Dimarts de la setmana passada vaig anar a la Sala Beckett per veure l’obra de teatre Tu em vas prometre una història d’amor, escrita per Helena Tornero i dirigida per Israel Solà. Era una de les apostes del Grec, i no em va decebre gens. Hi vaig anar un dimarts, perquè hi havia l’opció de veure l’obra amb subtítols en anglès, i em va acompanyar el meu xicot estranger. Fora del recinte, abans que comencés la funció, vaig sentir italià, anglès i romanès.
Es pot escriure una història d’amor i prou?
Veiem cinc actors dalt de l’escenari, asseguts a una taula com d’oficina. L’Ester Cort, el Fermí Delfa, el Roger Torns i la Sandra Pujol. Volen escriure una història d’amor, tenen l’encàrrec. París, Roma, un noi i una noia, una noia i una noia, un noi i un noi. Asseguda entre el públic, l'actriu Teresa Vallicrosa irromp a l’escenari: és la mare morta de l’autora (Ester Cort), que vol que la filla escrigui una història d’amor amb totes les lletres, crítica social a banda. El que segueix són improvisacions, una història que es crea sobre la marxa. L’obra incorpora cançons en viu, i al final hi ha una sorpresa que trenca la barrera entre el teatre i la pantalla. La direcció posada en escena d’Israel Solà m'ha semblat sensacional, per senzilla i eficient. Fermí Delfa i Sandra Pujol són el noi i la noia de la història, i estan a l’altura de les circumstàncies: els seus personatges creixen a mesura que es construeix el guió del seu afer. També ho està la mare, amb la saviesa boomer que la caracteritza i que crea el contrapunt a les dèries de la filla millenial. La ironia dona pas al conte de fades autoconscient, una mica com a la saga de les pel·lícules d’Shrek, i el somriure de l’espectador s’eixampla.
Tornem al clixé romàntic, ara volgudament ensucrat, perquè la crítica al clixé ja fa temps que s’ha convertit en clixé
Per la seva faceta metateatral, Tu em vas prometre una història d’amor està en una mica en consonància amb La tercera fuga que Victoria Szpunberg va estrenar fa poc al TNC: allà també veiem l’alterego de Szpunberg mentre escriu l’obra que estem veient, i també és una autora que s’anticipa al que els altres pensaran sobre l’obra que escriu, sobre els privilegis que té o deixa de tenir. En una línia similar, si bé menys intel·lectual, l’obra d’Helena Tornero incorpora la crítica a l’amor romàntic, al capitalisme, al Nadal, a la gentrificació i acaba per assumir tot això i oferir-nos una història d’amor clàssica, la que voldria sentir la mare de la protagonista i escriptora o guionista de la Història. L’autora és incapaç d’escriure sobre un amor i prou, i la mare morta intervé agressivament en el procés de creació. La mare som nosaltres, és el públic que busca la història que no ha viscut mai d’una manera tan perfecta com voldria. “Al capdavall, la vida és curta, és estranya i al final ens morim” –això és una frase que diu la mare davant les reticències de la filla, i és ben bé que dit això ja ho hem dit tot; de fet, amb una veritat última com aquesta no només qualsevol romanticisme és superflu, sinó que qualsevol crítica social també empal·lideix. Per tant, no tenim alternativa: hem de fer la història d’amor encara que sigui mentida.
L’alegria d’assumir el clixé
L’obra m’ha fet pensar en la filmografia d'Aki Kaurismaki, en la seva pel·lícula Autumn Leaves. El cineasta finès sempre afegeix música en directe a les seves pel·lícules desolades, d’ambientació quasi soviètica. Sap que la música popular, que les lletres, són emoció, Kaurismaki també entén què vol el públic, una història tendra plena d’imperfeccions, fosca fins i tot, però rodona i radicalment tendra. Tornem al clixé romàntic, ara volgudament ensucrat, perquè la crítica al clixé ja fa temps que s’ha convertit en clixé. No sé si m’explico: afirmar que “l’amor apassionat és tòxic” o que “la monogàmia heterosexual és patriarcal” ha passat de moda. No li interessa a ningú. Curiosament, el que no ha passat de moda són l’amor apassionat i la monogàmia heterosexual. Hi ha qui veurà en tot això un retrocés, un retorn al conservadorisme, i tenen raó, perquè és evident que el discurs ha canviat. Però aquest gir no està només relacionat a l’ascens de la ultradreta global, sinó que ve en part d’un esgotament argumental: ja sabem que l’amor apassionat pot ser tòxic i que l’heterosexualitat monògama pot ser patriarcal (tot i que a mi sempre m’ha semblat que l’heterosexualitat poliamorosa és molt més patriarcal, inconvenient per les dones i molt convenient pels homes atractius). La gràcia de Tu em vas prometre una història d’amor és que aquestes coses que ja sabem no s’obvien, es diuen, perquè l’autora és una millenial obsessionada per desmitificar les coses i veure'ls la part opressiva. La crítica “d’esquerres” s’incorpora, però al final guanya la possibilitat d’explicar una història d’amor. M’ha recordat una entrevista amb l’antropòloga i poeta Mari Luz Esteban. És una basca d’esquerres d’una certa edat. Al seu poemari La mort de la mare em va fer més lliure i a l’entrevista que vaig fer-li, Esteban deia que podem viure l’amor i jugar al romanticisme, fins i tot als rols de gènere: “només cal que sapigueu que és un joc”, va dir-me. No he oblidat mai aquella entrevista, la serenitat amb què parlava. La sensació que vaig tenir un cop feta l’entrevista va ser semblant a la de l’altre dia després de la funció.
Beckett diu sí a la vida malgrat la manca de sentit, malgrat l’estranyesa, malgrat els finals feliços que hem d’inventar-nos. El xicot va comentar-me que tot allò li recordava una mica a la nostra història
A la sortida, Beckett ens observa al restaurant que hi ha dins del recinte del teatre. Les reformes de l'edifici l’han convertit en un lloc encantador, entre industrial i elegant. Beckett, l’escriptor existencialista i absurd, el creador de personatges solitaris que busquen una cosa que no es complirà mai. Beckett era amic de Joyce, i com Joyce (paradoxalment, també), Beckett diu que sí a la vida malgrat la manca de sentit, malgrat l’estranyesa, malgrat els finals feliços que hem d’inventar-nos. El xicot va comentar-me que tot allò li recordava una mica a la nostra història. Es va adonar que m’assemblo ridículament a la protagonista de la història d’amor de Tornero, una escriptora asseguda en un tren que es baralla amb un revisor polonès que li posa una multa. Escriptora com jo, empipadora com jo, extravagant com jo. Les nacions són allò que només veus en els altres: és obvi que hi ha un ventall limitat de maneres de ser, i que aquestes maneres de ser estan bastant condicionades per la cultura, que al seu torn està bastant lligada al binomi de la classe i la nació. Tots som una mica com la mare de l’autora, i moltes catalanes som una mica com l’Emma de Plats Bruts. Ara el meu nòvio ja sap que soc un clixé, com les històries d’amor clàssiques que encara tenim ganes de veure.