A vegades, posar punt final a una relació de parella no significa estar preparat per acomiadar-se de la persona que has estimat. Quan una relació s'acaba, hi ha persones que desapareixen de la vida de l'altra, i n’hi ha que no saben —o no volen— deixar marxar. Perquè trencar amb algú no vol dir, necessàriament, deixar d’estimar-lo, ni esborrar de cop tot allò que s'ha construït plegats. El final d’una relació no sempre coincideix amb el final de l’amor, ni amb les ganes de continuar tenint aquella persona a prop. Hi ha amors que no desapareixen el dia que es posa punt final a una relació. Es queden allà, atrapats entre els llençols, els records, les converses que encara ens venen de gust i aquella estranya sensació que, malgrat tot, aquella persona continua sent refugi. Què en fem, aleshores, d’aquest amor quan ja no té lloc dins d’una parella? Es pot continuar estimant algú des d’un altre lloc, sense fer-se mal, sense esperar res i sense tornar a caure en allò que va fer que la relació s’acabés?
Aquesta és la pregunta que planteja Després de nosaltres, el musical escrit i dirigit per Jumon Erra, amb música de Miquel Tejada, i protagonitzat per Júlia Jové (Barcelona, 1994) i Xavi Navarro (Mollet del Vallès, 1989), actors que a la vida real són parella; amb Andrea Mir als teclats que es pot veure a l'Espai Texas. La Lena i l’Adrià fa un any que han trencat, però s’han fet una promesa: no perdre el vincle. El problema és que ningú no els ha ensenyat com continuar estimant-se sense continuar sent parella. A través de l’humor, la música en directe i unes converses que deixen al descobert les contradiccions d’una relació que ja no és la mateixa, l’obra es pregunta si és possible construir una nova manera d’estar l’un per l’altre quan la parella trenca. I, sobretot, si voler mantenir el vincle és sempre una bona idea o si, de vegades, estimar també vol dir aprendre a deixar anar.
És un musical de creació catalana de nova creació. Com és això d'enfrontar-se a un projecte des de zero?
Xavi Navarro: La veritat és que és un repte enfrontar-te a un material que no existeix. Però, per altra banda, és molt il·lusionant pensar que a casa nostra tenim l'oportunitat i els mitjans per poder parlar de coses que són molt properes i que les podem construir a partir de la nostra pròpia visió.
Júlia Jové: Sí, fer-les a la teva manera, poder explicar les coses com tu les entens, com tu les sents i de poder fer-te les preguntes que tens ganes de fer-te i això és xulo.
L'obra comença quan la relació ja s'ha acabat. Per què us interessa explicar precisament el que passa després de la ruptura i no la ruptura mateixa?
Júlia: Perquè jo crec que se n'ha parlat menys d'això. Tenim moltes històries de com s'acaben les relacions i com ho passen i no tant de si poden mantenir-se els vincles. I com podem remoure aquestes cendres, que de vegades és incòmode, però que de cop pot ser interessant, poden sortir noves relacions a partir d'aquí.
Xavi: A mi em sembla molt interessant, també, el fet de parlar de la llum que hi ha en aquest univers després d'una relació, perquè moltes vegades identifiquem el fet de trencar amb una cosa molt trista, fosca, i jo crec que hi ha una part lluminosa dins de tot plegat. Tu pots mantenir vincles encara que l'etiqueta no sigui la de parella, però amb una persona que has estimat, amb qui has compartit part de la teva vida i dels teus somnis futurs, crec que és interessant sempre lluitar perquè aquesta llum entre els dos es mantingui.
Amb una persona que has estimat, amb qui has compartit part de la teva vida i dels teus somnis futurs, crec que és interessant sempre lluitar perquè aquesta llum entre els dos es mantingui
Precisament això és del que va l'obra, de si es pot continuar mantenint l'amistat amb una exparella. Vosaltres heu trobat una resposta mentre fèieu l'obra?
Júlia: No, no crec que hi hagi una resposta i crec que també està bé que l'espectacle et deixi una mica oberta aquesta resposta perquè tothom tregui les seves conclusions i tothom decideixi fer el que cregui. Fer l’obra ens ha portat a tenir converses incòmodes entre nosaltres, inclús com a parella, de dir: "Ostres, què passa?" I com hem gestionat a les nostres exparelles i si mai ens passés, poder saber com gestionar-ho, perquè quan has estat amb algú tants anys i has compartit una intimitat, una vida, una història, de cop és molt trist que això s'hagi d'acabar. És molt trist que no hi pugui haver un després. I l'obra ens parla d'això, d'aquest "després", de per què no ens atrevim a viure'l.
Xavi: Crec que hi ha un element molt important i és que l'espectacle no dona una resposta. És a dir, hi ha moltes lectures possibles al voltant de la relació amb una exparella, però sí que crec que és interessant qüestionar-se no només amb l'exparella, si val la pena retrobar-te després de la ruptura.
Quan has estat amb algú tants anys i has compartit una intimitat, una vida, una història, de cop és molt trist que això s'hagi d'acabar. És molt trist que no hi pugui haver un després. I l'obra ens parla d'això, d'aquest després, de per què no ens atrevim a viure'l
I vosaltres què en penseu? Creieu que es pot ser amic de l'exparella? Què us diu el públic? Què us diu la gent del voltant? Quins debats heu tingut entre vosaltres?
Xavi: Jo, personalment, valoro infinitament la valentia que tenen tant la Lena com l'Adrià, - que són els personatges que interpretem a la història-, d'atrevir-se a retrobar-se, d'atrevir-se a posar sobre la taula coses que potser han quedat pendents, que no han estat ben resoltes o que es poden llegir d'una altra manera, perquè jo soc incapaç. Jo, amb les meves exparelles, he trencat relacions. Em costa molt.
Júlia: Hi ha gent que ens ha vingut a veure amb la seva exparella i ens ha dit: "És un ‘viajazo’, això" i inclús converses pendents que s'han obert a través de l'obra. Vull dir que em sembla una passada. De fet, a mi el teatre em flipa per això, perquè m'agrada que el teatre s'apropi a la vida i que la vida s'apropi al teatre. M'agrada quan això passa, quan surts del teatre i tens ganes de trucar a algú, o et remou i quan el teatre és una espècie d'assaig de la teva pròpia vida. Per mi això és brutal. Aquesta obra crec que té aquest poder de remoure temes incòmodes, però que crec que tots en algun racó guardem les ganes de fer-ho, d'atrevir-nos a fer-ho.
M'agrada quan surts del teatre i tens ganes de trucar a algú perquè et remou el que has vist i quan el teatre és una espècie d'assaig de la teva pròpia vida
Que el Xavi digui que no té relació amb les exparelles a tu, Júlia, et remou alguna cosa? Vull dir, aquesta conversa l'haureu tingut.
Júlia: De fet, ho hem comentat, de dir: "Sort que hem fet aquesta obra, perquè si no...?" En el sentit de dir crec que ha sigut bonic poder parlar del tema si mai hi hagués un després. De fet, crec que són converses que hem tingut abans de fer aquesta obra, i per això també ens vam atrevir a tenir-la. Al cap i a la fi, quan algú ha sigut molt important per tu i més enllà de l'etiqueta que et posis, jo vull que continuïs estant a la meva vida.
Xavi: Sí, de fet, per nosaltres un dels elements més positius que té parlar d'aquest tema és poder-ho fer des de la visió de la nostra generació, perquè ens estem trobant amb públics de totes les edats. Que tenen visions molt diferents respecte a com s'ha d'enfrontar una situació, perquè tenim mirades molt diferents de les que poden tenir els nostres pares. Sí, hi ha gent de generacions més grans que diu: "Ostres, a veure si s'aclareixen aquests” La idea és posar la conversa al centre i parlar de coses que encara que siguin incòmodes, val la pena remoure-les.
Si fóssiu la Lena i l'Adrià, continuaríeu aquesta història o cadascú marxaria per la seva banda?
Júlia: Sense fer massa espòiler, sí que deixem bastant oberta aquesta sensació i que el públic decideixi què passa. Jo crec que també depèn del viatge que has fet durant la funció, acabes traient una conclusió o una altra.
Xavi: L'arc narratiu, de fet, dels dos personatges està contraposat. Vull dir, tots dos comencen en punts molt diferents i fan com el viatge contrari. L'Adrià sí que potser jo crec que, que acaba en un moment on diu: "T'estimo molt, però no sé què fer”
Hi ha hagut algun moment incòmode pel fet que vosaltres us conegueu i sigueu parella fora de l'escenari que us hagueu d’enfrontar a dir: "Escolta, anem a parlar això o com s'encaren aquestes situacions?"
Júlia: És aquest punt de tenir el permís de l'altre per poder accedir i per poder anar fins al fons i tenir certa honestedat. Sentir-te escoltat per l'altre a un nivell de molta profunditat. I això a mi com a actriu m'impulsa molt.
Xavi: Sí. Tu pensa que normalment un espectacle d'aquestes dimensions s'assaja aproximadament entre cinc o sis setmanes abans d'estrenar. I treballar un material tan sensible que requereix a més tanta proximitat, sobretot en un espai tan petit on el públic sembla que estiguin a dins de la història requereix molta confiança mútua. I jo crec que això jugava molt a favor el fet d'estar junts perquè ja era una feina que ja teníem feta.
Crec el fet d'estar junts fora de l'escenari ens juagava a favor perquè ja teníem molta feina feta
I hi ha alguna cosa que hàgiu après d'aquests dos personatges que us endueu amb vosaltres?
Xavi: En el meu cas, quan acabo una relació és xim-pum. I agraeixo molt haver conegut a l'Adrià i a la Lena perquè veig que val la pena, encara que sigui amb un altre nom o encara que sigui només per ser amics, però mantenir un vincle amb algú amb qui t'has estimat i has compartit coses. Jo crec que això per mi és l'aprenentatge més clar de la història.
Júlia: Per mi això d’aquest pols vital que té la Lena i que s'atreveix a capa i espasa a continuar visitant-lo, a seguir removent la història, per mi això és molt inspirador, encara que a vegades és una mica cafre, però jo crec que, al cap i a la fi, val la pena.
Però ho fa perquè és incapaç de deixar-lo anar, senten certa dependència emocional.
Júlia: Totalment. O sigui, hi ha alguna cosa on el desig continua existint. I més ells, que representa que han estat deu anys junts i de cop i volta és molt difícil que el desig desaparegui del tot. Hi ha un moment d’una discussió que l'Adrià diu: "Ja no ens necessitem" i ella li diu: "Sí, jo sí que et necessito". Ens hem d’atrevir a dir que sí, que som fràgils, que som persones caòtiques, erràtiques i que fem el que podem.
Xavi: Sí, jo crec que hi ha una cosa que és elemental d'aquests temps que vivim, que és la dificultat de mostrar-te vulnerable, de mostrar-te fràgil.
Ens hem d’atrevir a dir que som fràgils, que som persones caòtiques, erràtiques i que fem el que podem
Per què no expliqueu quins són els conflictes de la parella? El que desencadena la ruptura.
Júlia: La decisió de l'obra era parlar de la llum, és a dir, com anar cap a la llum i no cap a la foscor i cap a la merda que et distancia, sinó què és el que et pot apropar de l'altre.
Xavi: I en aquest sentit no volíem clausurar, no volíem tancar l'imaginari de cada persona, perquè al final el que crec que és important de la funció és explicar com intentem resoldre-ho.
Com la definiríeu l'obra?
Júlia: Crec que és una mescla de tendresa i humor, de fragilitat i valentia. És una obra que parla del dolor des d'un vessant molt lluminósa.
Xavi: Sentir aquest batec de l'amor que no deixa de bategar, per més que l'etiqueta no sigui la de parella, i que aquest batec, pot tenir molts ritmes diferents. Pot ser un batec més lent, per això hi ha escenes més intenses. Pot ser un batec més accelerat, que és els moments de més efervescència de l'espectacle, amb les cançons, amb l'humor. Vull dir que és entendre com tot aquest viatge emocional que hi ha dins d'una relació.
I la música és important en aquesta obra?
Júlia: Sí. En aquesta obra especialment, la música sempre suma, no frena la història. Tècnicament, sí que hi ha un element que al final l'has d'integrar que són tots els elements tècnics i, i les diferents disciplines. I jo crec que també en l'àmbit dramatúrgic és interessant veure com els personatges principals només canten a l'inici i al final. La resta de cançons només les canten els personatges secundaris. També per una voluntat de fer que els personatges principals es diguin les coses cara a cara. Mai utilitzen la música per parlar de coses que no diuen.
Hi ha una voluntat de fer que els personatges principals es diguin les coses cara a cara. Mai utilitzen la música per parlar de coses que no estan dient
Vosaltres havíeu treballat junts ja, a Mar i Cel, no?
Júlia: Ens vam conèixer fent Mar i Cel. Jo feia de grumet i ell de pirata i ens vam conèixer a les fonts de Montjuïc, perquè és on es va fer la presentació del repartiment.
Xavi: Sí, sí, sí, sí. Ens vam conèixer allà. Vull dir que també tota aquesta simbologia va ser com molt màgica.
Júlia: Sí, teníem ganes de retrobar-nos en un espectacle, perquè des d'aleshores no havíem tornat a treballar junts. I és la segona vegada que treballem junts a la vida. Així que realment ho agafàvem amb moltes ganes. Per nosaltres també és un regal cap a nosaltres.
I es nota aquesta bona sintonia, però també pot ser perillós si discutiu.
Xavi: Totalment. Totalment. No, la veritat és que a la Júlia sempre li dic que m'encanta passar temps amb ella. No només com a companya de vida, sinó com a amiga, com a tot, m'encanta. I ara, a més, li dic: "Ostres, que bé que anem al teatre junts, estem fent funció junts". Penso que al final és un regal i que si t'estimes a la persona que tens al costat és meravellós.
Júlia: I si un dia et lleves amb el peu esquerre també hi ha un punt com que la nostra professionalitat passa per davant.
Xavi: Sí, que al final tenim una exigència davant de totes les persones que venen a veure la funció, que estan al sofà de casa seva i decideixen aixecar-se, comprar una entrada i venir fins aquí a veure'ns. Més enllà de si hem tingut alguna fricció aquell dia, passen per sobre les ganes d'explicar la història i d'agrair a la gent que ve a veure'ns.
Tenim una exigència davant de totes les persones que venen a veure la funció, que estan al sofà de casa seva i decideixen aixecar-se, comprar una entrada i venir fins aquí a veure'ns