Com tants altres relats, aquest també comença a les aules d'un institut, en aquest cas les del Lycée Carnot. Allà, un centre selecte de l'exclusiu Districte VII parisenc, va ser on es van conèixer Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo. Melòmans irredempts, no van trigar gaire a formar el seu primer grup: Darlin', nom que van robar de la cançó homònima dels Beach Boys, una de les seves principals obsessions musicals. Guy-Manuel  tenia 14 anys quan li van regalar una guitarra elèctrica, estava clar quin instrument tocaria. Thomas tenia a casa tots els instruments que volgués (més endavant ja sabreu el perquè), però es va decantar per penjar-se un baix. La banda es va completar amb la incorporació d'un altre company de classe: Laurent Brancowitz. Ell seria el responsable de mantenir el ritme colpejant la bateria.

Era 1992. El grunge dominava el planeta. El soroll es filtrava a les llistes d'èxit de les radiofórmules. Potser fruit de la innocent eufòria adolescent, Darlin' van creure que podrien trobar el seu espai en mig d'aquest microclima distorsionat. Va ser aquest inconscient impuls juvenil el que els va dur a enviar el seu primer EP  a la històrica publicació especialitzada britànica Melody Maker. Era un artefacte de dos temes: un de propi, 'Cindy, so loud' i una versió del mateix 'Darlin''; publicat per Duophonic, el segell de les icones indie Stereolab, El crític no va tenir pietat, el més bonic que va dir d'ells va ser que el que feien era "daft punky thrash": esbojarrada brossa punk. Aquella ressenya va ser el final de la trajectòria de Darlin' però no de la carrera dels seus integrants. Laurent Brancowitz va deixar la bateria i es va passar a la guitarra per formar Phoenix (casualment o potser no tant, al primer disc de Daft Punk hi ha un tema que, justament, es titula 'Phoenix'). Les coses no li han anat malament. Cada vegada més seduïts per la cultura de club, escena que a París es trobava en plena efervescència gràcies a prohoms del techno i el house com Laurent Garnier; Thomas BangalterGuy-Manuel de Homem-Christo van abandonar el pop de guitarres per endinsar-se en l'electrònica. En honor a aquell crític que els va fer veure la llum, el seu nou projecte es va dir Daft Punk. La resta és història (que intentarem explicar). 

De rave amb Micky Mouse

"En aquella època teníem una relació molt directa amb l'escena electrònica de París. Jo, personalment, tenia molta amistat amb Laurent Garnier", recorda Enric Palau, director, juntament amb Sergi Caballero i Ricard Robles, del festival Sonar. "També teníem molta relació amb la gent de Soma, el segell d'Slam (duo de DJs i productors de Glasgow format per Stuart McMillan i Orde Meikle). De fet, un dels seus artistes, Funk D'Void, vivia a Barcelona. Van ser ells els que van encendre les alarmes publicant els primers singles de Daft Punk". 

Daft Punk. sense mascares
Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo: de la brossa punk a la genialitat electrònica

El més atractiu de les llegendes és que, tot i estar basades en fets verídics, sempre són millors que la realitat. N'hi ha una sobre els inicis de Daft Punk que diu que va ser en una rave a EuroDisney que Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo van conèixer Stuart MacMillan (la versió oficial diu que la rave es va celebrar al Centre Pompidou, fet que ja resulta prou atractiu). Un conte que continua amb la parella entregant-li al DJ i productor escocès una maqueta amb el tema 'The New Wave', composició que amb el temps passaria a dir-se 'Alive'. De retorn a Glasgow, MacMillan va fer el que va prometre a aquell parell que faria: escoltar el seu casset. No tenia gaires esperances de descobrir res especial però ja amb el primer cop de beat va al·lucinar. Poc mesos més tard va publicar aquell single a través del seu segell, Soma. Després vindrien 'Da Funk' i 'Rollin' & Scratchin'', senzills que es van desvelar com a trencapsites instantanis.

Gamberrisme, suor i coolness

Molt probablement la primera vegada que Luis Costa, DJ i periodista barceloní, autor de dos llibres essencials per decodificar la història de la música electrònica a casa nostra com són Bacalao i Balearic, totes dues referències publicades per Contra, va escoltar Daft Punk va ser a la botiga La Casa, que era la tenda de la distribuïdora So Dens, que en aquell moment importava el segell Soma. "Segurament allà em vaig pillar Da Funk, el seu segon maxi, publicat el 1995. El que sí que recordo clarament és el primer club on els vaig ballar: va ser al Nitsa de la Plaça Joan Llongueras i els va punxar el Sideral. A tots ens va explotar el cap: 'què és això: guitarres filtrades amb línies de baix àcides? No entenia res i ho entenia tot alhora. Daft Punk aportaven frescor, diversió, gamberrada, velocitat, urgència, qualitat... Allò va ser una revolució. Em vaig quedar atrapat a la pista giratòria del Nitsa".

Joan S. Luna cap de redacció de la revista Mondosonoro va descobrir Daft Punk amb els singles previs a Homework. "Era un moment en què la música electrònica va començar a interessar al públic rock. En una època en què va eclosionar el big beat amb propostes com les de Chemical Brothers o The Prodigy, Daft Punk oferien una cosa diferent. Tenien una clara influència del techno de Detroit però també de la música disco i el funk, un fet del tot inusual aleshores".

La música electrònica es trobava en ple procés d'eclosió i Daft Punk van passar a ser l'objecte de desig de les grans discogràfiques multinacionals. Virgin van ser els guanyadors de la licitació. "Vam ser testimonis de les negociacions amb Virgin. Van durar mesos", senyala Palau. "Tenien l'assessorament de Daniel Vangarde, el pare de Thomas Bangalter, un reputat compositor i productor (recordeu allò del principi que deiem que a casa seva el petit Bangalter tenia tots els instruments que volgués). Van aconseguir tenir el control absolut de tot el que feien. Es va preparar un gran fitxatge i un gran llançament. Recordo que hi havia un hype molt potent. Ningú es va equivocar".

Homework és gamberrisme, suor i coolness. És soroll i elegància, acid i punk, house i disco. Un viatge sonor fascinant

"Moltes companyies ens van fer ofertes. Van venir de tot arreu, però vam decidir esperar perquè no volíem perdre el control del que havíem creat", declararia Thomas Bangalter. "Vam rebutjar moltes companyies. No estàvem interessats en els diners, per això vam dir que no a les que volien més control del que nosaltres estàvem disposats a cedir. En realitat, en l'acord que vam firmar som més com a socis amb Virgin".

Sulfúrica combinació de house, techno, French Touch, acid, disco i funk en exercicis de funambulisme entre el soroll i les melodies totals, el 20 de febrer de 1997, ara fa 25 anys, es va publicar Homework, l'àlbum de debut de Daft Punk i un dels discos més influents dels últims 30 anys. Un disc molt coherent, innovador però, sobretot, extremadament divertit. "Daft Punk, que per sobre de tot són uns enamorats de la música, van dur un pas més enllà el French Touch i el house de París", insisteix Palau. "Només cal escoltar el seu tema 'Teachers' on, de Dr. Dre a Brian Wilson, George Clinton, Jeff Mills, Kenny Dope, Waxmaster, DJ Tonka o DJ Hell, reten homenatge i gairebé demanen permís a totes les seves influències. Homework és gamberrisme, suor i coolness. És soroll i elegància, acid i punk, house i disco. Un viatge sonor fascinant".

Amb Homework la música electrònica es va obrir a tots els públics. Es va fer popular però sense perdre el prestigi entre les minories

Per a Joan S. Luna Homework continua sent la gran obra mestra de Daft Punk i una de les pedres angulars de la música electrònica dels darrers 30 anys. "Un disc que es va fer el 1997 però el seu so encara ara és actual. És un clàssic". Una opinió que coindeix amb la de Santi Carrillo, director de Rockdelux, l'altre gran referent de la premsa musical a casa nostra. "És un disc fonamental per entendre la música dels últims 30 anys. Un àlbum que partint de l'electro de finals dels 70 i principis dels 80, de les arrels de la música disco i del so negre ballable, va crear un nou paradigma en la música electrònica. Una proposta molt directa però a la vegada molt experimental. Un àlbum que suma un hit rere un altre. Amb Homework la música electrònica es va obrir a tots els públics. Es va fer popular però sense perdre el prestigi entre les minories". Luis Costa és molt més taxatiu a l'hora de qualificar l'obra de debut dels francesos: "Una obra mestra, res més a dir". 

poster sonar 1997

A cara descoberta

"Ho havia oblidat, però ara, amb aquest 25 aniversari, he recordat que el seu concert al Sonar del 97 va ser la seva primera gran actuació internacional", descobreix Enric Palau. Els dies 12, 16 i 14 de juny de 1997 Barcelona acollia la quarta edició del Sonar, el festival de música avançada i art multimedia. Tot i la seva breu trajectòria, ja s'havia significat com un dels esdeveniments més rellevants del seu gènere a nivell internacional. Aquell juny els caps de cartell eren noms tan rellevants a l'escena com Jeff Mills, Carl Craig, Richie Hawkins, Laurent Garnier... Amb ells, uns Daft Punk que, pocs mesos després d'haver publicat Homework, es van convertir en la gran sensació d'aquella edició. "He d'admetre que no tinc gaires records d'aquella nit. Sí que tinc present l'energia que transmetien i que aleshores la seva posada en escena era molt austera i simple: ells amb les seves màquines i les seves màscares, aleshores també molt més... senzilles". De fet, en aquella primera visita a Barcelona encara no amagaven la seva identitat rere els seus iconogràfics cascs. 

Daft Punk portada 2
Daft Punk en una de les primeres imatges promocionals emmascarats

Santi Carrillo i Luis Costa també van ser en aquella vetllada iniciàtica de 1997 al Pavelló de la Mar Bella. "Es va generar una expectació enorme, tanta que el pavelló es va quedar petit. L'actuació va ser amb la cara destapada, tot i que, això sí, no volien que els mitjans els féssim fotos", rememora el director de Rockdelux. "​Jo també els vaig veure al Sónar de 1997", apunta el DJ i periodista. "Escoltar Homework en directe, disc del qual jo havia punxat i ballat totes les cançons fins a l’extenuació, va ser una epifania. Jo estava a primera fila i recordo una parella de nanos amb estètica 'Pont Aeri' que, mentre tocava An Der Beat com a teloner, comentaven: 'Molan los Daft Punk eh nen…'. Mites".

Escoltar Homework en directe, disc del qual jo havia punxat i ballat totes les cançons fins a l’extenuació, va ser una epifania

Joan S. Luna tampoc va faltar a la cita del Sonar. Ni a l'actuació que mesos després els francesos van oferir a la sala Razzmatazz ("em va sorprendre molt el fet que eren molt més joves que la resta de DJ i productors de música electrònica") dins d'una gira que, organitzada per l'equip del festival Sonar, aquesta vegada també va passar per Madrid en un cartell on hi figurava un dels seus mestres, Jeff Mills

Daft Punk trigarien quatre anys a treure el seu segon disc, Discovery (2001) i quatre anys més a publicar el seu tercer llarg, Human After All (2005). La seva quarta i última referència d'estudi no arribaria fins a 8 anys després. Els francesos es van acomiadar amb una segona obra mestra: Random Access Memories (2013). "Amb el pas del temps l'únic que els retrauria es que es van convertir en un producte massa simfònic i pretensiós per finalment tornar a les seves millors essències ajudats per Nile Rodgers", incideix Santi Carrillo. "Van irrompre com una proposta d'avantguarda i van acabar convertits en un producte de les dimensions d'ABBA. La seva és una trajectòria molt interessant, especialment al seu principi i el seu final, amb la seva relectura de la música disco".  

Van irrompre com una proposta d'avantguarda i van acabar convertits en un producte de les dimensions d'ABBA

Luis Costa enfatitza que  Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo van capgirar les regles del joc, per complet. Sobretot pel que fa a la dinàmica de funcionament de la indústria, eliminant de l’equació al productor i tot el farragós aparell de promoció. "Homework és un disc que van fer a casa, amb un títol magistral que, per una banda remet a la idea de fer els deures a casa (en aquest sentit la cançó 'Tecahers' és fortament reveladora) i, per una altra, a la idea del home studio i els bedroom producers. La seva estratègia d’amagar-se darrere de cascs i mantenir-se fora del focus mediàtic és magistral i ha creat escola. Uns genis".

No han estat tan prolífics com artistes de la rellevància de David Bowie, però a Daft Punk jo ja els considero uns clàssics

Una aventura tancada

Enric Palau se suma al corrent que defensa que els francesos són un referent d'una rellevància capital. Per al director del Sonar, una clara evidència d'això és que 25 anys després,  la gent, fins i tot els que encara no havien nascut quan la van publicar, es torna boja quan sona 'Around the World'. "De la mateixa manera que la seva influència artística és ben present en l'actual escena musical. Només cal escoltar el nou disc de The Weeknd, Dawn FM, que ha fet amb Quincy Jones el mateix que Daft Punk van fer a Random Access Memories amb Giorgio Moroder".  Palau també admet que amb els anys van mantenir vincles amb Daft Punk, especialment amb el seu entorn: "fins i tot han vingut com a públic al festival, com la primera vegada que vam tenir a Justice, que, per la relació d'amistat que tenen, els va acompanyar Thomas Bangalter", havent intentat portar-los de nou al Sonar diverses vegades. No han coincidit ni les velocitats ni els calendaris. "Fa tres o quatre anys, vaig trobar-me a Londres amb el seu agent, Peter Elliott. M'explicava que cada any rebia ofertes milionàries perquè tornessin a sortir de gira. La resposta d'Elliott era que la gent havia de començar a fer memòria i entendre que Daft Punk era un projecte que en 20 anys d'història només havia fet 4 gires. Daft Punk sempre han fet el que han volgut com han volgut. No han estat tan prolífics com artistes de la rellevància de David Bowie, però a Daft Punk jo ja els considero uns clàssics". 

Daft Punk van anunciar la seva separació el 22 de febrer del passat 2021. Enric Palau no creu que Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo es replategin la seva decisió. "Tot i que ara fa temps que no parlo amb el seu mànager, el Pedro Winter, diria que la seva és una aventura que ja està tancada. He d'admetre que em va sorprendre la seva separació. Després de publicar un disc tan brillant com Random Access Memories pensava que, al seu ritme, sense presses, tindrien ganes de seguir. Ara, vist en perspectiva, em sembla una bona decisió haver-ho deixat en el moment en què ho van deixar".