Epicentre de menestrals de tota mena, va ser al segle XV quan, al carreró ara ubicat a l'inici de la Rambla de Canaletes, es va començar a conèixer com a carrer Tallers. L'etimologia no fa referència als locals on els artesans pencaven. Contràriament, es creu que és una evolució de la paraula 'teyers': teuler', en català antic. Un gremi ben present al carrer en aquella època, com els carnissers, als quals se'ls coneixia com a 'tallers' o 'ostallers'.
Infinitat de segles després, el carrer Tallers de Barcelona es va convertir en el carrer de les botigues de discos. Una d'elles era Music World, que avui dia sobreviu, però reubicada al carrer Rosselló. Allà vaig comprar dies enrere el primer elapé de Francesc Pi de la Serra. Un vinil en l'edició original d'Edigsa que em va costar 2 euros.
Un món de música
Si la històrica Discos Castellò no va ser la primera a instal·lar-s'hi, sí que va ser la locomotora que va impulsar a fer de Tallers l'epicentre barceloní del vinil. Endinsar-se en ell era com fer una gimcana melòmana a la recerca de l'àlbum perdut. Hores i hores i hores, de local en local, remenant entre cubetes i més cubetes de discos polsegosos. Després vindrien moltes altres: Overestocks (que durant un temps va funcionar com una mena d'outlet de la mateixa Castelló), Impacto, Daily Records, CD Drome i Revolver, clar, única supervivent de la seva espècie. També estava Music World, regentada per l'entranyable José Luis Fernández Alfaro.
Nerviós com un fumador sense encenedor, excèntric, de llarga grenya arrissada, exasperadament sol·lícit com el cambrer que et retira el plat quan encara no t'has empassat l'última cullerada; Fernández Alfaro era (i continua sent) un espectacle. En l'altre extrem, la seva eterna companya i parella Carmen Cuñado. Reservada, però extremadament amable, diuen (ho explicava Jordi Bianciotto temps enrere en un dels seus imprescindibles articles al Periódico) que als 80 va formar part d'un duet femení. Es feien dir Mª Teresa & Mª Carmen i van gravar un sigle. Un dels temes inclosos en aquell 45 rpm era una versió de 'El baile de los pajaritos' de María Jesús y su Acordeón. Com a bona parella, es passaven (i es passen) el dia discutint. Son adorables.
Plàstics i decibels
En aquells anys en què Tallers era un cau d'adolescents ansiosos com ionquis sense grams per fer-se amb l'última novetat dels seus artistes favorits, ell se situava a la porta de la botiga i, com el comercial a peu de carrer d'una botiga de caçadores de pell cercant clients, reclamava la teva atenció. El recordo repartint flyers amb el llistat de concerts de què venien les entrades (en l'era preInternet les entrades de concerts s'havien de comprar a les botigues de discos). "Amigo, tenemos entradas para todos los conciertos de Barcelona, amigo". A vegades passaves de llarg, a vegades, per la insistència, perquè et feia gràcia, entraves. A vegades no compraves res. A vegades t'enduies algun disc. A vegades perquè era just l'àlbum que buscaves, a vegades perquè et feia gràcia les curioses anotacions que en lletra minúscula, gairebé impossible de desxifrar, Fernández Alfaro havia escrit a l'etiqueta del preu.
I un dia va aparèixer Napster, i un altre Spotify. I un dia va tancar Castelló, i un altre CD Drome i un altre Music World. Però Music World, com l'energia, no va desaparèixer, sinó que es va transformar, reubicant-se a l'Eixample, al número 201 del carrer Rosselló. En aquesta segona joventut que està vivint el vinil, és, indiscutiblement, una de les millors botigues de plàstics negres de Barcelona, especialment si el que busqueu són referències de clàssics del rock.
Nous reclams
Ara en José Luis ja no surt al carrer a reclamar als compradors que passin a la botiga a comprar entrades. A les botigues de discos ja no se'n venen, d'entrades. Geni del màrqueting de proximitat, ha ideat una nova manera de cridar l'atenció: a peu de carrer ha col·locat diverses caixes de fruita curulles de vinils de segona mà i un cartell on es pot llegir: "Discos a partir de 20 céntimos". Impossible no aturar-se.
Jo sempre paro. Sempre acabo comprant algun disc. L'últim va ser el primer elapé de Francesc Pi de la Serra. L'edició original publicada per Edigsa l'any 1967. Una joia de la nostra història fonogràfica que em va costar 2 eurets: mai entendré per què som capaços de pagar fortunes per discos de Bob Dylan o Leonard Cohen i que els clàssics nostrats: Llach, Serrat, Trinca, Bonet, Pi de la Serra... se saldin a pes.
El cinquè jutge
Francesc Pi de la Serra va ser el cinqué nom a incorporar-se als Setze Jutges, el germen i llavor de la Nova Cançó. Era l'any 1962 i en aquella època militava als seminals Els 4 gats. En solitari va ser (i continua sent) un vers lliure en una escena de cançó protesta molt homogeneïtzada: davant la massiva influència de la cançó francesa en aquella generació de cantautors, ell preferia les formes del jazz i el blues nord-americà. Si els Llach i companyia teixien versos de protesta metafòrica, Pi de la Serra destacava com un escriptor d'un costumisme àcid i corrosiu.
Amb aquesta fórmula va modelar cançons que han acabat esdevenint clàssics absoluts com 'El burgès', peça en què música el poema homònim de Pere Quart, o 'L'home del carrer', encara avui una de les seves cançons més recordades i aclamades. Totes dues composicions estan incloses a Francesc Pi de la Serra, el seu àlbum de debut de llarg. Un disc que no hauria de faltar en cap llista dels millors discos de la música catalana del segle XX que va sortir sota el padrinatge de la discogràfica Edigsa.
Botiga Music World del carrer Rosselló 201. Foto: Carmen Cuñado
Incunables i propines
Jugant un paper similar al que Edicions 62 va tenir amb la literatura catalana, no podem traçar el relat de la nostra cultura al segle XX sense citar el nom d'Edigsa (Editora General Societat Anònima). Fundada el 29 de maig de 1961 pels germans Josep i Ignasi Espar i Ticó, Francesc Cabana i Vancells i Josep Maria Macip Gich, va ser el segell de referència dels Setze Jutges i la Nova Cançó, llar fonogràfica de noms capitals com Joan Manuel Serrat, Raimon, La Trinca, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Enric Barbat, Ramon Muntaner, Joan Isaac, Uc, Al Tall, Marina Rossell, Pere Tàpias... I, evidentment, Francesc Pi de la Serra.
Desapareguda el desembre de 1993, moltes de les seves referències les podeu trobar a les cubetes que el José Luis Fernández Alfaro posa a l'entrada de la seva botiga com esquer per a passavolants i cercadors de tresors perduts. No us costaran 20 cèntims, però per 2 o 3 euros us podreu endur a casa un incunable nostrat i, si teniu, sort, i de propina, alguna de les excèntriques sortides del José Luis.