Hi ha qui va tenir el “hype” des del primer dia, però la pregunta “cal?” va planar sobre l’anunci d’Amazon de fer una nova adaptació amb la sèrie d’El senyor dels anells: Els anells de poder. Els dubtes eren legítims: al capdavall, la trilogia cinematogràfica de Peter Jackson, agradi més o menys, té un valor iconogràfic indiscutible, i ha marcat el camí a seguir per a nombroses sagues posteriors.
El primer que s’ha de dir d’Els anells de poder és que sobreviu amb nota a les odioses comparacions respecte a la feina de Jackson
Què esperar de la sèrie 'El senyor dels anells: Els anells de poder'
El seu mèrit principal va ser trencar uns quants tabús per al fantàstic en un moment on encara semblava immune al prestigi i als reconeixements, Oscars inclosos. El primer que s’ha de dir de la sèrie Els anells de poder és que sobreviu amb nota a les odioses comparacions respecte a la feina de Jackson. No pretén replicar res, sinó recollir la seva herència per a una història adaptada a la narrativa serial (la paradoxa és que aquella trilogia, sumats els minuts, durava més que una temporada televisiva) i llançar-se a la recerca d’una personalitat pròpia. Dit d’una altra manera, penses en les pel·lícules mentre la mires, però en cap moment et fa la sensació d’estar veient una fotocòpia o un acte d’oportunisme.
T’obre les portes a un món que transmet aires de novetat i sap enlluernar-te amb detalls que et resulten familiars però mai havies vist
De fet, el millor que tenen els seus dos primers episodis, firmats amb molta solvència pel director J.A. Bayona, és que malgrat els seus poderosos referents t’obre les portes a un món que transmet aires de novetat i sap enlluernar-te amb detalls que et resulten familiars però mai havies vist de la mateixa manera. Per això no és gens exagerat afirmar que poques vegades hem vist un producte de “streaming” tan ben confeccionat com aquest.
Els anells de poder juga a posar llum a la foscor dels esdeveniments passats, aquells que s’apuntaven o ressonaven a les trames que s’han acabat popularitzant
'Els anells de poder' i 'La casa del Dragón'
Una altra comparació inevitable a fer és amb Joc de Trons i La casa del Dragón. Com en aquesta última, Els anells de poder juga a posar llum a la foscor dels esdeveniments passats, aquells que s’apuntaven o ressonaven a les trames que s’han acabat popularitzant. Però si bé La casa del Dragón és tan correcta com freda, perquè s’ancora en excés en idees, situacions i personatges que l’espectador evoca a cada seqüència, Els anells de poder transcendeix cronologies i analogies gràcies a un estil visual que apel·la a això tan necessari -i sovint enyorat- que és el sentit de la meravella.
Mirant els episodis de Bayona queda clar que aquesta nova visita als mons de Tolkien té èpica, rigor formal i, el més important, una ànima pròpia
Mirant els episodis de Bayona queda clar que aquesta nova visita als mons de Tolkien té èpica, rigor formal i, el més important, una ànima pròpia: en aquest sentit, una de les grans troballes de la sèrie és com sap adaptar cada atmosfera a la idiosincràsia dels personatges (Jackson també ho feia, però a vegades sucumbia a les tiranies de l’empatx digital) i que, malgrat que hi ha moments on seria preferible que el poder de la imatge substituís més el de la paraula, equilibra bé els nombrosos fronts narratius que va obrint.
És molt espectacular, sí, però el que acaba donant-li valor és la seva atenció al detall i la gran feina d’un repartiment entregat a la causa
Falta veure com evoluciona per fer els veritables diagnòstics d'Els anells de poder, però de moment la presentació de personatges és notable i s’hi nota una inusual dedicació a construir un relat visual que es fa fins i tot hipnòtic. És molt espectacular, sí, però el que acaba donant-li valor és la seva atenció al detall i la gran feina d’un repartiment entregat a la causa. En un panorama superpoblat de sèries que no et donen el que n’esperes, s’agraeix trobar-ne una de tan obcecada amb estar a l’alçada de les expectatives.