Mike Flanagan, l’autor de La maldición de Hill House firma el seu millor treball amb Misa de medianoche, exercici de terror ple de matisos i molt crític amb les religions.
Territoris inexplorats
Mike Flanagan és una de les veus més interessants que ha donat el terror durant els darrers anys. Acostuma a encertar-la, però és d’aquells autors que resulten suggestius fins i tot quan firmen obres irregulars o que no acaben de ser el que pretenien. I un dels motius és, justament, que coneix tan bé el gènere que gairebé sempre s’arrisca a reformular els seus mecanismes narratius.
No es conforma a apel·lar als clàssics, sinó que busca la manera d’aproximar-s’hi amb llenguatges i perspectives diferents. En aquest sentit, la primera temporada de La maldición de Hill House era modèlica, ja que agafava el conte de fantasmes tradicional i li donava la volta explorant com la presència del fet sobrenatural marcava l’evolució dramàtica de tots i cadascun dels personatges.
Misa de medianoche és la nova creació de Mike Flanagan
Misa de medianoche, també estrenada a Netflix, va en la mateixa direcció i porta els seus plantejaments encara més lluny, convertint-se en la seva millor obra. En aquesta minisèrie de set episodis de més d’una hora de durada (atenció, miracle: es fan curts), Flanagan dóna tota una lliçó de com agafar un vell tema, que millor no revelar, i conduir-lo a territoris inexplorats gràcies a una extraordinària feina de (re)construcció del seu imaginari.
Ho fa també amb un tractament molt rigorós dels matisos dels personatges, que mai actuen com a clixé, i una estructura molt hàbil (molt hitchcockiana, també) en què se’ns fa partícips d’un punt de vista que no és ni convencional ni còmode per a l’espectador.
Epidèrmica i hipnòtica
Misa de medianoche és, en essència, la crònica de dues arribades a una illa. Una, la d’un jove que ha estat a la presó per un atropellament mortal i torna a casa amb la consciència d’haver-se abocat al fracàs; l’altra, la d’un capellà que es fa càrrec de la parròquia local i ha de guiar una comunitat que diposita en la religió la purga de totes les seves misèries.
A partir d’aquí, una sèrie de miracles, la sospita d’un mal que els assetja i, sense entrar en detall, la revelació d’una veritat que emmiralla els habitants als seus racons més foscos. Flanagan explica aquest trànsit amb una astoradora atenció al detall, uns diàlegs esplèndids que mai es limiten a apuntalar l’acció (els personatges no parlen només per fer avançar la trama, sinó que és la manera que té la sèrie d’aprofundir en les seves reflexions) i un crescendo final absolutament colpidor en què el director demostra un gran domini del suspens.
Misa de meidanoche és la nova joia en el catàleg de Netflix
Entre picades d’ullet als clàssics i una molt personal visió dels relats de gènere, Misa de medianoche es torna una apassionant relectura de la mitologia fantàstica que és, al mateix temps, un sentit i poètic homenatge a la seva vigència.
És epidèrmica, hipnòtica i profundament humana; dura, desoladora i molt crítica, sobretot amb la tirania de les religions. I si arribes al final amb el cor encongit és perquè els personatges són tan creïbles, i les atmosferes tan tangibles, que les seves catarsis morals acaben essent també les teves. En aquest context, una de les claus de la minisèrie és el seu encertadíssim repartiment, en especial un Hamish Linklater que s’apropia dels millors moments de la funció.
Puntuació: 5 de 5