"No hi ha goig [en aquest món], només maldat". Ens ho diu el Conflictiu, el criminal més temut d'Amèrica, i raó no li'n falta. Així m'ho va semblar, com a mínim, després de llegir Un home bo costa de trobar, la primera de les històries del recull de contes homònim escrit per Flannery O'Connor el 1955 i que L'Altra Editorial acaba de publicar en la nostra llengua. La narració ens transporta a una carretera secundària de Geòrgia per explicar-nos, amb una fredor increïble, com una família sencera és assassinada a mans del Conflictiu i la seva banda. Els motius del crim, a priori absurd, queden perfectament justificats pel seu executor, que, pistola en mà, li fa entendre a la seva víctima que "tant se val si mates un home com si te li emportes la roda del cotxe, perquè arribarà el moment que ja no te n'enrecordaràs de què has fet i et castigaran igualment".
D’aquesta forma, cruel i sobtada, O’Connor ens dona la benvinguda al seu univers narratiu, un món poblat per fanàtics religiosos, lladres lascius i senyores perverses que amaguen un secret entusiasme per les desgràcies alienes. Hi ha qui l’ha comparat amb el de William Faulkner, tot i que jo m’inclinaria més per descriure’l com una barreja entre l’atmosfera de la primera temporada de True Detective i aquella que es respira en els contes més sòrdids dels Dublinesos de Joyce. Cuits pel sol omnipotent del vell país confederat, els protagonistes d’històries com La bona gent de pagès o La vida que salveu pot ser la vostra, semblen haver estat creats amb l’única intenció d’interposar-se entre el lector i l’esperança que el gènere humà pugui inspirar-li. Aquí no se salva ningú, ni els venedors de Bíblies, que, com tots els personatges, es veuen contaminats per la perversió i el sadisme que impregnen cadascun dels relats.
Traduïts per Marta Pera Cucurell, que amb l’ús de termes com “iclésia”, “abantes” o “aixins” tracta d’adaptar l’accent de la Geòrgia profunda al català, els deu contes d’Un home bo costa de trobar representen una col·lecció de desventures absolutament addictives. N’hi ha per tots els gustos, des de les més explícites —protagonitzades per nens que s’ofeguen a rius— a d’altres que, essent prou més discretes, il·lustren perfectament el nivell de misèria al qual poden arribar els individus més aparentment respectables. En aquest sentit, són especialment destacables El negre artificial, relat que de la forma més senzilla possible ens explica com la confiança en un familiar proper pot quedar destruïda en un sol segon, i Un últim encontre amb l’enemic, on observem la decadència moral d’un veterà de la Guerra de Secessió a qui l’únic que interessa són “les mosses guapes”.
Aquí no se salva ningú, ni els venedors de Bíblies, que, com tots els personatges, es veuen contaminats per la perversió i el sadisme que impregnen cadascun dels relats
Tenint en compte això, seria fàcil imaginar-nos a la senyora O’Connor com una nihilista de manual, una mena d’Albert Camus que hagués canviat les platges d’Alger pels porxos de l’Amèrica rural, però fer-ho seria un error. A diferència dels pedants que es reunien als cafès de París per pregonar l’absurditat del nostre món, l’autora d’aquest llibre va cultivar, durant tota la vida, una profunda fe catòlica. A falta d’un pròleg que ens ho expliqui, val la pena donar-li un cop d’ull al documental que la televisió pública nord-americana (PBS) va dedicar-li ara farà un any. En ell s’incideix en el sentit teològic dels seus textos i en el motiu pel qual, tot i que les seves puguin semblar històries dures, brutals i sense esperança, ella sempre va defensar que el seu objectiu era mostrar-nos “l’acció de la gràcia sobre personatges que no estan gaire disposats a acceptar-la”.
Aquesta circumstància, que pot passar inadvertida en una primera lectura, resulta de gran ajuda a l’hora d’entendre el significat veritable que s’amaga rere contes tan aparentment estranys com Temples de l’Esperit Sant. Només així serem capaços d’adonar-nos que la sordidesa dels relats que la van dur a la fama no és més que una tècnica per cridar l’atenció del lector, una façana lluent i virtuosa rere la qual hi batega sempre una ensenyança bíblica. A l’estil de les històries detectivesques del Pare Brown, que G.K. Chesterton aprofitava per introduir conceptes teològics diversos, o dels contes morals amb els qual Éric Rohmer captiva encara a cinèfils de mig món, les ficcions de O’Connor neixen amb l’objectiu d’evangelitzar a aquells que les llegeixen, una operació certament ambiciosa que li va servir per ocupar els darrers anys de la seva curta vida.
La sordidesa dels relats no és més que una tècnica per cridar l’atenció del lector, una façana lluent i virtuosa rere la qual hi batega sempre una ensenyança bíblica
Conscient que el lupus la duria a la tomba aviat, l’escriptora no volia marxar a l’altre barri sense intentar demostrar-nos que l’única solució a les crueltats de l'existència implica abraçar la fe. No en va, el darrer dels contes, un truculent drama rural que du per nom La persona desplaçada, acaba amb la seva protagonista, la senyora McIntyre, postrada al llit i acompanyada per un vell capellà que es dedica a explicar-li la doctrina de l'Església. “Ella no li havia demanat que l’adoctrinés, però ell l’adoctrinava igualment, i introduïa una petita definició d’un sagrament o d’un dogma a cada conversa que tenia”, ens explica O’Connor, com si ella no fos, en el fons, una versió sofisticada i talentosa d’aquest religiós catòlic, algú que parli d’assassins despiatats, de fenòmens de circ escabrosos o d'immigrants polonesos desnodrits, mai podrà estar-se d’intentar fer que, demà, anem a missa. Ho aconsegueixi o no s'ha de reconèixer que és un goig llegir-la.