Ara que s'ha fet de nit, a dins de casa fa més calor que a fora.
En Tonet, xop de suor, amb la televisió encesa i el ventilador bufant-li directament a la cara, sent com els timbals de la festa major ressonen a tres o quatre carrers.
La gent s'afanya: criatures amb les cares pintades, l'Antonieta que riu exagerada, adolescents amb bicicletes i patinets, i ell que ho espia tot a través de les persianes mig abaixades com anys enrere ho espiaven tot les velles del poble i en Tonet se'n fotia.
No té ganes de sortir, però li agrada saber què passa i després comentar-ho al bar fent el dominó.
Hi ha un mossèn nou, cada vegada més de dretes.
Han canviat els amos del bar, cada vegada més deixats.
Han apujat els preus de la piscina, cada vegada més plena de turistes.
Avui, el seu plaer discret és odiar els nouvinguts al poble. Primer van ser els de la comarca, ignorants que venien a buscar feina, després els de ciutats, insuportables i altius que es queixaven del tocar de les campanes, i de sobte, no sap per quina santa raó, van aparèixer els estrangerots d'ulls blaus i accent tancat que no paren de gravar el brollador, que no paren d'omplir el restaurant, que escriuen ressenyes de l'església i escampen als quatre vents que aquest indret és el secret més ben guardat de la província.
L'alcalde diu que així l'economia del poble millorarà, però al Tonet fa anys que l'economia i el poble han deixat d'interessar-li.
De nit, quan ja ha passat el correfoc i encara es pot ensumar la pólvora, el Tonet treu la cadira davant de casa i s'encén un cigarro. Un petit regal després de sopar, quan l'aire pren una tebior dolça. És l'hora de la fresca i avui és l'assumpció de Maria. L'Antonieta, que viu davant, assegura que l'orquestra ja toca passodobles. El Tonet no hi vol anar, però hi anirà. Agafarà una cadira plegable i seurà al fons per contemplar els músics i les cuixes de les cantants. Després mirarà el rellotge i dirà que ja és tard i cap a casa, però l'Antonieta insistirà. Insistirà d'una manera bruta i desmanegada, i ballaran.
Sap que algunes velles comentaran en veu baixa que quina pena quan es va quedar viudo, que ja està bé que surti de tant en tant, que sempre havia empaitat les dones mentre la seva feia nit a l'hospital, i el Tonet no deixarà de mirar les dents brutes de l'Antonieta i detestarà aquell riure exagerat, però potser voldrà ballar-ne una altra.
Que no ho veus? Les cames ja no em serveixen, s'excusarà.
Però després quan acabi el ball i l'acompanyi a casa, el Tonet li farà un petó al llavis. Un petó ridícul i maldestre. Una barreja de mal alè i oportunisme.
L'Antonieta farà que no amb el cap i s'adormiran, xops de suor, cadascú a casa seva, ara que a dins de casa fa més calor que a fora.