Colin Niel (Clamart, França, 1976) va estudiar enginyeria agrònoma i es va especialitzar en temes de biodiversitat. Va dedicar-se a la gestió de parcs nacionals, a la Guaiana Francesa i a Guadalupe. Més tard va començar a escriure novel·les negres, la majoria ambientades a la Guaiana. Des del 2014 ha guanyat un gran nombre de premis literaris a França. La seva darrera novel·la, Solo las bestias, que no se situa a la Guaiana, sinó a l’altiplà del Causse, al Massís Central francès, acaba d’aparèixer en castellà a la col·lecció Principal Noir. Colin Niel ha vingut a Barcelona per participar a la BCNegra, en una activitat de l'Institut Francès, una conversa amb Pascal Dessaint sobre “El polar més arriscat”. Amb motiu d’aquest festival literari i de la presentació de la seva novel·la, ha estat entrevistat per El Nacional.
El seu llibre es titula Solo las bestias. Perquè aquest títol?
Només les bèsties és un títol que em va aparèixer cap a la meitat de la redacció. Jo cercava un títol i no el trobava. I va ser com una revelació. El meu editor hi va estar de seguida d'acord. Aquest és un llibre sobre la solitud, sobre els homes i les dones que estan sols, cadascun de la seva forma. En certa mesura, hi ha la idea a l'aire que només les bèsties poden entendre els homes... Sovint m’han preguntat si havia tret el títol “només les bèsties” d’alguna citació, però no. Se’m va ocórrer així. El més sorprenent és que la citació l’he trobada després de publicar la novel·la, a un llibre, Ànima, de Wajdi Mouawad. En un punt d’aquest llibre genial, l’autor parla d’un home que ha matat el gos. Un dels personatges diu que el gos era una bèstia, però que estimava el seu amo como només estimen les bèsties. Jo crec que la cita venia d’aquí, tan sols que jo, aleshores, no ho sabia.
Solo las bestias ha estat com escriure de nou una primera novel·la
Abans les seves novel·les negres giraven al voltant de la Guaiana Francesa, i ara escriu sobre un món ben diferent, els racons més perduts de la França rural. Perquè aquest canvi?
Diguem que quan un escriu, en principi, escriu sobre allò que coneix. Jo he viscut 6 anys a la Guaiana, i sense la Guaiana no seria qui sóc, potser ni tan sols hauria escrit això. La Guaiana és un país del que en volia parlar; necessitava fer-ho... Però a mesura que un va escrivint més, comença a atrevir-se amb coses que estan lluny de la seva realitat. Potser m’atreia la Guaiana perquè allà hi ha milers de coses per explicar. Era fàcil fer un llibre: sempre hi ha històries per contar. Ara sóc capaç d’explicar noves coses. Amb aquesta novel·la volia començar de nou: un nou país, un nou estil, unes noves construccions... Solo las bestias ha estat com escriure de nou una primera novel·la. He començat de zero. Per altra banda, volia parlar del món rural, de la solitud... Són coses que em tocaven.
Ha ubicat aquesta novel·la sobre la solitud al Causse perquè a la Guaiana Francesa no hi ha sentiment de solitud?
No. La solitud és una cosa molt universal. Estem tots sols, d’una forma o altra. La solitud també està molt present a la Guaiana. Hi ha molta gent que sent que els altres no l’entenen. Per altra banda, jo he treballat 12 anys en l’àmbit de l’ecologia, dels parcs naturals, i m’interessa molt la relació entre els homes i l’entorn. I tenia ganes d’experimentar nous paisatges. He passat de l’Amazones, un paisatge exuberant, al Massís Central francès, un paisatge desèrtic. Un gran canvi de paisatge porta a una novel·la diferent, i això és el que necessitava.
A l’igual que va escriure diversos llibres sobre la Guaiana, tornarà a escriure sobre el Causse?
No està previst per ara. Solo las bestias, com a llibre, era un projecte tancat. No excloc que un dia pugui reutilitzar algun personatge de la novel·la, però a priori no era la idea. Si torno a escriure sobre el Causse, no serà a curt termini.
És l’autor el que decideix què fer amb un paisatge: un mateix lloc el pots fer molt acollidor o molt opressor
Què aporta aquest feréstec paisatge a les seves obres?
El Causse està a bastanta alçada, però no són realment muntanyes. És un altiplà, molt sec, molt desolat. Són paisatges que encaixaven amb allò que buscava. Hi ha poca gent, hi ha poca densitat... I va molt bé per a la idea de solitud que volia donar a la novel·la. M’encaixava bé. Però la història hauria pogut passar a moltes altres bandes, fins i tot podia passar a ciutats franceses, o a d’altres indrets, com a Espanya. A la fi, és l’autor el que decideix què fer amb un paisatge: un mateix lloc el pots fer molt acollidor o molt opressor. Tu pots triar com presentar-lo. No és tant el decorat el que dicta l’ambient de la novel·la, com la forma en què l’autor el presenta.
Moltes novel·les negres es desenvolupen a grans ciutats. Per què tria un ambient rural per a Solo las bestias?
Jo sóc de ciutat. He crescut en un 12è pis en un barri parisenc, al bell mig de l’asfalt. Però sempre he estat atret pel mitjà rural, pel camp. Jo mirava ocells amb prismàtics de joguina, des del meu terrat, quan era nen. Sempre m’ha tirat la idea d’anar a viure al medi rural, però també em va la vida ciutadana. Hi ha un trencament entre la França de les ciutats i la França rural, un trencament i una incomprensió que és a la base de molts problemes socials francesos. De totes formes, el polar rural ve de lluny. És cert que hi ha moltes novel·les negres que es situen a les ciutats, però també hi ha tota una tradició de novel·la negra rural; n’hi ha als Estats Units, però també a la mateixa França, amb autors com Sébastien Japrisot, Fred Vargas, Simenon... No és tan rar... La novel·la negra rural ha existit sempre.
Els herois no són gaire interessants. M’interessa més la gent en la que ens podem reconèixer
Els personatges de Solo las bestias són bàsicament persones anodines, gent que et trobaries al Metro i que no destacarien...
Els herois no són gaire interessants. Els homes que es surten de l’ordinari, si és que en podem trobar algun, no m’interessen molt. M’interessa més la gent amb la que ens podem reconèixer. Vull que a la novel·la, quan aparegui algun personatge, nosaltres l’identifiquem amb algú que coneixem. La gent que retrato no té res d’extraordinària, però tampoc és gens ordinària.
A Solo las bestias tothom amaga alguna cosa. Pensa que al món tothom té algun secret inconfessable?
Sí, tots tenim alguna cosa a amagar. A la novel·la tots amaguen secrets, però abans d’amagar secrets pesats, com matar algú o ocultar un cadàver, amaguen als altres la seva forma de veure la vida. Aquesta és una novel·la sobre la incomprensió. El secret comença en amagar les coses més banals, com el que passa sovint dins d’una parella. El secret està en no dir allò que realment es pensa, potser per no fer mal a l’altre, i això ens passa a tots. El secret ve, sobretot, de la dificultat d’entendre’ns els uns als altres. Ens passa en el dia a dia, no només a les novel·les negres.
M’interessa el drama que parteix dels patiments íntims: de la gelosia, de l’abandonament, de la por a l’abandonament...
Els seus criminals, més que malvats, són uns desgraciats, afectats per la soledat, la incomprensió, la pobresa, l’angoixa...
A tots els meus llibres els criminals són així. Els dolents absoluts no em resulten interessants. A més a més, els psicòpates o els criminals en sèrie són molt estranys per a mi. M’interessa més el drama que parteix dels patiments íntims: de la gelosia, de l’abandonament, de la por a l’abandonament... Això és el que jo vull treballar.
Una part de la novel·la s’inspira en els delinqüents informàtics d’un país africà que no identifica. D’on va treure aquests personatges?
A la majoria dels meus llibres em documento molt, viatjo als llocs que descric, hi passo temps... Vaig estar-me un mes al Causse. Jo volia anar a la Costa d’Ivori per documentar-me sobre aquests personatges i ho tenia tot mig lligat, però a la fi no hi vaig poder anar, per un problema financer, i perquè el meu viatge coincidia amb les eleccions presidencials, que semblava que podien degenerar en violència. Així, doncs, em vaig resignar a treballar sense anar al lloc. Els meus personatges africans estan inspirat en diverses informacions: n’he tret de llibres, de pàgines web, d’una coneguda ivoriana... Però, sobretot, aquestes informacions les he tret de Facebook, una eina extraordinària, que m’ha permès d’espiar la vida de la gent: Facebook t’explica la seva manera de vestir, la seva manera d’escriure, la seva manera de comportar-se, la música que els agrada... Facebook és fantàstic.
Explico la mateixa història diverses vegades, vista des dels diferents personatges
No fa una novel·la de detectiu, com és habitual al gènere. De fet, Solo las bestias és més aviat una novel·la coral...
És la primera vegada que treballo així. Les meves novel·les sobre la Guaiana estan basades en un mateix investigador, que apareix a totes les obres. Aquí volia una novel·la que parlés de la solitud de cadascun dels personatges. Volia que el lector acabés immers en el patiment de totes les persones que apareixen a la novel·la. Volia estar a l’interior dels personatges. I la solució d’una novel·la coral se m’ha imposat tot naturalment. Explico la mateixa història diverses vegades, vista des dels diferents personatges. M’agrada la idea d’una història aparent senzilla que es va explicant per capes successives... En cada una de les capes s’expliquen coses que no s’havien vist a la capa anterior. A través d’aquestes capes es veu que els personatges, en un mateix moment, han viscut coses diferent i les han interpretat de forma diferent, tot i que vivien l’experiència junts. Això és terrible, és molt revelador de la incomprensió...
Quins plans de futur té?
Ara estic acabant la meva quarta novel·la guaianesa. I quan l’acabi, ja estic ficat en un nou projecte que passarà a França. En certa mesura té algun punt de contacte amb Solo las bestias, però en realitat és ben diferent.