Tarragona, 6 de juliol de 1957. Fa 69 anys. José Gonzalez-Sama y García, governador civil de Tarragona i cap provincial del Movimiento; i Benjamín de Arriba y Castro, arquebisbe de Tarragona, inauguraven, solemnement, la Ciudad Sindical de Educación y Descanso de Tarragona, la primera de les quatre que acabaria construint el règim nacionalcatòlic de Franco. Anomenada, també, Ciudad Residencial de Educación y Descanso, havia de ser un dels grans centres de vacances de la classe obrera espanyola; que, per primer cop, podria accedir a un model de sojorn que, fins llavors, només havia estat a l’abast de les classes burgeses. Però ¿aquest era, realment, l’objectiu que el règim de Franco havia reservat a les ciudades sindicales?
Qui és qui? El governador González-Sama
Per a entendre la creació i desenvolupament d’aquest projecte ens cal conèixer el paper que juguen les figures més destacades que hi intervenen. I, a Tarragona, la més destacada seria la del governador González-Sama, un personatge de fàbrica genuïna de la primera fase del règim. Excombatent del bàndol rebel durant la Guerra Civil (1936-1939) —voluntari al front... i a la repressió de la rereguarda!!!, del nord peninsular. Posteriorment, situat a l’extrem ideològic més radical del nou règim, grimparia fins a assolir un despatx de governador provincial; el sostre de poder que, després de la derrota de Hitler i Mussolini (1945) i dels acords amb Eisenhower (1953), Franco havia reservat als personatges implicats en els conflictes espanyol i mundial.
La ideologia i la corrupció del règim es donen la mà
Per a tenir una idea més concreta del perfil del personatge, és important destacar que l’herència de González-Sama a Tarragona no quedaria limitada a la Ciudad Sindical. Durant el seu mandat provincial (1951-1961) es va fabricar el primer gran escàndol de corrupció de la història del règim nacionalcatòlic: l’acaparament de finques rústiques en poder dels capitostos provincials del règim, i la seva revenda a empreses químiques franceses i alemanyes que es resistien a pagar el preu de sòl industrial de la Zona Franca de Barcelona. Naturalment, aquest procés es va conduir sense la imprescindible requalificació i necessària preparació dels terrenys —sobretot pel tipus d’activitat industrial que s’hi havia de portar a terme—; però les empreses que s’hi van establir ho van fer amb la protecció i l’escalf del poder polític.
Qui hi havia darrere González-Sama en el projecte de les Ciudades Sindicales?
González-Sama i els capitostos provincials del règim mai no haurien pogut desenvolupar un projecte d’aquella naturalesa. De fet, aquell projecte havia nascut a la Delegación Nacional de Sindicatos, dirigida per José Solís Ruiz; un dels màxims representants dels “camisas viejas”, excombatents falangistes enfrontats als tecnòcrates de l’Opus Dei en la disputa pel poder. Solís diria que “las ciudades sindicales” obeïen a un projecte de “poblaciones residenciales para el descanso del trabajador, en las que el paisaje natural, encarnado en su propio imaginario por risueñas playas y un pinar sano y frondoso, resulta fundamental”. I va proclamar, també, que era una forma de sostraure els treballadors dels seus barris insalubres per posar-los en contacte amb la natura.
Les coincidències entre l’objectiu de la Kdf hitleriana i les Ciudades Sindicales franquistes
Solís Ruiz acabaria implicat en l’escàndol Matesa (1969) i la seva carrera iniciaria un declivi irreversible. Però durant la seva etapa com a Delegado Nacional de Sindicatos (1951-1957) tindria temps per a crear quatre Ciudades Residenciales: Tarragona, Marbella, Perlora-Gijón i Punta Umbría, que s’inspirarien clarament en el model de la Kraft durch Fruede (Kdf), organisme depenen del Deustche Arbeitsfront (el sindicat únic del règim nazi alemany) que havia impulsat el projecte de Prora (1936): “crear mesures destinades a millorar l’energia dels treballadors (sostraure’ls dels seus barris insalubres i posar-los en contacte amb la natura) amb l’objectiu posat en la millora de la productivitat econòmica”.
Què més perseguia el projecte Ciudades Sindicales?
El projecte Ciudades Sindicales –com el de la Kdf nazi– tenia un component ideològic i doctrinari molt important. A través d’aquest model – fins llavors, exclusivament, a l’abast de les classes burgeses – es pretenia desplegar i imposar una idea de “comunitat nacional espanyola” associada als valors de “vacaciones pagadas” en “risueñas playas y frondosos pinares” a preus a l’abast de les butxaques més populars. Resulta molt significatiu que la pel·lícula “La gran família” (1962), icona propagandística del règim nacionalcatòlic franquista i interpretada – entre altres – per actors amb passat republicà com Albert Closas – redimit a la “causa nacional” amb papers d’aquesta naturalesa -, es rodés a la Ciudad Sindical de Tarragona.
