Celobert s’ha anat fent lloc amb delicadesa, però amb determinació dins l’escena de l'indie-pop en català. Nascut el 2023 a l’ESMUC de la mà de la Laia Camps (Bacarisses, 2003), en Miquel Freixas (Cassà de la Selva, 2003) i en Martí Vila (Tremp, 1993), el projecte ha crescut a partir d’un univers propi on conviuen la llum i l’ombra, i la inquietud creativa d’una nova generació que posa el focus en les emocions compartides, la quotidianitat i la tendresa. Després del debut amb Llum (2024) amb cançons destacades com No t'esperava, Celobert, o Lluny es van consolidar amb l'EP Ombres amb els temes El camí, Que vinguin els dies i Al teu costat, el 2025. Ara, el grup enceta una nova etapa amb Xamfrà, un EP que veurà la llum el 10 d’abril i del qual ja n’han avançat el senzill Bar de l’Eixample, una cançó pop-rock que reivindica l’amor que es construeix en el dia a dia i els espais de barri com a escenaris de vida i comunitat. Dins l’àlbum destaca Niu, una cançó que descriu amb sensibilitat les dificultats de deixar enrere la llar, emprendre el vol i trobar una nova casa, especialment en el cas de les persones que es veuen obligades a fugir de la guerra. El tema compta amb la col·laboració de l’activista palestí resident a Catalunya Ibrahim Beisani, així com de l’actriu Sílvia Bel i de Sergi Carbonell, exmembre de Txarango.
Com us vau conèixer?
Martí: La Laia em va convidar a una audició seva de cant. Va cantar un tema de la Sílvia Pérez Cruz, i estava acompanyada pel Miquel al piano, i l'actuació em va arribar tant que em vaig dir: «he de fer alguna cosa amb el Miquel i la Laia». O sigui, ja tenia com ganes de muntar un projecte, i aquí es va gestar el grup.
Com va arrancar el projecte?
Miquel: Just després d'aquesta audició de cant que va fer la Laia, li vam enviar un missatge a en Martí proposant-li de quedar. Ell ja havia escrit el tema Lluny, que està al nostre primer disc i és el primer que vam muntar. I de mica en mica vam anar portant temes, vam compondre’ls tots junts, i aquí estem.
Martí: Hem de dir que al primer disc hi havia un tema de la Laia preciós, Sol d'hivern. I després el procés va ser molt orgànic. I així ho fem ara, componem i escrivim les lletres entre els tres.
Després de Llum i Ombres, ara torneu amb un nou disc. Què ens podeu explicar, d'aquest nou llançament?
Miquel: Estem preparant un disc nou, que encara no direm el títol, però que estarà compost per tres EPs, que cada un d'ells parlarà d'una part d'un edifici. Precisament, com que ens diem Celobert volíem fer un àlbum que fos una mica conceptual i que parlés de tot un conjunt d'històries que passen al voltant d'un celobert, d'un edifici. El primer es dirà Xamfrà, sortirà el 10 d'abril. Ja hem tret un petit senzill que és Bar de l'Eixample, que va sortir el dia 20 de març.
Com definiríeu el vostre estil musical?
Laia: Si haguéssim de posar una etiqueta, potser seria pop-rock, però tenim matisos defolk, d'indie...
Miquel: El primer àlbum va ser una mica més eclèctic i volíem posar una mica de les nostres referències de jazz, de funk o de disco, i ara jo crec que estem trobant un camí més pop-folk, més íntim, però que també té la seva energia.
Com vau triar el nom Celobert?
Miquel: Al principi ens agradava fonèticament, i vam dir: "Ostres, celobert és una paraula molt xula". Jo diria que és única del català, no hi ha una traducció literal castellana, més enllà de "patio de luces", i que és una paraula molt única i molt nostra.
Martí: I vam començar a imaginar-nos el celobert com aquest espai entre els edificis que és una mica com el nostre lloc de trobada simbòlic o literal. El primer capítol de Celobert, que va ser Llum i Ombres, jugàvem molt i fèiem referència a aquesta idea del celobert, però a un nivell molt més abstracte, molt més oníric, que era un espai de trobada on podíem crear música des d'aquesta innocència de retrobar-nos i treure realment qui som. I aquesta vegada se'n va cap a un espai molt més literal, d'una comunitat que comparteix un celobert i que es troba allà.
Quins temes podem trobar a les vostres cançons?
Miquel: Últimament, ens està agradant molt fer lletres molt més costumistes, narratives. I, precisament, com que ja teníem la idea d'aquest fil conductor d'una ciutat, d'una comunitat de veïns, hem intentat que tot tingués molt aquest tarannà costumista, d'explicar històries molt quotidianes que ens podrien passar a qualsevol de nosaltres; i també amb aquesta ciutat que podria ser Barcelona, amb aquestes petites reivindicacions, que a vegades no surten explícitament, però sí que hi són presents. Per exemple, en el senzill que vam treure, Bar de l'Eixample, és un bar que fa 20 anys que està igual, amb els mateixos propietaris, resistint en un Eixample de Barcelona que es gentrifica. I són temes que també van apareixent com a taló de fons, les cançons, la gentrificació, la ciutat, els espais veïnals, comunitaris, a més dels temes una mica de sempre, que poden ser l'amor l'amistat la joventut, la família.
En aquest proper disc sortiran, doncs, temes més reivindicatius?
Martí: En aquestes futures cançons n’hi ha un parell, un és Niu, l'altre és Pretèrit Plusquamperfet, que és una història romàntica, ens agrada molt reivindicar que no tenim per què sempre caure en els mateixos tòpics i que les històries es poden explicar des de molts angles diferents. I parlem de dos personatges que viuen a Barcelona i que crec que moltes persones se les poden fer seves. Una persona que estudia, és treballadora, però no s'acaba de trobar a ella mateixa. I un noi que sempre es vol superar, però viu en un món que potser és més buit del que es pensava. I després d'haver complert certs estàndards s'adona que no en té prou. I que realment les dues persones el que troben a faltar és estar a casa seva, com quan érem petits, estar amb els pares i els germans. I s'hi barregen altres temes de fons.
Laia: És el meu preferit, el tema Niu.
Com us organitzeu per compondre les cançons?
Laia: Fem stages de composició i una setmana o dues setmanes anem a casa d'un dels tres, als pobles respectius, i ens tanquem a fer lletres i cançons i diem a veure quantes coses surten.
Laia: hi ha molts homes que pugeb a l'escenari, canten i són uns mega impostors.
Com ha sorgit Niu?
Laia: En un d'aquests stages a casa d'en Martí, a Tremp, era estiu i hi havia moltíssimes orenetes. És un animal que a mi em fascina. I pensant en com és de fort que tants ocells no paren d'emigrar amb tot el que això representa. I, d'una manera molt orgànica, es va lligar amb el genocidi de Palestina. Hem pogut col·laborar amb en Sergi Carbonell, la Sílvia Bel i l'Ibrahim, i estem agraïdíssims a totes aquestes persones. És una cançó que narra una història sobre una oreneta que ha de deixar anar el niu i ha de volar ben lluny. I des del nostre camp, que és la música, fem el que bonament podem, no com a oportunisme, sinó com a reivindicació d'aquesta impotència que se sent.
Quines són les vostres influències?
Miquel: Les tenim bastant clares. Manel, La Ludwig Band, Els Pets, Oques Grasses, grups precisament que tenen lletres elaborades. I també, en l'àmbit internacional, una mica de tot, però també molts artistes de folk, el Bob Dylan.
Què us diferencia a vosaltres d'aquests grups, què us fa especials?
Martí: Tenim un tipus de so, que és Celobert, ja sigui pel tipus de composicions, lletres o produccions, que evoquem aquest espai, que per nosaltres és màgic, que hem anat creant en aquest temps i que esperem poder anar madurant amb el pas dels anys.
Miquel: En la indústria que vivim ara, en què tot és molt instantani, molt efímer, molt pensat a vendre, en aconseguir reproduccions, en tenir ganxo, a vegades potser també el que ens fa especial és dir no, nosaltres intentem fugir de tot això, intentem fer alguna cosa que ens soni sincer.
Laia: També tenim l'element violí, no sé si es fa gaire sovint en pop. També diferencia el fet de posar en escena un instrument una mica diferent del que és més habitual.
Martí: No hi ha ningú aquí que tracti el violí com el tracto jo
Us heu deixat una cosa important, la veu de la Laia!
Martí: De les primeres coses que ens diuen quan algú sent una cançó nostra és: "Quina veu que té la Laia". El Miquel és teclista, encara que a Celobert toqui la guitarra i la toqui molt bé també, però és un fanàtic de la música, del so, li agrada fer les coses amb cura. Jo també em vaig a tirar flors a mi mateix. No hi ha ningú aquí que tracti el violí com el tracto jo. Pel que fa als efectes d'improvisació, hi ha molt poca gent bona com a mínim aquí. No hi ha ningú que faci el que faig jo en un grup de pop. I també està bé dir-ho.
Laia: A mi em va costar molt autodefinir-me com a cantant. Jo em sento pedagoga i violinista. Jo fa molts anys que toco el violí, que estic estudiant pedagogia. Cantar sempre havia sigut una cosa que m'agradava moltíssim. Però mai havia sigut una cosa seriosa, sí que m'he format també en el cant modern i tinc tècnica i tinc formació, però per a mi ha sigut reivindicar-me també com a cantant, i aquesta constant síndrome de la impostura, que també penso, hi ha molts homes que pugen a l'escenari, canten i són uns mega impostors. Per què jo, constantment, m'he d'estar flagel·lant per sortir a l'escenari i sentir-me que no estic fent la meva feina quan tinc aquesta formació? Per mi cantar és entregar-me al 100% i és donar tot el que porto dintre, és esgotador. I si a gent li agrada i jo ho gaudeixo, què més vull? Encara a vegades hi ha aquella impostora que floreix, però gràcies a Celobert tot va millorant.
Laia: Jo he passat per una depressió, he passat per diverses coses que ara mateix puc dir que estan superades, però per mi cantar sempre ha sigut l'escapatòria de tot això, com un refugi
Alguna floreta per la Laia?
Miquel: La Laia és la raó per la qual va començar el grup. Ens has preguntat què és el que us fa especial i tots pensant en si les lletres la tal, i realment és el fet de la Laia i de tenir una veu que transmeti que sàpiga explicar més enllà de les paraules el que volem dir.
Laia: El Miquel i jo som parella. Va començar Celobert i la nostra relació alhora
El teu entorn, què et diu, Laia?
Laia: El comentari que més rebo és: "Quina veu més especial". Quan era petita i cantava, sovint la meva mare plorava, i el meu pare feia allò de tapar-se la cara. I a mi sempre m'havien comparat molt, salvant molt les distàncies, amb una de les meves grans referents, que és la Sílvia Pérez Cruz. Per mi és com la gran inspiració que tinc, per mi ho és tot. Jo he passat per una depressió, he passat per diverses coses que ara mateix puc dir que estan superades, però per mi cantar sempre ha sigut l'escapatòria de tot això, com un refugi.
Per quina cançó us coneix la gent i quina és la vostra preferida?
Martí: La més escoltada a la majoria de les plataformes de distribució és No t'esperava. Però, potser no és la que genera més empatia i connexió amb la música que fem. Hi ha dues cançons, que són les de la Laia, casualment. Una és Que vinguin els dies i Sol d'hivern, que sabem que han acompanyat a moltes persones en moments complicats.
Laia: Que vinguin els dies és una cançó que li vaig escriure a en Miquel. El Miquel i jo som parella. Va començar Celobert i la nostra relació alhora. Tenia com una mica de bloqueig d'escriure cançons i vaig anar a la platja amb la meva millor amiga i em va dir, enduu-te la guitarra a veure si surt alguna cosa. I em va sortir d’una tirada la cançó, Que vinguin els dies.
Martí: És una cançó que quan la vas tocar a l'estudi vam tindre claríssim que l'havíem de produir.
Miquel, què vas sentir quan te la va cantar, la Laia?
Miquel: Home, és molt especial, no sé. No tothom té el privilegi que li hagin escrit una cançó. I no és la primera que m'escriu, és la segona. El més important a l'hora de fer música és la sinceritat.
Li has escrit alguna cançó a la Laia?
Miquel: Jo soc molt dolent escrivint cançons. Jo necessito molt el reforç positiu, precisament per això em va molt bé ser a Celobert i compartir idees amb altra gent, perquè jo entro en un cul-de-sac i em bloquejo i no sé avançar.
Laia: tenir un grup de música és molt car. Si vols fer-te ric, no tinguis un grup de música.
Podeu viure, exclusivament, de la música?
Miquel: No, ara mateix encara no. El Martí és biometge, a part de músic.
Martí: Diuen que faig alguna guàrdia en un hospital de Barcelona, ara encara.
Laia: Jo estic acabant la carrera de pedagogia amb especialitat de violí a l'ESMUC. I jo vull compaginar la meva vida amb l'educació perquè realment és el que em mou. Llavors és ben cert que el Martí és com la part estructurada, de calendaritzar, ordenar, a mi em mouen els impulsos i el Miquel que és com el catalitzador.
Laia: De fet, ara mateix la manera de funcionar en l'àmbit econòmic perquè el grup se sustenti és que tots els concerts que fem, ens queden una part molt petita per nosaltres i tenim un compte conjunt per poder pagar l'estudi i totes les despeses; tenir un grup de música és molt car. Si vols fer-te ric, no tinguis un grup de música.
On us veieu d'aquí a cinc anys?
Martí: Uau! Potser podent viure només de Celobert. Tant de bo. Jo tinc confiança plena en el projecte. Crec molt en nosaltres, en el que estem fent.
Us preocupa el futur del grup si vosaltres, (Laia i Miquel) que teniu una relació sentimental, en algun moment decidiu tallar?
Laia: Sincerament, no. És una relació que va ser tan fàcil. Per mi Celobert i la meva relació amb el Miquel és la mateixa. No sé, estic segura que en cas que s'acabés ho podríem gestionar perquè al final tot se sosté parlant molt les coses i parlant-les bé.
Miquel: Si escric una cançó que parli d'alguna cosa sincera i important per mi, ho faré en català. Fer-ho en castellà em seria impostat i fer-ho en anglès encara més
Per què canteu, exclusivament, en català?
Laia: Perquè és una llengua que s'està morint i s'ha de reivindicar.
Miquel: Cantem en català perquè és la llengua en la qual ens expressem. Si escric una cançó que parli d'alguna cosa sincera i important per mi, ho faré en català. Fer-ho en castellà em seria impostat i fer-ho en anglès encara més. A més a més, també hi ha el vessant aquest polític que és una llengua minoritària i que hem de defensar perquè, collons, és especial i és bonica.
Martí: I també hi ha aquest ingredient de voler formar part de l'escena cultural d'aquest país. A nosaltres ens motiva molt. I si aquest país hagués de ser un altre, potser no ho faríem, o no ho faríem amb aquesta il·lusió. I ho hem parlat moltes vegades. Si en lloc d'anar a un poble de Girona o un poble de Lleida, o de Tarragona, haguéssim d'anar a l'altra punta, doncs potser no ens faria tanta gràcia. Realment ens fan il·lusió les places de casa nostra.
Amb qui voldríeu fer alguna col·laboració?
Miquel: Oques Grasses, La Ludwig Band, que és el grup del moment. I a nosaltres ens encanten també perquè agafen una mica aquesta estela de Manel que poder per mi seria com l'altra col·laboració estrella, poder per aquest talent a l'hora de fer lletres que és que no hi ha ningú mateix ara mateix que ho faci. A vegades em passa amb Manel i amb La Ludwig Band que escolto les cançons i dic, el que pagaria per haver-les escrit jo!
Laia: Alba Armengou, que de fet és amiga nostra. És una gran cantant i una gran trompetista. També estaria molt bé fer una col·laboració amb Ginestà.
Miquel: Per sortir del tòpic més mainstream, diré amb la Mar Pujol o l'Anna Andreu.