Per a què serveix una biografia escrita de memòria, “a pèl”? És així com Juan Luis Cebrián ha redactat Primera pàgina. Vida de un periodista (1944-1988), editat per Debate. El director-fundador d’El País i ara president del Grupo Prisa, ja a la segona pàgina del llibre, el descriu com uns “records encara vigents” i “alguns oblits no sempre involuntaris”. No ha fet servir les seves anotacions, diu que de tant en tant ha mirat les agendes “que la majoria de cops no he pogut desxifrar”, afegeix que fa anys que no té accés a la seva biblioteca “de més de vint mil volums” i que, ocasionalment, ha consultat “internet (sic) si calia concretar una data o consultar una dada”.

Aquesta és una recepta per al desastre. Qualsevol periodista sap molt bé que la gent recorda malament, que oblida, que menteix. Cebrián també ho sap i també la resta. Els professionals tenen tot un arsenal de rutines més o menys eficaces per a verificar les fonts i comprovar els fets rigorosament. Però, esclar, aquest llibre està escrit “a pèl” i ni l’autor ni l’editorial s’han vist amb cor de cuidar-se’n. Ni el pròleg, tocat d’ironia, titulat “A manera d’excusa”, ni altres passatges on posa d’escèptic, assuaugen el desmenjament de tot plegat.

Detalls

Manta detalls fan dubtar que Primera página (quin gran títol!) tingui alguna vàlua. Sense fer gaires spòilers, val a dir que uns són molt menors, com anomenar “Cabral” al dirigent comunista portuguès Alvaro Cunhal. Altres no tant, com datar malament el reportatge ”Nombres para una crisis”, (no es va publicar el 14 de juliol del 1976 sinó el 6, tant costava comprovar-ho?), que va ser “el segon gran èxit del diari”, malgrat que era fals i que Cebrián en va autoritzar la publicació conscient que no hi havia cap conspiració bancària darrere del nomenament d’Adolfo Suárez com a president del Govern. O l'aparició d'Alfons Quintà o un solemne i insubstancial excurs sobre el fet que tutejar-se sigui causa “d’alguns deterioraments de la nostra convivència”.

També les referències pedants a si mateix. Com aquesta en parlar del format que havia de tenir El País: “en l’estela de Gaudí, Le Corbusier, o Frank Lloyd Wright, vaig aprendre que a l’hora de construir una casa l’estructura és fonamental, però convé no menysprear el disseny de l’interior”. En realitat, el dissenyador del diari, Reinhard Gäde, era un alemany format en els principis de la Bauhaus.

Cebrián aconsegueix parlar d’El País gairebé sense esmentar més que uns pocs dels bons periodistes que van apuntalar aquella aventura. Hi ha altres aspectes més llefiscosos, que fan mal als ulls, com alguns diàlegs (de memòria?) o el relat de fets on els protagonistes, fora de l’autor, ja són morts i queden com un drap.

El llibre està cosit i recosit de detalls així, que enfosqueixen el relat dels moments claus de la seva història i la del diari. Els seus mestres a Pueblo i a Informaciones; el seu pas per la direcció d’informatius de TVE a les acaballes del franquisme; com es va relacionar amb el poder polític mentre dirigia aquella màquina periodística que era El País; l’aliança i amistat amb Jesús de Polanco, l’empresari darrere del projecte...

Déries

En acabar de llegir queda la sensació que Cebrián s’ha fet mal i que ens ha fet mal. Ell i El País han estat protagonistes i emblemes de la transició a la democràcia i de la transformació del periodisme espanyol en una professió digna d’aquest nom. És una llàstima que aquí no expliqui com un home de 31 anys inspira i dirigeix aquell diari tan influent. Deixa algunes pistes que no elabora, com aquesta cita d'Andreu Nin: "Si vols vèncer no amenacis. Actua i calla". Algunes revelacions són sensacionals i valuoses, però desmanegades, sense documentar i mancades de context i continuïtat, mal amanides amb dèries personals, sobretot contra la religió catòlica, alguns col·legues que se li han enfrontat i altres capçaleres (el Madrid, singularment) que poden disminuir la seva estrella.

L’efecte que fa és que s’ha fet de pressa i corrents per a fixar un determinat relat sobre el diari i sobre l’autor, com volent dir que El País que ara coneixem era una altra cosa, escolti. Però quaranta anys després del primer exemplar, encara segueix amb el catecisme oficial del diari com a “intel·lectual col·lectiu” de la Transició democràtica, ara amb l’afegit que tot depenia de la seva persona i acció.

L'edició té mancances greus, com l'absència de fotos i dels índex onomàstic i analític, imprescindibles en aquesta mena de produccions. Aviam, parlem de periodisme i no apareix ni una mala portada de diari? Però això què és? Aquestes absències, tan fàcils com són de resoldre, exliquen ben a les clares que aquesta edició s'ha fet camina que t'esgarrono, sense cap cura.

No hi ha dret, Cebrián. Ens deus unes memòries.