Jason Reitman, el director de Juno o Up in the Air, sembla haver descobert el secret de com homenatjar la nostàlgia boomer sense perdre de vista que els temps han canviat i que els adolescents dels 80 estaven fets d’una pasta diferent dels d’avui. Ho demostra a Cazafantasmas: más allá, pel·lícula que aquest divendres 3 de desembre arriba a les sales de cinema. Ni la fórmula d’aquella beguda ensucrada i fosca amb bombolles és tan complexa com donar amb la tecla justa per no caure en els paranys de la mirada a un passat que no, no sempre va ser millor. Probablement, ajudi haver mamat des de petit els processos creatius del seu pare, el grandiós Ivan Reitman, director de clàssics com Los incorregibles albóndigas (1979), El pelotón chiflado (1981), Els bessons peguen dues vegades (1988), Poli de guarderia (1990) o, evidentment, les dues entregues d’Els Caçafantasmes (1984-89). Reitman fill dirigeix, amb producció i savis consells de Reitman pare, la tercera i (ves a saber si) definitiva entrega d’una sèrie que va tenir, també, un menys afortunat acostament en clau feminista a Caçafantasmes (Paul Feig, 2016).
Retorn al futur
És cert que la pel·li parla el llenguatge dels boomers, dels que vam créixer amb aquell cinema dels 80 avui mitificat (amb tota la raó): més enllà de l’original, Cazafantasmas: más allá beu moltíssim de la manera de fer i dels universos proposats per Amblin, la productora d'Steven Spielberg que va acollir meravelles com Retorn al futur, Gremlins o Els nostres meravellosos aliats. Però, a banda d’assegurar-se la complicitat i l’emoció d’un públic que ja ha superat la crisi dels 40, aquesta nova aproximació fantasmagòrica busca, i sap connectar, amb els nanos d’avui.
Una de les claus és entregar el protagonisme a tres adolescents fantàstics que, en alguns moments, semblen reproduir les dinàmiques d’un altre clàssic Amblin, Els Goonies. Un d’ells és Finn Wolfhard, un dels protagonistes adolescents de la sèrie Stranger Things, exemple de com mirar enrere també pot indigestar, de tant repetir-se més que l’all. Els altres dos, els fabulosos Logan Kim i Mackenzie Grace, porten amb Wolfhard el pes de l’aventura a les esquenes: sobrats de carisma i empenta, tots tres protagonitzen moments trepidants (la persecució d’un ectoplasma pujats a l’Ecto 1 està magníficament resolta) i de comicitat molt ben afinada.
Reiterant la relació directa entre Cazafantasmas: más allá i les pel·lícules dirigides o produïdes per Steven Spielberg, no és gratuït el dibuix dels protagonistes, una família desestructurada marcada per l’absència del pare, un dels grans temes recurrents del cinema de l’autor d’E.T. El extraterrestre o Indiana Jones i l’última creuada. Aquí, aquesta carència es viu per partida doble: pels dos adolescents (Wolfhard i Grace) sense pare, i per la seva pròpia mare (Carrie Coon), que també té uns quants comptes sense resoldre amb el seu progenitor, desaparegut anys enrere. Tots tres han de deixar casa seva, sota l’amenaça d’un desnonament imminent, per viatjar fins a Summerville, un poblet de mala mort perdut enmig d’Oklahoma, després d’heretar la granja de l’avi fugit.
Cazafantasmas: más allá: tornen a passar coses estranyes. Foto: Arxiu Sony
Atrapats en el temps
La parella formada per Carrie Coon (enorme actriu amb carrera disparada després de la sèrie The Leftovers) i Paul Rudd (l’Ant-Man de Marvel) també juga a favor d’obra. Rudd té un dels millors moments de la pel·li, compartint set-piece en un supermercat amb un dels personatges més recordats del primer Caçafantasmes. Però les picades d’ull als films originals no s’acaben mai: des de la música d’Elmer Bernstein (i, sí, la popularíssima cançó de Ray Parker Jr. també sona), a alguns cameos, no només o no necessàriament d’actors. Per cert, aguanteu fins al final dels crèdits: les escenes sorpresa no són exclusives de Marvel.
Acceptant el debat de si tota aquesta col·lecció d’homenatges està en funció del relat o si és una apel·lació massa fàcil a la nostàlgia, aquest text defensa una més que satisfactòria barreja de totes dues premisses. Ara bé, per damunt de tot, i aquí no hi ha espai pels dubtes, Cazafantasmas: más allá es converteix en un preciós i emotiu homenatge a Harold Ramis, que, present en esperit al llarg de tot el metratge i des del més enllà del títol, esdevé un dels grans protagonistes del film.
Cal no oblidar que Ramis, a banda de ser un dels caçafantasmes originals, fou col·laborador i amic íntim d’Ivan Reitman (qui el definia com el meu germà llest) durant mitja vida. I aquí la influència de Reitman pare i la complicitat de Reitman fill escriuen una carta d’amor pòstuma a qui fou director, tampoc no ho oblidem mai, de la magistral Atrapat en el temps. Mort l’any 2014, a Ramis va dedicada una pel·lícula que, en el fons, també va dedicada a tota aquella generació que no deixa, que no deixem, de donar la murga amb aquell cinema dels vuitanta que ens va fer com som.