Puigcerdà, 30 de gener de 1957. Quaranta dies després de l’enviament de la carta de Marcet a Franco. El general Muñoz Grandes, excomandant de la sinistra i extinta División Azul i, en aquell moment, ministre de l’exèrcit, comunicava al general Sánchez González el seu cessament com a capità general de Catalunya. Sánchez González, que mai havia ocultat la seva adhesió el projecte dels monàrquics del règim (que pretenien col·locar Joan de Borbó al setial de Franco) va morir a l’habitació de l’hotel on s’allotjava, sense testimonis i en estranyes circumstàncies. Aquell cessament —que, hauria obert la porta a un procés repressiu contra la seva persona— volia ser el principi d’una depuració de l’aparell de govern del règim franquista a Catalunya que acabaria afectant, també, el falangista català i alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet.
La carta de Marcet: la tributació
Marcet no es va estar de res. I no li va importar posar el dit a la nafra. En el punt 11 de la seva carta, denuncia el tracte fiscal discriminatori que l’estat espanyol dispensa a Catalunya. No es va atrevir a ressenyar el seu origen històric, que remunta a l’ocupació borbònica de 1714, però sí que va dir: “la presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el centro (les Castelles) y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social, ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid.”. I en el punt 14 diu: “imposible actuar en el campo del comercio exterior sin una fuerte vinculación con empresas radicadas en Madrid, donde hay que despacharlo todo”. Sobraven comentaris.
La carta de Marcet: l'habitatge
L'habitatge també va ser objecte de la preocupació d’aquest singular falangista català. I en el punt 15 de la carta que enviava al dictador, posava de manifest una casuística que, passats quasi setanta anys, quaranta-dos dels quals d’ajuntaments democràtics, no tan sols no s’ha solucionat, sinó que s’ha incrementat, i ja s’ha convertit en el principal problema de la societat catalana contemporània. En aquest punt, Marcet es lamentava que el mercat del'habitatge no donava respostes a les demandes socials del moment: la falta d’oferta i els preus disparats havien impulsat el fenomen especulatiu dels rellogats: “en el tema de la vivienda, sigue el problema con gran gravedad y agudeza, los realiquilados y los que esperan casa para contraer matrimonio son auténticos desengañados de las posibilidades de solución de su problema”.
La carta de Marcet: la capacitat adquisitiva
La capacitat adquisitiva dels catalans del moment també seria objecte de les observacions de Marcet. En el punt 10 de la seva carta, denuncia que el “índice de ración alimenticia oficialmente publicado (una mena d’índex de preus al consum o índex del cost de la vida de l’època) es el siguiente, Madrid, 13’55 pesetas diarias por persona, Barcelona, 17’65 pesetas diarias por persona (...) desviándose al Centro (a les Castelles) carnes y pescados del Norte, que se cotizan aquí (a Catalunya) un treinta por ciento más que allí”. I en el punt 9, diu que “en Barcelona se matriculan más SEAT que en ninguna otra provincia, mientras que en Madrid, resulta más fàcil obtener coches de importación." No especifica la causa, però se suposa que es referia a certs privilegis burocràtics i econòmics amb què el règim franquista havia obsequiat Madrid.
La carta de Marcet: ports i aeroports
Les infraestructures també van ser objecte de la denúncia de Marcet. Llavors (com ara passades set dècades, quatre dels quals amb un règim constitucional), el dèficit infraestructural català ja era desmesuradament colossal. Marcet, en el punt 16 de la seva carta i referit al port de Barcelona, diu. “el abandono y suciedad son completos (...) los organismos existentes son completamente ineficaces”. I en el punt 13 i referit a les línies aèries, diu: “insuficiència del Servicio entre Madrid y Barcelona, dificultat de billetaje y casi imposibilidad de servicio ràpido de viaje sin contar con las agencias”. Un problema que, sumat a la pressió fiscal discriminatòria i a la necessitat d’establir una seu estratègica a Madrid, convidava les empreses catalanes a una deslocalització en benefici de la capital espanyola.
La carta de Marcet: futbol
Marcet podia ser un pintoresc falangista català, preocupat per la discriminació tributària i econòmica que el règim franquista havia imposat a Catalunya. Però era un personatge amb una indiscutible ideologia espanyolista, que coincidia, bàsicament, amb els postulats ideològics del règim franquista. I mai va alçar la veu en defensa de la llengua i de la cultura catalanes, ni mai va alçar la veu reivindicant la restauració de les institucions polítiques catalanes. En la carta que envia a Franco aquestes reivindicacions no apareixen per cap banda. Però, en canvi, en el punt 18 d’aquella missiva, protesta al dictador perquè: “hay impresión de un trato diferencial, Barcelona no cuenta en el calendario de partidos internacionales, parece que molesta la tradición, antigüedad y deportividad de los elementos de aquí”.
La carta de Marcet: les escoles i la banca
Les escoles també van merèixer l’atenció de Marcet. Però no com un element integrador en la cultura del país (la catalana), sinó com un instrument d’enquadrament en la societat de l’època i en el discurs ideològic del règim que la governava. En el punt 19 de la seva carta, denuncia que: “Hay más de cincuenta mil niños sin escuela en Barcelona”. I insisteix: “los niños de los inmigrantes (la immigració de la postguerra procedent del sud peninsular) crecen y viven aquí en el más completo abandono”. I en el punt 17, i referit a la banca, protestava dient que: “en Cataluña, todos sus centros vitales son codiciados por los grandes bancos, la banca catalana no tiene posibilidades”. Poc després, el mercat financer català coneixeria l’eclosió de les caixes d’estalvis territorials, que desapareixerien mig segle més tard, devorades per la gran banca espanyola.
La carta de Marcet: la tristesa de Barcelona
Marcet concloïa la seva carta fent un al·legat al passat brillant de Barcelona. Però el traïa el subconscient, quan reconeixia, de forma més o menys oberta, que aquell passat brillant havia desaparegut amb l’ocupació franquista de 1939. Marcet denunciava que Barcelona havia quedat sumida en una nebulosa de misèria i de tristesa. En el punt 22 de la seva carta diu: “Barcelona, que fue siempre una ciudad laboriosa, con vida y alegria, ahora se nota como un ambiente de tristesa y pesadez en todas las clases sociales. El contraste con Madrid (...) es enervante. El alcalde (Simarro Puig), sin popularidad ninguna, encerrado en la torre de marfil de su apatia y desgana, suciedad e inactividad urbanística, deficiència de transportes, malestar y fermento de protesta y desengaño”. Passats dos mesos, Franco citava Marcet a El Pardo, li desmuntava la carta punt per punt i li comunicava que la seva carrera política havia tocat a la seva fi.