El català ha donat moltes paraules al castellà: porche, del català porxo, porxe o perxe; nao, del català nau; o blao, adaptació de blau (és molt poc usat; el Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española considera que prové de l'alemany, però és més probable que vingui del català; en tot cas, en català sí que prové de les antigues parles germàniques). El cas més conegut és añorar i añoranza (d'enyorar i enyorança). Després hi han un munt de paraules acabades en -el que tenen l'origen en mots catalans amb la terminació -er: papel, que ve de paper; timonel, de timoner; i granel, de graner o granell. Aquest darrer precisament es fa servir en castellà en l'expressió a granel 'a dojo', que al seu torn ha passat al català (venda a granel 'sense envasar').
La gastronomia catalana també s'estén
És bastant freqüent que, quan una menja s'internacionalitza, també ho faci la manera com es diu en la llengua original (vegeu pizza, fricandó, fondí, suixi o kebab). Per tant, les menges típicament catalanes es diuen tal qual en castellà: escalivada o escalibada (d'escalivada), fideuá (reflectint la pronúncia valenciana), fuet, alioli... i la paella. Molts castellans s'estranyen al saber que, en realitat, paella designa l'estri de cuina per a coure (en castellà, sartén); llavors cal explicar que l'arròs en qüestió s'elabora mitjançant una paella.
Molts castellans s'estranyen al saber que, en realitat, paella designa l'estri de cuina per a coure; llavors cal explicar que l'arròs en qüestió s'elabora mitjançant una paella
No hi han fronteres que aturin l'expansió dels catalanismes
La gent de Catalunya que parla castellà ha incorporat, en la seva parla, moltes formes catalanes, sobretot del món de la construcció: tochana (de totxana), quan tindrien de dir ladrillo; rachola (de rajola) per baldosa; o paleta (de paleta) per albañil. També menges que són molt típiques en terres catalanes: mocheta (de mongeta) per alubia, judía, frijol o habichuela; o llesca (de llesca, torrada amb tot de menjar al damunt) per rebanada. I sobretot aquelles paraules catalanes que no es poden traduir al castellà: enchegar (posar en marxa), plegar (deixar de treballar), no cale (no ser necessari).
Ara: a Castella i Andalusia també hi han catalanismes. Així, a Múrcia el diuen bufar en comptes de soplar o devinalla en comptes d'adivinanza; fins i tot hi ha un riu anomenat Rihuete. Al seu torn, a Andalusia ja es pot sentir amb freqüència deu com a comiat. Com que els castellanoparlants de Catalunya solen dir deu per a acomiadar-se (encara que ho diguin parlant en castellà), ho han apegat als seus amics, parents i coneguts andalusos.
Com a cirereta hi ha Quijote, el cèlebre personatge creat per Miguel de Cervantes. Prové del català cuixot, la peça de l'armadura medieval que cobria la cuixa
I tantes altres!
La llista és força llarga: des de l'armatoste (del català armatost 'giny de guerra que s'arma tost, o sigui, ràpid': els qui diuen armatoste en català, amb forma castellana, estan traint-ne l'origen) fins a la bústia que diuen tal qual els castellanoparlants de Catalunya (aquí s'ha girat la truita: als anys 70 i 80 del segle XX eren els catalans els qui deien busson, del castellà buzón).
Com a cirereta hi ha Quijote, el cèlebre personatge creat per Miguel de Cervantes. Prové del català cuixot, la peça de l'armadura medieval que cobria la cuixa. Al Museu de l'Exèrcit, situat a l'alcàsser de Toledo, hi ha reproduït un text antic en castellà, extret de l'armeria del marquès de la Velada, que diu així: Catorçe arneses blancos [...], dos quixotes para los muslos [...].