Antoni Campañà va ser un referent dels fotògrafs d'aquest país. El seu laboratori va ser molt utilitzat per fotògrafs professionals, i ell va ser un gran fotògraf d'esports i un teòric de la fotografia, amb algun llibre publicat. El que gairebé ningú sabia és que Campañà disposava d'un impressionant fons fotogràfic de la guerra civil espanyola. El guardava acuradament amb tots els clixés acuradament classificats. Després de la seva mort, els seus fills van trobar-los, i ara l'editorial Comanegra publica una selecció de les seves 5.000 fotografies de guerra, acompanyades de textos de Plàcid Garcia-Planas, Arnau González i Vilalta i David Ramos. El llibre es titula La capsa vermella.
Militars divertint-se durant la guerra.
Un vidre foradat
La primera fotografia de guerra que presenta aquest llibre, que és excel·lent, representa un vidre d'una finestra travessat per una bala, a l'inici de la guerra. No s'hi veu gent, ni acció... De la mateixa manera, reflectiria un brutal bombardeig amb tot de vidres per terra i, al costat, un diari plegat, fora de lloc. Fins i tot en moments com aquest, l'artista s'imposa al simple fotoperiodista. Les fotografies de Campañà sovint estan molt lluny de la propaganda. El 18 de juliol retrata, entre d'altres coses, cavalls rebentats per les explosions i cadàvers de monges exposats al carrer després de l'assalt popular a les esglésies... I fins i tot va fins al cementiri de Montjuïc, i aconsegueix que els enterradors li obrin els taüts de les víctimes dels enfrontaments. Però generalment escapa de les imatges truculentes i prefereix les runes als cadàvers. Malgrat tot, fotografia un nen evacuat d'un bombardeig amb un simple títol: "Quina culpa en tenia?".
Les víctimes del 18 de juliol.
L'antièpica
Campañà va retratar molt la guerra a Barcelona, i presenta el pes del conflicte en la societat que no està lluitant. A les seves fotografies hi ha moltes barricades, però en alguns casos estan desertes, en d'altres ocupades per infants... Com a catòlic se sentia molt preocupat per l'onada anticlerical i va retratar moltes esglésies assaltades. Les seves fotografies més militants, de milicians, representen individus grans o molt desgastats, ben allunyats del model castrense. I fins i tot en les imatges del multitudinari enterrament de Durruti hi predomina el dolor sobre l'èpica
Una església destruïda.
Propagandista
Malgrat tot, l'exposició també inclou algunes fotografies realitzades per Campañà per a la propaganda republicana. Amb una gran capacitat tècnica, va retratar els trens pintats pels dibuixants de la UGT. També va retratar els mítings del PSUC (el partit d'ordre del moment) i manifestacions de milicianes. A La capsa vermella també hi ha fotografies de militars i milicians fent pràctiques, d'un to grandiloqüent. Però front a això retrata també imatges de la fam: la gent remenant escombraries a la recerca d'aliments, els nens recollint els trossets de carbó que cauen dels carros, els menjadors populars, els refugiats acampats a la plaça Catalunya... La capsa vermella també inclou un ampli reportatge sobre els refugiats instal·lats a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, on predomina la solidaritat amb el dolor humà per sobre de qualsevol missatge polític.
Dones recollint restes de les seves cases, destruïdes per un bombardeig.
Una vida més enllà de la política
El llibre ens ofereix una perspectiva també de la fotografia de Campañà abans de la guerra, dels reportatges esportius, d'escenes de carrer: s'inclou fins i tot un magnífic retrat de la Monyos (un dels personatges més populars del barri xinès i de la porta del Liceu) i unes impressionants imatges de la Patum de Berga de 1936. I en plena guerra retrata la gent que va a la platja, els que fan cua per anar al cinema o els caricaturistes de la Rambla...
El mirall
Els compiladors de La capsa vermella també inclouen, en paral·lel, imatges de la guerra i de la dictadura franquista que posen de manifest coincidències entre ambdós períodes. Els mateixos escenaris i les mateixes accions són posades en paral·lel, deixant al lector treure les seves conclusions. Els darrers capítols es consagren a la fi de la guerra i a la victòria franquista. En els darrers compassos del conflicte, Campañà es va dedicar al fotoperiodisme i va retratar les restes de la retirada republicana: un rastre immens de destrucció amb cotxes, trens, camions i edificis destruïts després de la riuada humana.
Dona amb el puny enlaire.
Canvi de bàndol
Campañà, que gràcies als seus contactes mai no va ser depurat, va retratar desfilades de les tropes franquistes després de la seva victòria. Entre les seves fotografies n'hi ha que reflecteixen l'esperit castrense del moment: amb soldats marxant al pas, i avions i vehicles marcant el seu ritme a la ciutat (una d'aquestes imatges mereixeria fins i tot una portada a La Vanguardia). Però també hi ha imatges molt menys marcials, com les d'uns nens absolutament perduts en una desfilada falangista o la de tot de dones i nens saludant amb el braç alçat amb cares de circumstàncies. El llibre es tanca amb un capítol sobre les fotografies de la nova Barcelona nacional-catòlica, on les sardanes es combinen amb actes d'exaltació feixista i moltes processons.
Les tropes franquistes desfilant per Barcelona. Antoni Campañà.
El salvament d'unes fotos
Campañà no va ser un gran partisà de cap dels bàndols en conflicte durant la guerra civil. Catalanista, però alhora catòlic, havia donat suport al Front d'Ordre en les eleccions de 1936. El 1939, malgrat haver col·laborat amb el Comissariat de Propaganda Republicà, va lliurar-se de les depuracions, probablement gràcies a la col·laboració d'Ortiz Echagüe, pilot de l'exèrcit franquista i fotògraf, que va protegir-lo. En aquell temps, el fotògraf Josep Compte, que va arribar a Barcelona com a director de la Sección de Fotografia de la Delegació Nacional de Premsa i Propaganda, va encarregar la requisa de tots els arxius fotogràfics de la guerra civil, amb el fi que servissin per identificar enemics del règim. Alguns van lliurar els seus negatius, que van desaparèixer per sempre. Els Pérez de Rozas van optar per donar les seves obres a l'arxiu municipal barceloní. Campañà va preferir amagar les seves obres. Les va posar en una caixa vermella i el van anar acompanyant en els seus trasllats. Ara, per fi, surten a la llum.
Les fotos en el seu context
Comanegra ha pogut presentar ara aquestes fotografies com a llibre amb la col·laboració de la família del fotògraf. I ho fa amb un llibre on, sense restar protagonisme a les fotos, s'hi inclou una acurada edició a càrrec del periodista Plàcid Garcia-Planas, de l'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta i del fotògraf David Ramos. Campañà va ser, sobretot, un fotògraf artístic, que els esdeveniments vertiginosos del seu temps van dur a practicar el fotoperiodisme (de fet, tot sembla indicar que li tirava més la fotografia d'esports que la de política). La majoria dels seus negatius, a la fi, no van poder ser publicades (només van tenir sortida les imatges més propagandístiques, algunes encarregades per la Generalitat), i aquí el gran mèrit d'aquest llibre: presentar unes fotografies "noves" que il·luminen aspectes poc vistos de la molt fotografiada guerra civil. Comanegra continua així una encomiable tasca de recuperació d'imatges poc conegudes de la guerra que ja va iniciar fa algun temps en publicar Live Souls, amb fotografies d'Alec Wainman. Si algú pensava que sobre la guerra civil tot ja estava dit i tot ja estava vist, que no es perdi La capsa vermella.