"La República francesa no té res en comú amb la dictadura de Franco. Potser sigui cert que no hem d'intervenir a Espanya. Però sí que és intervenir, precisament, establir relacions diplomàtiques, sí que ho és admetre la força i la injustícia al acceptar al seu representant. Tenim coses millors per fer. I, si no som capaços de suportar la insuportable vergonya del Govern de Vichy per haver col·locat a Companys i molts d'altres davant dels fusells de la Falange, sapiguem almenys callar i conservar el més neutral dels silencis. No ens honorarà, però ens estalviarà la indignitat". Així de contundent es mostrava l'intel·lectual Albert Camus a l'editorial del diari Combat, del 7-8 de gener de 1945, quan Miquel Mateu i Pla, l'industrial i ex alcalde de Barcelona que el seu íntim amic Franco enviava a la França alliberada com a ambaixador, ja era de camí a París. Un ambaixador de qui Camus, assegurava que "encara que sigui el personatge més digne per representar un general a servei dels alemanys, no és l'home indicat per encaixar la mà amb un altre general que mai va estar sinó al servei de França i la llibertat", en referència al general Charles De Gaulle, líder de la França Lliure i president del govern.

L'editorial es pot llegir al volum La noche de la verdad. (Debate), que recull, a partir de l'edició feta per Jaqueline Lévi-Valensi, la totalitat dels textos publicats per l'intel·lectual francès nascut a Algèria al diari Combat, òrgan de la Resistència del qual Camus havia estat nomenat redactor en cap amb trenta anys. Camus, que ja havia publicat L'estrany i El mite de Sísif però no era encara el Premi Nobel més fotogènic –gavardina i cigarreta–, més citat que llegit, es convertia en la veu de la França que no s'havia plegat a la capitulació petainista. Moralista, filòsof, assagista. Tot una mica i tot alhora, Camus creia si els diari eren la veu de la nació, calia elevar el país elevant el seu llenguatge. Especialment en un moment en que el periodista –un "historiador sobre la marxa"– assumia una responsabilitat signant un article i era conscient del valor de les paraules.

Portada Combat

Una guerra que va marcar una generació

Camus comença a escriure els editorials de Combat a la clandestinitat i ho continuarà fent després de l'Alliberament, quan derrotats els nazis i els seus aliats, a l'altra banda de la frontera pirinenca hi quedi l'últim dictador feixista d'Europa. La guerra civil va ser un conflicte que va marcar tota una generació i que l'escriptor, estretament lligat a la causa republicana i a l'exili, considerava que havia estat l'avantsala de la II Guerra Mundial. "Aquesta guerra europea que va començar a Espanya fa vuit anys no podrà acabar sense Espanya" assegurava el 7 de setembre de 1944, en un article on expressava la vergonya francesa per la política de no intervenció i el tracte amb els refugiats: "Molts de nosaltres, des de 1938, no vam tornar mai a pensar en aquest país fratern sense una vergonya oculta. I sentíem vergonya per partida doble. Perquè, primer, el vam deixar morir sol. I quan, després, els nostres germans, vençuts per les mateixes armes que ens acabarien esclafat, van acudir a nosaltres, els vam posar gendarmes per vigilar-los de prop". 

D'entre aquest remordiment a la consciència per l'actitud de França amb els exiliats republicans, l'escriptor –que com dèiem fa uns dies reeditarà en català Raig Verd– n'assenyalava la responsabilitat en el lliurament a Franco per part del règim de Vichy. No ho va fer només a l'article que referíem a l'inici, sinó que anys després de deixar la primera fila de Combat, al text Porquoi l'Espagne?, publicat al mateix diari com a resposta a la crítica de l'intel·lectual catòlic Gabriel Marcel –defensor dels franquistes durant la Guerra Civil– que li havia retret haver ambientat a Espanya la denúncia del totalitarisme que era L'estat de setge, en comptes de fer-ho a l'Europa de l'Est comunista, Camus tornava a recordar el president màrtir: "Juntament amb un reduït nombre de francesos, encara em passa que no estic orgullós del meu país. [...] En virtut de la clàusula més deshonrosa de l'armistici, vam entregar a Franco, per ordre de Hitler, a uns republicans espanyols i, entre ells, al gran Lluís Companys. I a Companys el van afusellar enmig d'aquest espantós tràfic. Era Vichy, és clar, no érem nosaltres. Nosaltres només havíem ficat l'any 1938 el poeta Antonio Machado en un camp de concentració del què només en va sortir per morir". L'escriptor, descendent de menorquins emigrats a l'Algèria francesa, afegia, sense mitges tintes: "On són els assassins de Companys? A Moscou o al nostre país? Cal respondre: al nostre país. Cal dir que vam afusellar Companys, que som responsables de tot el que va passar després".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat