La Fundació Mapfre mostra a la Sala Garriga i Nogués de Barcelona, fins el 28 d'agost, una exposició sobre Bruce Davidson (Illinois, 1933), un dels fotògrafs estrelles de l'agència Magnum Photos. Un reporter que sintetitzava fotografia, periodisme i etnografia mitjançant llargues estades entre els grups que volia fotografiar. Gràcies a la seva empatia amb els personatges retratats va aconseguir obtenir unes imatges excepcionals de l'Amèrica menys amable, d'aquells col·lectius que havien quedat exclosos del somni americà.

Un recorregut per una vida

L'exposició de la Fundació Mapfre, comissariada per Carlos Gollonet, mostra algunes de les principals sèries de fotografies de Davidson, per ordre cronològic. Així, podem contemplar el seu primer gran projecte, Els Wall, sobre una parella d'avis d'Arizona (1955); i també una crònica sobre la solitud de la vídua d'un pintor a París (1956), feta abans de fitxar per Magnum. Els projectes de Magnum ja són més ambiciosos: la vida al circ Clyde Beatty, amb èmfasi en el pallasso nan Jimmy Armstrong (1958), les bandes de Brooklyn (1959)... Unes fotografies amables amb els protagonistes d'històries no gens amables. Molts dels joves retratats per Davidson a Brooklyn no van arribar a adults...

L'activista

Bruce Davidson, en les seves imatges, sempre mostra una gran identificació amb els perdedors: avis, miners, petits delinqüents, nans, pobres, individus sols... Ja quan estudiava va fer una dura sèrie de retrats d'alcohòlics, que va desagradar als seus professors per la seva duresa.  Als anys seixanta, Davidson es va dedicar a cobrir la lluita dels afroamericans pels drets civils. Va acompanyar els Viatgers de la Llibertat, que circulaven pel Sud per reclamar la fi de la discriminació. En aquests viatges va constatar la fermesa de la seva lluita i la duresa amb que eren tractats per la policia. Durant anys va cobrir aquests temes: va ser el període en què va estar més proper al fotoperiodisme. A la Sala Garriga i Nogués podem contemplar les seves fotografies de Martin Luther King, de les protestes contra el racisme, de les accions del Ku Klux Klan, de la Marxa sobre Washington per als drets civils...

L'Espanya més tercermundista

Davidson va fer molts viatges pel món als anys seixanta. I també va arribar a Almeria. Allà, mentre participava en el rodatge d'una pel·lícula, va fixar-se en els nens de la zona propera que visitaven contínuament el rodatge. Les imatges d'Almeria poden competir, per la misèria que retraten, amb les realitzades a la mateixa època a Mèxic. En canvi, a la Gran Bretanya Davidson  va aconseguir uns contrastos excel·lents entre les seves fotografies de la City, i les imatges de personatges marginals: pastors, pòtols... 

De la modernitat a les entranyes de la terra

Davidson va visitar Califòrnia on va retratar l'evolució de la societat de consum: els grans cotxes, els supermercats d'art, els restaurants on demanaves el menjar des del cotxe... L'antítesi la trobem a les seves fotografies de les mines gal·leses, on retrata la dura vida dels treballadors, la precarietat de les seves condicions de vida, la duresa del dia a dia...

Harlem emblemàtic

Del 1966 al 1968 Davidson va estar visitant el carrer 100 de Harlem, una zona deprimida de la ciutat de Nova York, habitada bàsicament per llatins i afroamericans. Davidson no dubtarà en reflectir els aspectes més durs del barri: les addiccions, les runes per arreu, la manca d'espai, la brutícia... Però retratarà als seus habitants amb molta dignitat, al carrer, als menjadors, a les escales de casa, als seus llits... Més endavant a Nova York mateix, va visitar amb l'escriptor Isaac Bashevis Singer una cafeteria, la Garden, on s'hi trobaven avis jueus, alguns d'ells supervivents del genocidi. Va quedar tan impressionat per ells que va acabar per fent-los un reportatge.

La jungla subterrània

Davidson considerava que el reportatge més difícil que havia fet mai va ser el que va realitzar al metro de Nova York a la segona meitat dels anys setanta. En un entorn perillós, on la gent estava molt tensa i canviava contínuament, no era fàcil passejar-se amb la càmera i demanar fotografies. Però Davidson duia un àlbum amb fotos anteriors, i prometia als seus companys de viatge que els enviaria una instantània. Va aconseguir un reportatge que suposava un trencament amb totes les fotografies realitzades abans en aquest entorn.

Viatge a la natura

Als anys noranta la fotografia de Davidson es distancia dels reportatges col·lectius a marxes forçades. Per primera vegada, el fotògraf comença a mostrar la seva fascinació per les formes de la natura: la seva sèrie sobre el Central Park combina imatges de persones al parc, amb imatges gairebé pictòriques de la ciutat i de la natura (una natura, això sí, marcada per la presència humana). Aquesta tendència al paisatgisme encara és més marcada en les fotografies de maduresa, del segle XXI, dels jardins parisencs i de la natura de Los Ángeles.

Fotografia de proximitat

La peculiar aproximació als fotografiats de Davidson li permet entrar en la intimitat dels individus, en la seva vida quotidiana. Es va veure molt marcat per la influència de Henri Cartier-Bresson, a qui va conèixer quan era jove. Quan retrata les bandes de Brooklyn, acaba per resaltar que els seus membres són joves, amb totes les diversions, inquietuds i frustracions dels joves, front a les imatges amenaçadores que apareixien a molts mitjans. A Harlem, la canalla l'anomenava "l'home de les fotos", després de passar cada setmana pels mateixos carrers durant dos anys. Solia regalar una còpia de les fotos que feia a la gent que retratava, i moltes vivendes del carrer 100 de Harlem estaven decorades amb les seves imatges. 

Necessitava no només veure i comentar, sinó compartir

L'humanista

Davidson es considera, abans que res, un fotògraf humanista. Per mantenir la família compartia els seus reportatges amb encàrrecs ben pagats en altres sectors, com la publicitat. Però sempre tornava als carrers. Després d'un temps dedicant-se a la fotografia de cinema i de moda, va explicar la seva necessitat de fer els seus projectes fotogràfics: "Necessitava estar a prop de la gent, d'una manera que implicava no només veure i comentar sinó compartir, un estira i arronsa que em donés a mi també una sensació de mi mateix".

Un estil original

Davidson durant dècades va ser un fotògraf emblemàtic. Les seves fotografies es van publicar a revistes com Life, Esquire o Vogue. I això que Davidson rebutja la perfecció formal. Les seves fotografies poden ser fragmentàries, presentar només parts d'un cos. En ocasions la nitidesa es perd a causa del granulat. En alguns reportatges es nega a usar flaix als interiors... El resultat és una fotografia original, incòmoda, fascinant... Els qui visiten sovint exposicions de fotografia, no es poden perdre Bruce Davidson; però aquells que habitualment no visiten aquest tipus de mostres, tampoc poden fer-ho: a la Sala Garriga i Nogués hi trobaran un motiu per interessar-se per la fotografia.