Netflix ha anunciat que Los Bridgerton tindrà una segona temporada. I, a veure, és normal. La versió "sexy” d’Orgull i prejudici ha estat un èxit rotund i un mes després de la seva estrena segueix entre les sèries més vistes de la plataforma a escala global. Així que era previsible que la gallina dels ous d’or parís més aventures i desenganys amorosos d’aquesta família anglesa del segle XIX. Al cap i a la fi, si alguna cosa ens han ensenyat les tres edicions de la Isla de las tentaciones emeses en un any, és que, quan un producte funciona, s’ha d'esprémer fins a l’extrem.

Però a banda de les xifres, hi ha una altra cosa que s’ha fet evident amb aquest triomf de la factoria de ficció nord-americana: Jane Austen ha deixat moltes víctimes i totes ens hem fet massa grans per conformar-nos amb relacions platòniques. Però si l’esquer són les rebolcades, per què ha agradat tant una sèrie on, honestament, el sexe és horrible?

Parlant clar: de Los Bridgerton el que menys importa és la trama, perquè JA L’HEM VIST MIL COPS. Nosaltres ho sabem, i Netflix també, perquè, si no, no ens l'estarien intentant colar com la “sèrie més sexy de la temporada”. La mirem perquè hi ha gent atractiva, que porta vestits d'època que fan fru-fru i folla entre si. I zero vergonyes, eh. Si ja és una cosa legítima en una situació normal, enmig d’una pandèmia mundial i amb unes relacions marcades pel distanciament social, aquesta legitimitat es multiplica per mil.

Però això i la representació d’una societat on persones blanques i negres viuen en harmonia és l’únic punt de novetat de tota la sèrie. La resta, clixés. Des de la lletjor i vulgaritat de la família dolenta, fins al rebuig a les “coses de noies” de l’únic personatge femení que llueix per la seva intel·ligència. Sense oblidar, òbviament, la falta de personatges asiàtics; els acudits grollers de la reina sobre el seu marit dignes d'Escenas de matrimonio; o els arranjaments clàssics de cançons pop que tant ens van sorprendre el 2006 amb la Maria Antonieta de Sophia Coppola.

Però, tornem al tema: el sexe. Avui, llegint crítiques de diferents mitjans, m’ha sorprès trobar un text —escrit per un home— que remarcava que part de l’èxit de Los Bridgerton es deu a donar una mirada femenina a la sexualitat. Perdoni? Disculpi? De debò que és això el que es creu que esperem quan decidim anar-nos-en al llit amb algú? O potser hem vist coses diferents, qui sap. Però, sincerament, veure dues persones fent el missioner durant dos minuts i acabar satisfets no s’acosta massa a la meva idea de les relacions sexuals.

Ni tan sols entraré en els problemes que presenta la trama des d'una perspectiva feminista, ni comentaré res sobre la hipersexualització de l'únic personatge negre amb paper protagonista i diré que em sembla superrefrescant veure personatges femenins gaudir de la seva sexualitat i expressar el seu desig en un dels productes més mainstream que ens han tirat a la cara. Però no acabo d’entendre que es pugui imaginar una societat sense barreres racials i, en canvi, la representació de la sexualitat femenina s’hagi de limitar a mirar fortament als ulls de l’amant en posició horitzontal fins a sentir-se satisfeta. Que no estic demanant acrobàcies, eh. Demano alguna cosa més que un amago de cunnilingus en les vuit hores que dura la sèrie.

No sé, jo em vaig criar mirant Sexo en Nueva York d'amagat, i si bé puc admetre que és una sèrie que ha envellit malament i que ja no puc evitar veure-la com una cosa rància, com a mínim dibuixava una sexualitat bastant més festiva. I estic parlant d'una sèrie que va acabar el 2004. I si bé que és bo que el desig femení estigui representat als productes audiovisuals massius sense vergonyes, el que no puc entendre és que encara partim de representacions poc realistes quan fa dècades que sabem que l'única funció del clítoris és proporcionar-nos orgasmes i que la penetració no acostuma a ser la via més directa per accedir a ells.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat