Catània (regne de Sicília), 26 de desembre de 1402. Fa 620 anys. Blanca, segona filla dels reis Carles III de Navarra i de la seva esposa Elionor de Castella, era casada amb Martí el Jove, rei de Sicília i fill i hereu del comte-rei català Martí I. La unió matrimonial de Blanca (1387) i Martí (1376) formava part de la tradicional política d’apropament entre les cancelleries de Pamplona i de Barcelona que s’havia iniciat durant el segle anterior. Blanca, per la seva posició ordinal, no estava destinada a regnar, però una rocambolesca successió d’esdeveniments l’asseurien als trons de Catània i de Pamplona (com a reina vicària o com a reina titular) i, si les circumstàncies li haguessin estat favorables, s’hauria pogut asseure al tron de Barcelona i ser la continuadora de la nissaga Bel·lònida després de la mort de Martí I.
Qui era i d’on venia Blanca?
Blanca era el segon plançó de la família reial navarresa. Però aquell tron i aquella cort vivien en una situació política molt precària. Navarra era de iure un domini independent, però era de facto un estat satèl·lit de França. I en aquell context d’amenaçadora incertesa, que ja venia de l’època dels besavis de Blanca (mitjans del segle XIV), la cancelleria de Pamplona havia teixit aliances i complicitats amb altres veïns per contrarestar l’asfixiant assetjament francès. Això explicaria el pacte entre Pamplona i Barcelona per casar Joana, la germana gran de Blanca i hereva al tron navarrès, amb Martí el Jove, hereu al tron catalanoaragonès. No obstant això, les pressions de París obligarien Carles a desfer el tracte amb Barcelona i en el seu lloc presentar Blanca, que seria la que acabaria compartint els llençols amb Martí.
Què feia Martí el Jove a Sicília?
És important conèixer com Martí va guanyar el tron sicilià. I cal retenir aquell episodi, perquè explica tot el que li va passar a Blanca i apunta fins on podria haver arribat. El 1382 (quan Blanca encara no havia nascut), el comte-rei Pere III va ordenar el segrest de la seva neta Maria (Catània, 1363), reina titular de Sicília, per casar-la amb el seu net Martí el Jove (Perpinyà, 1376). Tot i que no se sabia que Joan, fill de Pere III i futur Joan I, moriria sense descendència masculina (1396); que Martí el Jove moriria prematurament sense descendència legítima (1409); i que Martí I, l’altre fill de Pere III i pare del Jove, moriria deixant-ho tot potes enlaire (1410), Pere lo Terç va assentar els fonaments per incorporar, definitivament, Sicília a l’edifici polític català. Maria i Martí van ser casats el 1390 i el Jove es convertia en rei consort de Sicília.
Com guanya Blanca la primera corona?
Maria, l’antecessora de Blanca, va morir el 1401, sense descendència supervivent: havia tingut una criatura, Pere (1394), que havia mort prematurament (1400). I Martí el Jove —i, llavors, també el Vidu— va aprofitar que Maria no tenia ni germanes ni cunyats i, en un cop d’autoritat (i amb les armes catalanes retronant davant dels ports de Sicília), es va fer coronar rei titular. Es completava, d’una manera brusca però efectiva, el projecte de Pere III, i la cancelleria catalana es conjurava per trobar una segona esposa per a Martí, que des de la mort del seu oncle Joan I i la coronació del seu pare Martí I (1396) ja era l’hereu al tron de Barcelona; i que havia de garantir la successió de la corona. És en aquell moment que entra en joc Blanca, que es converteix en reina consort de Sicília i en esposa del futur sobirà de Barcelona.
Blanca, l'oblidada
Martí va morir de la forma més absurda i en l’instant més inoportú (1409). Però, malgrat tot, si la cancelleria de Barcelona hagués actuat amb celeritat i intel·ligència, la història s’hauria estalviat el Compromís de Casp (1412). El recurs per evitar-ho consistia a nomenar Blanca hereva al tron de Barcelona. Blanca era la vídua de Martí i la mare del seu difunt fill Martí. I tenia una gran experiència de govern que havia adquirit com a reina vicària durant les llargues absències de Martí. I, si bé és cert que no era una Bel·lònida de sang, també ho és que aquest entrebanc s’hauria pogut resoldre casant-la amb un baró d’una branca menor del Casal de Barcelona. No hauria estat el primer cop que passava. A Polònia, a Hongria o a Castella —per citar tan sols tres exemples— ja s’havia fet amb anterioritat per evitar una guerra civil.
De Catània a Pamplona, mirant Casp de reüll
El perquè ningú va reparar en aquesta possibilitat (ni tan sols el seu sogre) tenia diverses explicacions. La primera era la tradició patriarcal catalana. Des d’Almodís de la Marca (1071), cap dona havia estat sobirana titular del conglomerat territorial dels Bel·lònides. I la segona, més important encara, era que entre les potents classes mercantils catalanes i valencianes havia arrelat el convenciment que els Bel·lònides eren una nissaga esgotada que ja tocava a la seva fi. No era tant la impossibilitat d’engendrar i criar un hereu mascle, sinó la incapacitat dels dos darrers Bel·lònides (Joan I i Martí I) per afrontar la crisi sistèmica provocada per la pesta negra (1348-1351) i el canvi d’era que s’albirava. I a la cancelleria, tot es va fiar a la legitimació de Frederic, fill de la relació extramatrimonial del difunt Jove amb la siciliana Tàrsia Rizzari.
Blanca, reina de Navarra
Joan I, amb la seva actitud passiva en la crisi dels Pogroms (1391), amb la seva política exterior entregada als enemics de Barcelona i amb la seva administració reial corcada per una escandalosa trama de corrupció, cavaria la tomba de la nissaga nacional catalana. I de Martí I, ja no cal dir-ne res. No va ser capaç ni d’engendrar un nou hereu (amb la seva segona esposa Margarida de Prades), ni de culminar la legitimació de Frederic (el fill del Jove i de la Rizzari), ni de nomenar successora Blanca, probablement la carta més segura. Es va morir amb tota la bugada al safareig. Blanca, que havia estat prèviament nomenada hereva al tron de Pamplona (1412), que s’havia casat en segones núpcies amb Joan de Trastàmara, futur Joan II (1419), i que havia estat mare de Carles de Viana (1421), era coronada reina titular de Navarra (1425).