Bernat Joan, sociolingüista i professor de secundària, antic eurodiputat per ERC i ex secretari general de Política Lingüística, publica, amb Esperança Marí, la Breu història de la llengua als Països Catalans (Pagès Editors), un llibre que defineix com “una aproximació ràpida, panoràmica i general a la història del català”, destinada a un públic no especialitzat (“no va destinada a lingüistes, filòlegs ni historiadors”, explica Bernat Joan). Es publica a Diversia.cat, la nova col·lecció de Gregal que dirigeix Josep Lluís Carod-Rovira.
D’on sorgeix aquesta iniciativa?
En Josep Lluís Carod-Rovira va fer una proposta a Pagès Editors per fer una biblioteca bàsica dels Països Catalans, amb que amb llibres curts, d’unes 150 pàgines, es tractin temes diversos. Carod ens encarrega a l’Esperança Marí i a mi una història de la llengua. Té un aire a la famosa col·lecció francesa Que sais-je?, però mentre que els llibres francesos no tenen un àrea geogràfica definida, aquí els llibres giren entorn dels Països Catalans.
I ja ha sortit a la venda?
Sí, el nostre llibre és el número 2 de la col·lecció i el número 1 és sobre els castells i la muixeranga. S’està preparant una breu història del feminisme als Països Catalans. I també es preveu una breu història de l’independentisme, a nivell de tot el territori.
Què és el que més ha costat en l’elaboració d’aquesta obra?
El més difícil ha estat sintetitzar les parts sobre les quals només hi ha monografies molt espesses. Per exemple, és molt difícil explicar com evoluciona la llengua del llatí al català. Hi ha monografies molt específiques sobre molts aspectes d’aquesta evolució, però es fa molt difícil una visió de conjunt..
Què és el que més sorprendrà al lector, d’aquesta obra?
Possiblement una de les coses que més el sorprendrà són les diferències entre el català al Principat i a la resta de territoris. Les coses són bastant diferents, segons zones. Que l’àmbit de l’obra sigui els Països Catalans permet obrir el ventall dels fenòmens que tenen a veure amb la llengua i que no afecten únicament el Principat, al País Valencià o les Illes... Hi ha coses molt curioses, com el fet de la implantació del francès a la Catalunya Nord. I hi ha fets rellevants que es coneixen poc, com que la Franja té el percentatge més alt de catalanoparlants de l’àmbit lingüístic tot i que l’estatus de la llengua sigui molt precari.
És paradoxal que una llengua que no tan sols no té Estat, sinó que té els Estats en contra, tingui la vitalitat que té.
Què té d’especial la llengua catalana respecte a d’altres llengües europees?
El català té una cosa especial: és la llengua amb més parlants de les que no són oficials d’un Estat de la Unió Europea. Això crea, com a mínim, una gran disfunció estadística. La meitat de les llengües oficials de la UE tenen menys parlants que el català. I el català és l’única llengua europea amb 9 milions de parlants que no té estatus oficial. És paradoxal que una llengua que no tan sols no té Estat, sinó que té els Estats en contra, tingui la vitalitat que té.
Com que estem habituats a tenir l’Estat en contra, s’ha creat una resiliència que potser altres comunitats no tenen
De fet, hi ha moltes llengües no oficials a la Unió Europea, a les que les coses els han anat molt pitjor...
Hi ha llengües que estan molt més minoritzades, com l’occità, el bretó, el sard... Són llengües que fa 150 anys o 200 anys eren parlades per la majoria de la població de la seva zona, tot i que estaven en situació de disglòssia, i que han acabat molt pitjor que el català.
Com és això?
La meva interpretació és que com que històricament estem habituats a tenir l’Estat, la Corona, en contra, s’ha creat una resiliència, una capacitat de tirar endavant que potser altres comunitats no tenen. A principis del segle XVII ja vam tenir la guerra dels segadors i volíem crear una mena de república...
La situació és complexa, però no és tan difícil com diuen alguns apocalíptics
Com veus la situació del català
La situació del català, en aquests moments, és molt complexa. No tenim l’instrument bàsic que es té per assentar una llengua a tots els àmbits, que és l’Estat. Jo vaig fer la tesi sobre com s’han assentat algunes llengües al segle XX, i totes elles ho han fet amb la complicitat de l’Estat. Aquí no tenim tots els instruments necessaris per normalitzar plenament la llengua. En canvi, tenim una societat, una universitat i uns mitjans de comunicació més propis d’una llengua amb Estat que d’una llengua sense Estat. La situació és complexa, però no és tan difícil com diuen alguns apocalíptics. Amb els instruments que tenim no podem assolir la posició que té l’holandès a Holanda, i malgrat tot no estem en situació de desaparèixer. Segons com evolucioni la història en els propers anys veurem cap on va el català.