El Jutjat de Primera Instància número 1 de Barbastre (Osca) ha ordenat la immediata devolució dels 111 béns del patrimoni històric de les parròquies aragoneses que romanien dipositats al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida.
Set mesos després de celebrar-se el judici que va enfrontar a les diòcesis de Lleida i de Barbastre-Montsó, la sentència desestima en la seva totalitat els arguments plantejats tant pel bisbat català com pel Consorci de la institució museística i conclou que els béns de la Franja són propietat aragonesa i han de tornar a l'Aragó.
Flors grogues als expositors buits del Museu de Lleida on es mostraven els sepulcres de les monges de Sixena, retornats a l'Aragó. Foto: ACN.
Aquesta resolució obre un nou front en favor de les aspiracions aragoneses, després de l'incompliment reiterat del Bisbat de Lleida a les sentències dels tribunals vaticans que ordenaven la devolució dels béns de les parròquies aragoneses segregades de la diòcesi catalana.
En la seva sentència, de 80 pàgines, el jutge Carlos Lobón afirma "que els béns ressenyats són propietat de cadascuna de les parròquies de les quals procedeixen i que han de ser tornats de forma immediata, a cada una d'elles, per mediació del Bisbat de Barbastre-Montsó a la seva seu social".
Després de la presentació de la demanda, el Bisbat de Lleida va reconèixer que 28 obres eren propietat del Bisbat de Barbastre-Montsó, però va mantenir que les restants eren de la seva propietat ja que havien estat adquirides mitjançant usucapió. Igualment, el Consorci del Museu de Lleida va admetre la propietat del Bisbat de Barbastre-Montsó sobre 28 de les 111 peces, encara que no sobre les 83 restants i, en el seu escrit demanava a més que, en cas d'estimar-se la demanda del bisbat d'Osca, aquest es fes càrrec de les despeses de conservació dels béns.
Sobre la qüestió central del litigi, és a dir, dirimir de qui és la propietat dels béns, el jutge assenyala l'existència d'un acord firmat el dia 30 de juny de 2008 entre ambdós bisbats, en el qual el de Lleida reconeix que els béns pertanyen a les parròquies transferides a la Diòcesi de Barbastre-Montsó, acord en el qual s'acataven les resolucions eclesiàstiques i es reconeixia que les obres pertanyien en propietat al bisbat demandant.
Les resolucions eclesiàstiques esmentades en l'esmentat acord de 30 de juny són el Decret de la Congregació per als Bisbes de 8 de setembre de 2005, després confirmat de forma definitiva pel Decret del Suprem Tribunal de la Signatura Apostòlica de 28 d'abril de 2007, que va resoldre que aquestes obres pertanyien a les parròquies segregades i que havien de tornar-se ja que es trobaven al Museu de Lleida a títol de dipòsit.
El jutge centra la qüestió en expressar el següent: "La rellevància d'aquest acord firmat per ambdues parts constitueix una declaració en la qual, per part de la demandada, es reconeixia inequívocament la propietat de les parròquies de la part aragonesa, i en el que literalment s'indicava que "ambdós Bisbats reconeixen que la propietat dels referits béns eclesiàstics correspon a les parròquies transferides a la Diòcesi de Barbastre-Montsó".
També considera actes propis de reconeixement de propietat la posició mantinguda pel bisbat lleidatà en l'acte de conciliació de data 31 d'octubre de 2017, en el que el seu lletrat manifestava que reconeixien el conjunt de sentències que hi ha hagut tant dels tribunals de l'Estat com de les autoritats eclesiàstiques o la sol·licitud dirigida a la Conselleria de Cultura de la Generalitat per demanar autorització per disposar de les peces que es trobaven en possessió del Museu de Lleida.
Per al jutge totes elles són manifestacions "suficients i inequívoques per considerar completament acreditada la propietat de les parròquies segregades" i, per tant, estimar la demanda.
En cap altre sentit, encara que la part demandada nega que els béns tinguin consideració de "béns preciosos" per al jutge no cap cap dubte ja que el Codi de Dret Canònic considera com a tals tots aquells que tenen un valor notable per raó de l'art, de la història o de la matèria.
En aquesta qüestió argumenta també que la normativa canònica dictada des de 1893 fins al Codi de Dret Canònic actual recull la prohibició d'alienar tant de béns immobles com de béns preciosos sense l'autorització de la Santa Seu i, en concret, a partir de l'any 1923 s'exigeix a més l'autorització del Ministeri de Justícia.
Sobre aquest punt al·ludeix també el jutge que el Decret del Suprem Tribunal de la Signatura Apostòlica de 28 d'abril de 2007, afirma que l'alienació sense llicència de béns preciosos no distingeix entre persones jurídiques eclesiàstiques i entre aquestes i tercers aliens a l'Església, pel que "tota alienació com les que són objecte d'estudi d'aquest plet, cas d'haver-se realitzat, haurien d'haver-se fet amb la corresponent llicència".
En el text de la sentència es determina que "l'única conclusió que pot assolir-se és que les obres reclamades es troben a títol de dipòsit" i reitera que "la part demandada no ha aportat títols concrets de compravenda, permuta o donació en virtut dels quals diu que s'hauria adquirit la propietat de les obres i tampoc el context en el que es van incorporar al Museu Diocesà, per la qual cosa no es pot arribar a la conclusió que els béns es van rebre en virtut de títols translatius de la propietat,", ni que s'hagi realitzat cap negoci de compravenda amb les parròquies aragoneses.
Sobre els actes de restauració i conservació de les peces que reclama el museu lleidatà, reitera el jutge que el Bisbat de Lleida no va rebre la possessió dels béns en concepte d'amo si no que els va rebre en concepte de dipòsit, amb la finalitat de guardar-los, conservar-los i fins i tot restaurar-los, i no mitjançant la realització de negocis jurídics translatius de la propietat.
El trasllat dels 111 béns va obeir a diversos factors com eren la creació del Museu pel bisbe Meseguer, la intenció que els seminaristes poguessin conèixer i estudiar els objectes artístics de l'Església i l'evident risc de pèrdua dels béns donada la precària i urgent situació econòmica de les parròquies.
Per això, "el bisbe Meseguer va anar gradualment incorporant les obres al Museu, però sense intenció d'adquirir la seva propietat, sinó simplement d'acollir-les, conservar-les i fins i tot restaurar-les, i això a l'exercici de les facultats d'administració que el Dret Canònic li atribueix".
"Resulta especialment rellevant el fet que fins a l'any 1995 les parròquies formaven part del Bisbat de Lleida", pel que entén el titular del Jutjat que aquestes actuacions "semblen aconsellables en el cas d'unes obres pertanyents a parròquies que depenien de la diòcesi demandada i quan les parròquies mancaven de mitjans econòmics per a la seva conservació i restauració", continua la sentència.
Respecte a despeses reclamades pel Consorci del Museu de Lleida al Bisbat de Barbastre-Montsó en concepte de manteniment, conservació i restauració de les 111 peces, el jutge desestima allò sol·licitat pel Museu perquè aquest no va fixar amb claredat la quantitat concreta que reclamava, i tampoc no considera vàlides les bases incloses en l'escrit d'aclariment que va presentar en l'audiència prèvia a la vista oral perquè són unes bases que "no serveixen per quantificar les despeses de conservació que reclama". Amb les bases establertes en l'escrit "no és possible quantificar les despeses concretes de conservació de cada una de les 111 obres que ara es reclamen".
El Museu de Lleida "`hauria d'haver fixat amb claredat i precisió la quantitat que reclamava en l'escrit de reconvenció, i en el cas que no li fos possible per falta de temps en aquell moment, va haver almenys d'anunciar la realització d'un informe pericial per a la seva quantificació precisa o haver-se reservat la seva reclamació per a un plet posterior, el que no ha passat en el present cas."
Contra la sentència dictada és possible un recurs d'apel·lació, en el termini de 20 dies, davant de l'Audiència Provincial d'Osca.