Barcelona, primavera del 415. L’Imperi romà d’Occident, governat per l’emperador Flavius Augustus Honorius, es debatia entre la supervivència i la desaparició. Desprès de quatre segles de dominació incontestable, els dies de glòria de la lloba capitolina tocaven a la seva fi. I en aquell context caòtic; el nucli del poble visigot, liderat pels reis Ataülf i Gala Placidia, travessava els Pirineus i s’establia a Barcelona. Era el primer cop que la petita Barcino, es convertia en sede regia; es a dir, en capital d’un domini. Barcino, que els visigots anomenarien Barchinona (es pronuncia Barkinona); no era la ciutat més poblada del nord-est peninsular. Ni tampoc era la que tenia una millor situació estratègica. Llavors, per què la monarquia visigòtica es va inclinar per Barcino?. Per què, per exemple, va desestimar l’opció de Tàrraco, la gran ciutat del territori?

Mapa de l'Imperi romà d'Orient i d'Occident. Font Enciclopedia

Mapa de l'Imperi romà d'Orient i d'Occident / Font: Enciclopedia

La muralla de Barcelona

Un dels elements que més pes van tenir en aquella decisió va ser la muralla de Barcelona. Segons les fonts documentals de l’època era un dels millors sistemes defensius del món romà. Havia estat construïda durant el segle anterior; a l’inici de les grans crisis econòmiques i socials que anticipaven la fi de la lloba capitolina. I el que es més rellevant, es que no havia estat promoguda per l’estat romà; sinó que havia estat finançada per la pròpia Barcino.  Aquest detall es molt important, per què revela que aquella petita ciutat tenia un força econòmica considerable, proporcionalment molt superior a la seva força demogràfica, que li venia de la seva tradició industrial: durant els segles I a III; Barcino va ser una gran centre de producció i exportació de vi, d’oli, i de garum (una salsa elaborada amb les vísceres del peix, molt apreciada per les oligarquies romanes).

Les oligarquies hispano-romanes

Ataülf i Gala Placídia tenien l’objectiu d’establir el poble visigot sobre el territori de les províncies romanes de la Narbonense i la Tarraconense (els actuals territoris del Llenguadoc, Catalunya, i Aragó). Però, a diferència d’altres pobles germànics, ho volien fer d’una forma pactada. No obstant això, en el seu primer intent (414), no van tenir èxit; i la pressió de l’estat romà i de les oligarquies galo-romanes de la Narbonense (l’actual Llenguadoc) els va obligar a desplaçar-se cap al sud. Un cop van travessar els Pirineus, van preferir no provocar un nou conflicte; i van renunciar a viatjar fins a Tàrraco, la gran ciutat i el gran centre de poder polític i militar del nord-est peninsular. Temien que les seves oligarquies reaccionessin amb la mateixa hostilitat que, poc abans, ho havien fet les de Narbo (l’actual Narbona).

Representació moderna d'Ataulf (1858). Font Museo del Prado

Representació moderna d'Ataulf (1858) / Font: Museo del Prado

Una ciutat oberta

El paisatge social d’aquella petita Barcino, va ser un altre dels elements que van influir en la decisió d’Ataulf i Gala Placídia. Les oligarquies urbanes de Barcino, en aquell moment una petita ciutat d’uns 2.000 habitants, estaven formades per perfils clarament contraposats als de Tàrraco. Mentre que la “perla d’August” era, com Narbo, una ciutat totalment gentrificada (una mena de ciutat-jardí habitada -quasi exclusivament- per alts funcionaris -civils i militars-, per grans latifundistes del territori, i per les jerarquies eclesiàstiques provincials); el paisatge sociològic de Barcino tenia una composició més variada: una petita oligarquia formada, bàsicament, per fabricants, comerciants i armadors; i una petita massa de població proletària que ni tan sols era suficient per a ocupar la totalitat de l’espai urbanitzable a intramurs.

Maqueta de Tàrraco. Font Ajuntament de Tarragona

Maqueta de Tàrraco / Font: Ajuntament de Tarragona

La Barcelona visigòtica.

Ataülf i Gala Placidia van establir la seva cort a Barcelona. Segons la investigació historiogràfica i arqueològica, el nou centre de poder polític, militar i eclesiàstic es va desplaçar del Forum (que es correspon a l’actual plaça de Sant Jaume) al sector “episcopal”, al quadrant nord-oriental de la zona murallada (que actualment ocupen la catedral i la plaça del Rei). També segons la mateixa investigació, la convivència entre la població hispano-romana (la majoria autòctona) i la visigòtica (la minoria que passava a ostentar el poder); va ser relativament bona: es van separar, clarament, els espais d’habitació i de culte. En aquest punt es important recordar que els visigots eren arrians (una confessió cristiana que no estava subjecta a l’autoritat del pontificat romà); mentre que la majoria autòctona professava el catolicisme.

Gala Placidia i els seus fills. Font Museu Cristià de Brescia

Gala Placidia i els seus fills / Font: Museu Cristià de Brescia

Dos bisbes, dues basíliques, un rabí i una sinagoga.

Fins a la conversió al catolicisme del rei visigot Leovigild (586) -que va implicar la fi de la confessió arriana-, la petita ciutat de Barchinona va tenir dos bisbes i un rabí; dues basíliques i una sinagoga. Durant aquell segle llarg de convivència (415-586), la basílica sobre la qual més tard es construiria l’actual catedral va ser el temple dels arrians. L’actual església dels sants Just i Pastor, va ser la dels catòlics. I la sinagoga primigènia, va ser el temple de la minoria jueva local, que, de forma ininterrompuda, formava part del paisatge social, cultural i econòmic de la ciutat, pel cap baix, des del segle II. Aquest paisatge de diversitat -del tot impossible de reproduir a Tàrraco-, seria el que facilitaria la transformació de Barchinona en sede regia; i, sobretot, el que projectaria la ciutat cap a un protagonisme futur.

Els comtes visigòtics de Barcelona.

Després de l’assassinat d’Ataülf (415), els seus successors van traslladar la capitalitat de la monarquia visigòtica a Toletum (l’actual Toledo). Però alguna cosa va quedar de tot allò. Durant les centúries del 500 i del 600, Barchinona va assumir progressivament el paper de capital política i econòmica del districte Conventus Tarraconense (el territori de l’actual Catalunya i meitat nord del País Valencià). Les fonts documentals revelen que els bisbes de Barcelona (catòlics i arrians) van convocar diversos concilis que reunien els seus homòlegs de Tortosa, Lleida, Terrassa, Girona, Vic, Urgell i Empúries ... i a l’arquebisbe de Tarragona. I que el Comites Civitates (el comte i màxima autoritat política i militar de la ciutat de Barcelona); tenia un ascendent reconegut per part dels seus homòlegs del territori de la futura Catalunya.

Mapa del Conventus Tarraconense. Font Universitat Humboldt. Berlin

Mapa del Conventus Tarraconense / Font: Universitat Humboldt. Berlin

Barcelona, primera capital de Catalunya.

Tot això es el que explica que l’any 801 -després d’unes dècades de dominació àrab-; i quan Lluís el Pietòs -fill i hereu de Carlemany- va entrar a Barchinona; nomenés un comte (un delegat polític i militar) que tenia un plus d’autoritat sobre la resta de comtes de la Marca de Gòtia (la regió carolíngia que abastava els territoris dels actuals Llenguadoc i Catalunya vella). El comte Berà i els seus successors -els comtes carolingis de Barcelona- sempre van ser, també, marquesos de Gòtia; i la Barcelona carolíngia (801-987) sempre va ser la capital de la Marca de Gòtia. Mentrestant, Tarracona, pràcticament abandonada durant la invasió àrab (717), dormia el somni dels justos. No seria fins el 1116, quan l’estat medieval català ja estava plenament consolidat, que Ramon Berenguer III, comte independent de Barcelona, recuperaria la ciutat i restauraria la seu arquebisbat.

Imatge principal: Reproducció idealitzada de la Barcelona romana / Font: Serveis d'Arqueologia de l'Ajuntament de Barcelona

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat