Marco Tobón és un colombià enamorat del País Basc i ha publicat, en una editorial amb fama d'abertzale, una biografia de Pedro Baigorri, un basc que va crear una guerrilla esquerrana a Colòmbia i que va morir en un enfrontament amb l'exèrcit colombià: Baigorri. Un vasco en la guerrilla colombiana (ed. Txalaparta). Aquest basc fill de guàrdia civil, nascut en els primers anys de la postguerra, va destacar com a xef i fins i tot va anar a formar-se en la matèria a França. Potser hauria estat un predecessor de l'Arzak, però els seus camins van torçar-se quan era a París, ja que va començar a militar en grups d'extrema esquerra i va decidir anar-se'n a Cuba per simpatia amb la causa revolucionària. Acabaria cuinant per a Fidel i per al Papa, i prenent les armes per acabar amb les elits colombianes.
Pedro Baigorri a l'hotel Yoldi de Pamplona, 1958. Font: Arxiu fotogràfic de la família Baigorri Apezteguía.
Una troballa
Tobón sempre s'havia preguntat perquè, havent-hi tants bascos implicats a les lluites d'Amèrica Llatina, no n'hi havia hagut cap a Colòmbia. Fins que un article a un diari el va posar en la pista de Pedro Baigorri Apezteguía, un basc que hauria mort a la guerrilla colombiana, a la Sierra Nevada de Santa Marta, el 1972. Això el va portar a fer un viatge en sentit invers al de Baigorri: va passar per Colòmbia i per Cuba, preguntant per Baigorri. Va entrevistar als seus amics i companys de guerrilla a Colòmbia, va parlar amb la seva ex dona que ara viu a Mèxic, va trobar-se amb dirigents cubans que havien coincidit amb Baigorri... També va intentar esbrinar més dades a través de la premsa i els arxius colombians i cubans, però va trobar els arxius tancats i la premsa oficialista colombiana que donava poques explicacions, alineada tan sols en la versió oficial de l'exèrcit... Però amb tot allò que havia aconseguit de recollir va viatjar al País Basc, on va explicar als familiars de Baigorri històries sobre el cocinero guerrillero que ells mateixos no coneixien. El llibre Baigorri, un vasco en la guerrilla colombiana és tant una biografia de Baigorri, com un relat sobre el viatge físic, emocional i vital del mateix Tobón, a la recerca de la veritat del personatge. Potser algunes de les històries que s'expliquen no són certes, però el que sí és cert és que formen part de l'univers baigorrinià creat pels seus companys i familiars (moltes de les històries són massa rodones per no formar part d'una llegenda urbana).
Pedro Baigorri a Cuba. Foto de Rodrigo Moya, 1964.
Escapar al mite
El llibre escapa a l'hagiografia (res a veure amb els relats de guerrillers castristes publicats darrerament). No amaga ni tan sols el fet que els amics de Baigorri el recorden, sobretot, per la pudor que li feien els peus. De fet, Tobón tenia molt clar que estava interessat, sobretot, en les contradiccions de Baigorri, en els seus problemes... El Baigorri que retrata Tobón és un subjecte abstemi, seriós, introvertit, "cabrejat sempre, per tot i amb tothom". I, malgrat tot, amb un desig terrible de fer la revolució, un ansietat que el duia a "llançar-se als seus deliris" (probablement, apresos d'un gran intel·lectual colombià, boig per la revolució en el sentit més literal, Tulio Bayer Jaramillo). Baigorri seria "un tossut que creia en la utopia i que es va llançar de cap a aconseguir-la sense pensar en els perills i en els riscos. Era un temerari". Perquè la vida de Baigorri és un exemple del que Tobón qualifica de "romanticisme extraviat" de l'esquerra dels anys seixanta, que creia que n'hi havia prou en crear un focus insurreccional per fer una revolució. Una teoria que no només va fracassar, sinó que va tenir uns alts costos socials...
Transformació de Baigorri per entrar a Colòmbia.
L'home que podria haver acabat amb Franco i Joan Carles I
Diuen que Baigorri, en els anys en que va fer de xef, va preparar àpats per a Franco i per a Joan Carles de Borbó, aleshores, encara príncep. No sabem si va estar temptat d'enverinar-los (més tard cuinaria per al Papa i també per a Fidel Castro). Curiosament, Baigorri va ser reclutat pel règim cubà quan era a París, en plena crisi dels míssils (i això que era un declarat trotskista, que no semblava gaire proper a les tesis de Castro)... Els comunistes volien un xef expert en cuina francesa a Cuba per demostrar que la revolució no era incompatible amb l'alta gastronomia. I ell, mogut pel seu amor per la revolució, va anar-se'n al Carib, on dirigiria els restaurants nacionalitzats i intentaria millorar la producció alimentària. Es convertiria en un quadre de la revolució i ell, que no en tenia ni idea de dansa, es casaria amb una bella ballarina mexicana. Va guanyar-se la confiança de Fidel i va arribar a figurar entre l'elit del règim castrista. Però no va continuar en aquesta línia. Potser va ser pel seu trencament amb la seva dona de nom profètic, Colombia Moya, o potser perquè el seu desig revolucionari el va empènyer a deixar Cuba i anar-se'n a lluitar. El fet és que es va ajuntar amb un grup de colombians que vivien a l'illa caribenya i amb el suport del règim comunista cubà van anar-se'n a fer la revolució a Colòmbia.
Pedro Baigorri a Colòmbia mostrant una pistola Star de fabricació basca que li va regalar el mateix Fidel Castro.
El delegat de Castro
Algunes informacions apunten que Baigorri va afegir-se a una guerrilla preexistent, l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN), però Tobón assegura que no va ser així. Baigorri es considerava el delegat de Castro a Colòmbia i pensava que havia de crear una nova estructura, fidel a l'ortodòxia cubana. Va fundar el Front d'Alliberament Nacional (admirava l'FLN algerià, que havia conegut durant els anys de la guerra d'Algèria, quan vivia a París). Després de treballar algun temps a Colòmbia com a cuiner i aprofitar el temps per conéixer el terreny, Baigorri es va llançar a la lluita armada, a la zona de la Sierra Nevada de Santa Marta. No va fer gran cosa: ni va aixecar la pagesia local, ni aconseguir molts seguidors, ni va burlar l'exèrcit. Tobón confessa que va ser un "punyetero fracàs". Quan li faltava poc per acomplir 33 anys, Baigorri va ser metrallat en un enfrontament amb l'exèrcit. Els militars, com era habitual a l'època, es van encarregar de desfer-se del seu cos, que mai ha estat retornat als seus familiars.
Marco Tobón (amb barba) a Euskadi amb el germà de Pedro Baigorri i la seva família.
Una història que són moltes històries
Aquest no és un llibre sobre les heroïcitats d'un gran guerriller. De fet, al llibre se'ns parla més del Baigorri en pau que del Baigorri en guerra. És una història sobre els problemes de la revolució, i també un estudi sobre la reconstrucció de la memòria. El Baigorri personatge dialoga contínuament amb el passat i el present del seu país natal, però també de Colòmbia. La biografia de Baigorri es confon amb la història d'Euskadi i de Colòmbia. És inevitable pensar que, si hagués nascut uns anys més tard, és molt probable que Baigorri hagués acabat a ETA, i potser també hagués usat una pistola Star, però contra uns altres objectius. Tobón n'està tan convençut de la generositat de Baigorri, com de l'esterilitat del seu sacrifici. I reflexiona sobre una esquerra que si als seixanta fabulava sobre els focus revolucionaris, avui en dia ha estat incapaç de "construir una unitat plural". Afirma que cal buscar noves vies per lluitar en defensa dels drets perduts, però manifesta la seva confiança en "les comunitats organitzades localment", abanderades de la lluita pels drets...
Foto de portada: Pedro Baigorri, un pagès i Fidel Castro a Sierra Maestra. Foto d'Antonio Núñez Jiménez: En marcha con Fidel (1962).