Avançament editorial: ‘Els llocs on ha dormit Jonàs', d'Adrià Pujol Cruells

Autor extremadament prolífic, Adrià Pujol Cruells és un dels narradors més brillants de la literatrura catalana contemporània. Dos anys després d'haver firmat Míster Folch, un dels llibres culminats de 2019, Pujol Cruells retorna a l'actualitat editorial aquest dimecres 1 de setembre amb Els llocs on ha dormit Jonàs, novel·la publicada, novament, amb la complicitat d'Empúries.  

En Jonàs, programador de videojocs i propietari d’una petita empresa, fa de professor a Figueres a un grapat de mil·lenistes insuportables. Casat i pare de tres fills, no està segur d’haver matat un amor de joventut acabat de retrobar i mentre es recupera d’una nit d'alcohol i altres estupefaents desgrana els records d'una vida inquieta: mirarà d’entendre com ha arribat fins aquí, i ho farà d’una manera singular, ordenant el passat a partir dels llocs on ha dormit. 

Us oferim un avançament d'un títol que promet convertir-se en una de les referències literàries de la temporada. 

Els llocs on ha dormit Jonàs

La progressió és important. Com en els bons videojocs de desplaçar-se, el gradualisme és un detall. Oi que quan anem en cotxe el paisatge real no muta tot d’una, tot i que ho sembli al cervell poc atent? Rere l’acció, rere la cursa, en el paisatge creat per l’ordinador s’hi han de presentar canvis suaus i aspectes preparatoris. Per imitar la realitat cal una progressió, la mica de ferralla mig colgada per la sorra indica el pas del desert absolut al complex militar secret. Entre la ciutat gratacèlica i la barriada hi ha d’haver un ni carn ni peix de transició, indumentàries, fesomies i grafitis admonitoris. El bosc que s’esbrava vers la planúria, la planúria que s’esbrava vers el mar. A diferència de la memòria i de les històries escrites, que poden saltar i de fet salten d’illa en illa per anar per feina, la vida progressa a bull real, i si vols que un videojoc s’envernissi de credibilitat tant li fa on passi mentre passi de manera gradual. Els llocs es toquen, l’un es frega amb l’altre, i aquest tocar-se s’ha de representar. Les generacions també es toquen, i és on es freguen que s’hi produeixen les topades més aparatoses.

—Va, home, que us tocarà el sol i el nen no es morirà —et va dir la mare per telèfon.

—El que em moriré seré jo, mare —es queixava Jonàs.

—Us l’aguanteu amb papier à rouler. A mi em van cosir a casa, quan tu vas néixer.

—No és culpa meva, mare, no haver nascut a la prehistòria.

—Sou uns figaflors. Us refredeu amb el primer cop d’aire.

—Ai, mare, va, ella va molt cansada.

—Si t’haguessis casat amb una dona de debò...

Ben entesa i ben dissenyada, la progressió del decorat predisposa el jugador a creure sense haver d’exigir-li cap assumpció forçada. Ara corries per la pura selva i, te n’has adonat i t’ha complagut, a poc a poc t’he anat posant elements dispersos a les envistes del proper escenari, t’acostes al fortí dels caníbals, calaveres a les estaques, gravats misteriosos a les escorces, pellofes sangonoses a les branques baixes, capricis, o ídols espaordidors, de pedres relligades amb branquillons, senyals d’humanitat boja, en qualsevol cas per posar-te en guàrdia que la selva, l’anarquia de la selva deixa pas al salvatgisme d’una civilització perduda.

Volies ser un pare diferent.

Gradual!

Jonàs es lleva. Allarga la dutxa. Baixa al restaurant. Estira l’esmorzar. Fa un segon cafè. Després troba la seva dona fent voltes amb el cotxet pel jardí. Ullerosa. Ella li diu que l’ha deixat dormir amb l’èmfasi del qui fa l’obsequi encertat. Li passa el relleu del cotxet i se’n va a descansar.

Ja saps què et toca.

És bonic.

Jonàs veu un caminoi que surt de la casa rural i voreja camps i boscos. Ahir, de nit, no hi era. Sent una mena d’invitació, com si tot allò hagués estat programat per fer-li la vida més fàcil. Empeny el cotxet. Fa fred, però el sol en rebaixa la sensació. La criatura dorm tot el que no ha dormit la nit passada. A la sang li ressonen les cançons que la mare li ha cantat al lavabo, per no despertar el pare. Li tremolen les galtes roses amb el sotragueig. La cara angelical, entre llanes de colors, és un miracle.

Camina i pensa. Feia tants dies que no dormia d’una tirada que ara li sembla que té un cervell nou, la musculatura acabada de desembalar i els sentits ajustats per la mecànica del son. El nas olora, les orelles senten, els ulls calibren, la boca paladeja i la pell nota, i el cap imagina o rememora un munt de coses amb agilitat. Li ve al front el guió d’un videojoc que no desenvoluparà, tot i trobar-li un futur esvelt. Les noves paternitats, en diuen. Com ell, alguns homes de la seva edat es postulen diferents, solidaris, acabats d’inventar, i el mercat, que vola més que no pas corre, de seguida hi ha vist el bei del negoci, ¿o passa que és el mercat qui ha inserit aquest relat als caps del pares nous? Els diaris han engegat suplements dedicats a l’home compromès amb la criança, dolç i sense manies, i no només li demanen que s’hi converteixi sinó que prediqui a la ciutat dels homes d’abans, aquella ciutat que es va forjar a l’era dels imperis, encara tan plena d’homes baladrers, armats i peluts, encara tan satisfets amb la idea que els nens venen de París i porten un llonguet perfumat a l’aixella i les dones són garses que passats els trenta anys val més tenir-les a la cuina i no trobar-se-les gaire enlloc més. Jonàs voldria discutir i confrontar les noves idees amb el seu pare, però el pare no en vol sentir parlar. Acabat de divorciar, l’home va desbloquejar un nou personatge, trist i lamentable. Potser les podria discutir amb la mare, doncs, per bé que la mare tot això del Nou Home li sembla une affaire juteuse, el pinso que els afaitapagesos donen als encantats, als fluixos d’esperit. La nova puericultura també ofereix ginys i cursets per al Nou Home, i per això Jonàs també va desbloquejar un nou Jonàs i va anar a sessions de prepart en què els homes més implicats arribaven a voler experimentar els dolors que esperaven a les seves companyes, per sentir-s’hi més compenetrats. I les busques del mercat dicten l’hora que sona. Els productes que se’n diuen masculins de tota la vida, com les maquinetes d’afaitar, els cotxes i els paraments de l’esport, de cop s’anuncien en clau de les noves masculinitats, però no en fan una paròdia, tan habitual entre mascles que s’esperonen, perquè el Nou Home és sensible, va de debò, de cara, hi vol ser des del primer minut. Jonàs pensa en un videojoc de carreres de cotxets. Seria una cursa estàndard, amb obstacles i perills, murrieria i testosterona, si no fos que a cada cotxet hi ha una criatura, és a dir que el jugador hauria de triar entre saciar la competitivitat o preservar l’espècie. Perquè li fa mandra, però Jonàs està segur que fins i tot rebria la subvenció d’algun departament del govern català, i està convençut que la majoria de jugadors passaria de l’espècie.

Se’n desentén.

És una delícia, obrir l’aixeta del cap i sentir com raja, descansat, i no haver de patir per tota aquesta aigua creativa que es perd, que ja n’arribarà de nova, si un viu bendormit.

Camina.

Jonàs pensa en com eren ell i la seva dona tan sols fa uns mesos, abans del naixement. No, abans de l’embaràs, fa poc més d’un any. Treballaven del que els agradava. Ella a l’editorial barcelonina, passant mitja setmana a la capital i l’altra mitja treballant des de casa. Ell ja anava una mica avall com a programador sol·licitat, però Gironditrònics tenia una cartera de clients prou fidels i podia allargar l’aposta. El món del videojoc havia fet un pas de xanquer amb les aplicacions per a tauletes i mòbils. Els vells programadors —ara s’és un vell programador amb trenta anys— s’havien reciclat en picapedrers digitals i, a empentes i rodolons, ell encara produïa petites obres d’art entre encàrrec i encàrrec de guanyar diners. I viatjaven, anaven al cinema, s’esfullaven. Ella mantenia una colla fenomenal de coneguts i ell hi solia fer el paper del convidat de pedra, en tot cas una colla prou cuidada per no sentir-se sols i prou deixada de banda per no sentir-se rutinàriament apuntalats. Ell dedicava i dedica més hores a l’ectocolla de les xarxes socials, gent innòcua per norma, més pendent dels likes que de cap altra cosa. Havien anat a viure plegats a Argelers, havien demanat la hipoteca, però no exageraven en la barroquització del niu, un pis funcional i agradable, fàcil de netejar, de decoració pla transitòria, de fira, per no trobar massa aviat el pes de l’arrelament que sovint encomana la casa llepada, un pis propietat del banc, comprat amb la idea d’omplir-lo de fills fins que sortissin a pressió per les finestres, a raig fet, un broll de nadons, de tant com s’estimaven i volien inundar el món amb el seu amor, i vau tenir la boleta, la teva dona va deixar de treballar, el pis es va omplir d’objectes estranys, regals de tothom, tirallets, xuclamocs, termòmetres, el canviador, el bressol, el balancí petit, el parquet de pelfa, un arsenal paramèdic, les joguines regalades per amics i parents que no havien calibrat la ineptitud total de l’infant acabat de néixer i el cotxet més car del mercat, regal del pare de Jonàs, especialista en quantificar monetàriament l’estima des de lluny. Al principi, fent anar el xuclamocs et semblava que li xarrupaves la gelatina encefàlica. L’aire es va carregar d’una escalfor llardosa. Tot va agafar un to prenatal. Arrels. Els racons on esgarrapar un son es van multiplicar. Es pot dormir a tot arreu. I vas començar a fer malament les feines. La fatiga et va tornar imprecís.

Per ventura les noves mentalitats l’hi passen per alt. Ara bé, que els qui el paguen entenguin que ell és un pare dels que se’n diu moderns no treu que, si poden demanar la feina a un altre, no ho facin. Algú més jove, sense fills, menys compromès, i per tant també algú que probablement no regatejarà davant d’un caixet menor. Sense hipoteques també s’és més artista, els dissidents solen ser rendistes amb un plat a taula. Des d’aleshores, des que va néixer el fill, que et robin el son i que t’escamotegin el preu del teu currículum és una constant.

S’ha aturat davant d’un camp a mirar un tractor que llaura, seguit d’un núvol d’ocells blancs i negres que piquen cucs a la terra remoguda. De lluny estant es demana si la silueta que mena el tractor té fills. Determina que sí. Un pic d’enveja li escalfa els lòbuls. Imagina que l’home del tractor té els fills a casa, una masia on fa de bon pensar que hi ha una àvia a la cuina, l’àvia que ho fat tot. Jonàs decideix que la dona del tractorista pareix cada dos anys. En tenen sis o set. Vint. Ella és forta com un miura. Els avis tenen cura de les criatures. L’oncle solter les distreu. I el llaurador cada matí surt a cel batent, respira l’aire que netegen els boscos, es bronzeja, té marge, i de nit merdeja amb els col·legues del rodal. Torni com torni, dorm quan vol i menja a cor què desitges. La tradició és intel·ligent, i estipula que un home amb son, avorrit o afamat no pot dominar el tractor, muntar l’arada, apilar llenya, repintar la façana i fecundar cada nit la nissaga.

El sol és al zenit.

—Els llocs comuns també, estimadíssim senyor Girondí. Us cauen a sobre comme la vérole sur le bas clergé espagnol, que hauria dit la vostra àvia.

No tens parents de solidaritat tradicional. Els pares de la teva dona són dos jubilats d’or que viuen en una urbanització cara de Girona, prefereixen anar al teatre i a sopar a tots els temples de la nova gastronomia que poden, i s’han encomanat al banc per tenir una pensió que no els faci dependre de cap fill. Fan creuers, ortodòncies i ioga. Els germans i germanes de la teva mare viuen disseminats pel Midi en cases unifamiliars, han muntat botigues o són funcionaris, i només els veieu el trenta-sis de cada mes. El teu pare juga als balnearis de segona i a dins li ha renascut l’home que havia deixat de ser quan es va casar. Ara és més feréstec, primari, enfadat amb l’univers. I els germans i germanes del teu pare es van haver de buscar tant la vida que ells porten camions per Europa o han acabat a les fàbriques de les grans zones industrials, i elles es van casar amb homes que les van treure de les Alberes i han estat parint fills i preparant cassoulettes una mica per tot el país. La teva mare és prou jove per no sentir-se gaire àvia. No t’ho ha confessat mai, però el téléphone arabe d’Argelers en va ple: s’entén amb un home vint anys més jove, un monitor de surf addicte als eSports que no guanya diners i ella el convida a tot. La teva àvia materna, Jonàs, és morta, i l’avi va morir matant nazis i per això només el coneixes per una fotografia. Dels altres avis, dels paterns no en saps de la missa la meitat, perquè el pare amaga, vergonyós, com era la vida a les Alberes. Ets modern, no demanes res a cap familiar, tampoc no has comptat mai amb ells, ets modern i aquest equipament estipula que el fill és cosa teva i que la teva feina es pot fer amb lleganyes com peles de patata recargolades al sol. El fet és que després no hi ha prou correlació entre la teoria i el resultat pràctic. Bo i tot, has decidit que ho aconseguiràs. Criança i feina, vols formar part de la primera generació d’homes del futur. Avançada d’homes, ara hi penses, que potser inclou el tractorista, i t’estaves deixant endur per la debilitat que neix de l’enveja.

Tenies a tocar la possibilitat de ser com el teu pare, d’acceptar un espai de confort que entre tots, mascles i femelles, s’assegura i s’actualitza amb cada generació. L’home treballa, s’enderia en públic i descansa en privat. La dona treballa, s’enderia en privat i té cura de les petites necessitats d’amor propi de l’home. Fins ara ha anat així. Al poble, Jonàs, ho diuen als teus orígens aquells que es van fer un tip de clavar badielles a les portes, no entenen per què t’ocupes tant del fill. Sent dos, diuen, que l’un treballi i que l’altra cuidi, un sistema sensat si hi ha l’auxili del clan i si la qui cuida no té vel·leïtats laborals.

Quin programari.