El març de 2019 es commemora el centenari de la vaga de La Canadenca, una de les majors mobilitzacions obreres de Catalunya, que va acabar amb l'establiment de la setmana de 40 hores. Amb motiu d'aquests fets, l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona organitza, a la seva seu de la Casa de l'Ardiaca, un curs d'Història sobre "La Rosa de Foc, Obrerisme i moviments sindicals a Barcelona durant el primer terç del segle XX (1909-1936)". El curs se celebrarà els dimecres, de 19h a 20h30; comença el 21 de novembre i s'estendrà fins el 13 de març. Està coordinat per Teresa Abelló, professora d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Les inscripcions (a un preu d'entre 30 i 60 €) es poden fer per correu electrònic.

Més enllà de la universitat

Abelló explica que a aquest tipus de cursos s'hi sol apuntar gent que no és a la universitat, però que té un nivell de formació mig-alt i amb bons coneixements històrics. Entre el professorat s'hi combinen els experts amb més experiència, com el professor Pere Gabriel, un dels referents en història dels moviments obrers, que obrirà el curs, amb investigadors més joves però amb una trajectòria molt sòlida, com Josep Puigsech, de l'UAB, que realitza estudis sobre l'impacte a Catalunya de la revolució russa i que treballa amb fonts d'informació molt valuoses gràcies al fet que parla rus.

La Canadenca i molt més

Si bé la vaga de la Canadenca va ser un esdeveniment de cabdal importància per a l'obrerisme català, el curs coordinat per Abelló incorpora un període molt més ample, que va des de la Setmana Tràgica fins a l'esclat de la guerra civil. Jordi Roca dedicarà una de les 13 sessions a la vaga de la Canadenca, però el curs no vol centrar-se exclusivament en la conflictivitat obrera, sinó que també vol analitzar l'obrerisme al teatre i al cinema, i fins i tot es tancarà amb una sessió sobre la memòria de l'obrerisme: "Les pedres ens parlen: els espais de l'obrerisme", a càrrec de Queralt Solé.

Quan les bombes no ho són tot

Abelló vol deixar molt clar que obrerisme, en aquell període, no era sinònim de violència. "L’objectiu de l’obrerisme és buscar un espai on es puguin crear unes societats obreres i uns sindicats obrers", explica la professora de la UB, i destaca la important tasca cultural feta per l'obrerisme amb la creació d'escoles, de centres culturals (com l'Ateneu Enciclopèdic Popular), de diaris, d'espectacles... "El món obrer és molt conscient de les seves carències i vol superar-les, fins a crear una cultura pròpia", explica aquesta historiadora.

El dilema de les armes

L'obrerisme barceloní era molt potent, però alhora era molt divers. Abelló recorda que els que creien en l'ús de la violència com a mitjà de transformació social eren "minoritaris, però feien molt de soroll" i en algun cas van tenir un paper determinant en l'evolució política, amb actuacions rellevants. L'obrerisme majoritari lluitava bàsicament pels sindicats, i es va veure a vegades perjudicat per l'acció dels grups violents, perquè a la fi la repressió acabava afectant tothom. Abelló explica que en alguns casos les organitzacions obreres fins i tot van plantejar-se l'expulsió dels seus membres que defenien la violència.

Anys de repressió

La Setmana Tràgica va ser un dels punts culminants del conflicte social a Catalunya, però Abelló recorda que aquest període de dur conflicte ja s'havia iniciat molt abans. Apunta que arrel del procés de Montjuïc de 1896, va haver-hi una repressió brutal contra els anarquistes, però que també va acabar afectant al liberalisme, al catalanisme, l'obrerisme... Apunta també que a la "mítica" vaga de la Canadenca "els obrers van ser capaços de fer un pols a l'Estat i gràcies a això van aconseguir les 8 hores de treball", però també apunta que aquesta força, justament, va dur a la "repressió brutal" de l'Estat i al pistolerisme.

Rosa de Foc, mite anarquista

Per a Abelló, és indubtable que Barcelona va ser un gran centre de vagues, i fins i tot de violència, "perquè era el lloc amb més concentració obrera". En conseqüència creu que la imatge de conflictivitat de la ciutat es basava fets reals, com la tortura, la mobilització obrera o el pistolerisme. A partir d'aquí, els mitjans anarquistes van treure el "mite" de la Rosa de Foc, "la ciutat que explota per donar lloc a una cosa nova". Abelló explica que alguns anarquistes creien, realment, "que de la destrucció en pot sortir alguna cosa positiva". Tot i que l'expressió Rosa de Foc va partir dels cercles anarquistes, va acabar generalitzant-se. La Rosa de Foc, ara, ja és de tots.