Arturo Escobar, antropòleg colombià, es va doctorar als Estats Units i és professor a la Universitat de Carolina del Nord, però treballa molt a Colòmbia, especialment amb comunitats negres. Viu a cavall entre l'Amèrica del Nord i Colòmbia. És un dels grans especialistes mundials en antropologia del desenvolupament, però també ha estudiat els moviments socials, el disseny, les transicions civilitzadores i l'ecologia política. Ha vingut a Barcelona, una ciutat que visita amb certa freqüència, per assistir al congrés d'Antropòlegs Iberoamericans en Xarxa (AIBR). Ens rep, relaxat, al jardí d'una cafeteria de la plaça Molina, molt a prop de Gràcia, un barri que el fascina per la vitalitat dels seus moviments socials.

Vostè es va formar en ciències, però va acabar per dedicar-se a l'antropologia. Com va ser això?

Jo vaig estudiar química a Cali, i després d'acabar els estudis vaig començar a preocupar-me per la fam al món des d'un vessant tècnic. A partir d'aquí em vaig veure obligat a qüestionar les polítiques de desenvolupament, i inevitablement vaig acabar per plantejar-me la mateixa ideologia del desenvolupament, que és utilitzada com a vehicle de penetració cultural. Quan vaig arribar a aquest punt, em vaig passar a l'antropologia i en aquest àmbit em van ser de molta utilitat les teories de Michel Foucault. A partir de les teories de Foucault, que explica la utilitat del discurs com a eina de domini, vaig començar a treballar sobre la invenció del desenvolupament.

Molts europeus, carregats de bona voluntat, creuen que la cooperació al desenvolupament europea és la que pot resoldre la situació dels pobles de Llatinoamèrica. Vostè, què els diria?

Tindria moltes coses per dir-los. En primer lloc s'hauria de matisar sobre les possibilitats de la cooperació al desenvolupament per resoldre els problemes del món. I s'ha de distingir les intencions de la cooperació, de les seves pràctiques. Molta gent que treballa des d'Europa amb l'Amèrica Llatina té molt bones intencions i desitja realment millorar les condicions de les poblacions pobres i explotades d'aquesta zona. Però la major part de la cooperació no aconsegueix impactar sobre els problemes més greus dels llatinoamericans.

Tota la cooperació és igual?

És evident que hi ha molts tipus de cooperació. Jo distingiria entre tres tipus: la cooperació al desenvolupament, la més clàssica; la cooperació a la justícia social, que coincidiria amb allò que fan organitzacions com Intermón Oxfam, que pretenen un desenvolupament alternatiu; i finalment, el que jo anomeno "cooperació per a les transicions civilitzadores", l'opció més radical i a la que jo, des d'una visió llatinoamericana crítica, crec que s'hauria de reorientar tota la cooperació. Ja no es tracta de buscar un model de desenvolupament alternatiu, sinó de trobar alternatives al desenvolupament.

L'ajuda multilateral, com la del Banc Mundial, ni tan sols no es podria considerar cooperació

Què en pensa de les iniciatives de cooperació al desenvolupament clàssiques?

D'una banda tenim les iniciatives més convencionals, com l'ajuda multilateral, el màxim exemple de les quals seria la política del Banc Mundial: això ni tan sols no es podria considerar cooperació. D'altra banda tenim la cooperació clàssica, que assumeix que el món continuarà funcionant de la mateixa forma que ara funciona, encara que amb petites modificacions. És el que proposen moltes de les agències d'ajuda bilateral: pretenen millorar la situació de la gent mantenint el sistema. La cooperació per al desenvolupament, en aquesta opció, només pot funcionar, a tot estirar, com a pal·liatiu, ajudant grups particulars. Pot implicar una certa millora, a nivell d'escoles, de sanitat, d'ajuda alimentària... Però això no condueix a cap tipus de desenvolupament, ja que agreuja la dependència. Ajuda més els que ajuden, que els ajudats. Diria que és un tipus d'estratègia que, a tot estirar, reduirà lleugerament la pobresa. És la continuació de les velles teories del desenvolupament aplicades a la situació contemporània.

Com actuaria la cooperació per a la justícia social?

Es tracta d'iniciatives més ambicioses. La cooperació per a la solidaritat, el paradigma de la qual seria OXFAM, busca transformar el món. S'enfoca en tres àmbits: la desigualtat, els drets humans i la destrucció ambiental. Proposa que la cooperació ha de contribuir a canviar aquesta situació injusta. En aquest sentit, modifica algunes de les premisses del desenvolupament, però, en conjunt, forma part de la teoria del desenvolupament dominant, capitalista i patriarcal.

Quina és la proposta de la cooperació per a les transicions civilitzadores?

Es tracta d'una cooperació que qüestiona les creences bàsiques de la teoria del desenvolupament: el creixement, l'individualisme, el progrés, l'eficiència, el capitalisme... Aquest tipus de cooperació aposta per una altra manera de pensar i construir el que abans es deia desenvolupament. Per exemple, en alguns punts d'Amèrica Llatina han aplicat la teoria del "viure bé", una concepció holística, heretada dels pobles indígenes, que planteja una altra manera de relacionar-se amb les persones, amb les comunitats i amb l'univers, i que no té res a veure amb les teories del creixement capitalista.

De quins principis parteix la cooperació per a les transicions civilitzadores?

La cooperació per a les transicions civilitzadores qüestiona el món. Qüestiona les normes d'aquest món, cosa que no feien els altres tipus de cooperació. Qüestiona el món modern globalitzat del capitalisme i argumenta que aquest tipus de món és la causa de la crisi social, climàtica i de significat que estem vivint avui dia. Per això advoca per la transició civilitzadora; és a dir, per acabar amb el model occidental del capitalisme patriarcal.

Com actua la cooperació per a la transició civilitzadora?

En primer lloc, aquesta cooperació parteix de la base que s'han de crear condicions per al "viure bé" com a alternativa al desenvolupament. No es tracta tant d'aconseguir un gran creixement, sinó de garantir l'accés de les poblacions a aquells béns que elles mateixes consideren essencials. En segon lloc, aquesta cooperació actua des del que s'ha dit "justícia cognitiva": no només ha de partir dels judicis dels experts que vénen de les organitzacions del Nord, sinó que la base d'actuació han de ser els coneixements que tenen les comunitats i les poblacions. S'ha d'evitar imposar la pròpia visió del món als altres, una cosa molt difícil a la pràctica, però un dels principis bàsics d'aquest concepte de cooperació. En conjunt, la cooperació ha de formar part d'una estratègia global, que no abordi només canvis en una regió del Sud, sinó que pretengui una reforma global del planeta, perquè els problemes tenen un origen comú. El Nord global ha de reflexionar, també, les seves estratègies i s'ha de plantejar molt seriosament el decreixement. La cooperació ha de ser un pont entre transicions: entre les del Sud global i les del Nord global.

Hem de baixar del tren del progrés, que és el que està acabant amb nosaltres

Hem, doncs, de renunciar al creixement?

Tots, Nord i Sud, hem de renunciar a l'obsessió pel creixement. L'obsessió pel creixement va portar el capital i la modernitat que van destruir i continuen destruint el planeta. El Sud necessita créixer en algunes àrees com salut i educació, per proporcionar condicions decents de vida per a la seva població. Però el Sud no pot evolucionar pensant només en el creixement i mantenint una ideologia extractivista. El decreixement ha de ser per a tothom: les transicions han de ser per a tot el planeta. Hem de baixar del tren del progrés, que és el que està acabant amb nosaltres.

On pretén conduir el món aquest tipus de cooperació?

No es vol implantar un únic projecte com a alternativa al model existent. El que es vol és consolidar una multiplicitat de models en què es qüestionarà la modernitat globalitzada. El principi més interessant el va suggerir la revolució zapatista: "Volem un món on hi càpiguen molts mons". A partir d'aquí s'ha encunyat el concepte de plurivers, una alternativa al concepte tan estès d'univers. Hi ha un sol planeta, però hi ha molts mons que poden tenir alternatives vàlides i que han de poder conviure. Al món, avui, hi ha conceptes de societat diferents; la cooperació per a les transicions s'orienta cap a crear condicions perquè aquests móns subalterns puguin sobreviure el planeta.

Com ha de ser la cooperació per no acabar oprimint els pretesos beneficiaris?

Una cooperació responsable ha de contribuir a l'alliberament de la mare terra. Ha d'ajudar, també, a l'autonomia de les comunitats i els pobles implicats. I, finalment, ha de contribuir al plurivers. Perquè això sigui així, ha de treballar amb organitzacions de base que treballin pels seus drets, pel "viure bé", per la defensa de la mare terra... Però, en realitat, molt poques ONG poden o volen ajudar o finançar organitzacions polítiques de base. Amb freqüència es neguen a treballar amb organitzacions ètniques i territorials, que són les que tenen més capacitat de transformació social.

Amb freqüència els partidaris de la cooperació per a les transicions civilitzadores es refereixen al postdesenvolupament. Què és això?

Es tracta d'una teoria que apareix en els anys noranta, sobretot per part d'intel·lectuals del Sud Global, com a reacció al discurs del desenvolupament. Es tracta d'una crítica a la modernització, al creixement... Des del postdesenvolupament els intel·lectuals de l'Àfrica, Àsia i l'Amèrica Llatina es van negar que se'ls etiquetés com a subdesenvolupats i que se'ls pretengués desenvolupar. El postdesenvolupament no és una etapa que s'assoleix, sinó un espai que es crea; un espai per pensar les societats del Sud al marge del paradigma del desenvolupament.

Les comunitats, com menys influïdes per la modernitat estan, millor saben com conviure i com relacionar-se amb el seu entorn

Vostè té una sòlida formació científica, però no confia massa en els experts. Per què?

El coneixement expert ha servit per crear i consolidar les formes de dominació que existeixen avui dia, i això ho vaig aprendre llegint Foucault. Però, d'altra banda, en la meva feina amb les comunitats em vaig començar a adonar dels coneixements sofisticats que tenen els activistes. Saben com volen que sigui la vida de les seves comunitats, i normalment no se'ls escolta. Les comunitats, com  menys influïdes per la modernitat estan, millor saben com conviure i com relacionar-se amb el seu entorn. En conjunt, els estudis dels experts han contribuït a invisibilitzar els coneixements i sabers importants i vàlids que tenen molts pobles.

Què ha canviat del món amb l'esclat de la crisi del 2008? Hi ha hagut un replantejament del model?

Ni l'Estat ni els actors polítics no ha realitzat cap replantejament del sistema. Fins i tot les mateixes persones que portaven les altes finances el 2008 són les que les segueixen portant ara mateix. Només hi ha hagut una mínima regulació del sistema financer, però les seves bases són les mateixes. En contrapartida, hi ha hagut des de la base moviments que s'han plantejat que era necessari un canvi: Occupy Wal Street, els indignats a Espanya, les protestes afroamericanes als Estats Units, els moviments pagesos a l'Amèrica Llatina, noves propostes intel·lectuals per la transició arreu... Aquest és l'altre costat de la moneda. Gustavo Esteva, el pensador crític mexicà, afirma que el model ja ha arribat a la fi i que les transicions ja estan en marxa. Estan augmentant, a nivell mundial, els activismes a molts sectors: en l'àmbit dels aliments, del transport, de la salut, de l'alimentació, de l'energia...

Quin impacte tenen les xarxes socials en la vida col·lectiva? Suposen l'aparició de noves formes de sociabilitat?

No tinc gaire esperança en la solidaritat creada per les xarxes socials. En els anys noranta era optimista: creia que les xarxes socials ajudarien a crear noves formes de comunitat. A la pràctica s'ha exacerbat l'individualisme, la separació, l'addicció, la desconnexió... Les xarxes socials tenen un gran potencial per contribuir a la transició civilitzadora, perquè poden connectar societats a nivell local, regional i transnacional. Però han de ser utilitzades de forma intel·ligent, per recrear comunitats reals, no només virtuals. Les xarxes han d'enfortir les comunicacions cara a cara, no suplir-les. Però fins ara, a nivell global, no han jugat aquest paper.

Markus Gabriel
Filosofia Markus Gabriel: "El món no existeix" Gustau Nerín / Fotos: Sergi Alcàzar