Faltaven pocs minuts per les nou del vespre quan tot el públic de Liceu estava impacient des de les butaques per veure i escoltar el so de corda d’Ara Malikian. La cita era prometedora i l’escenari, immillorable. L’artista libanès d’ascendència armènia presentava la seva darrera gira a l’històric teatre barcelonès davant d’un públic que amb el so de les melodies, es mostrava cada vegada més desbordat i hipnotitzat. El concert formava part de la gira que el violinista encapçala arreu del món amb el nom The Ara Malikian World Tour, que el portarà a tocar en escenaris de Los Angeles, Nova York o Miami entre d’altres, al llarg d’aquest 2022.
A les nou en punt començava a sonar el so d’un violí a les fosques i, al cap d’uns segons, apareixia el violinista il·luminat enmig de l’escenari. Malikian ens va portar una mostra d’art a través del seu moviment de mans i, sobretot, de dits; sabia quines cordes tocava i com les tocava. Observant els ulls del públic -o dels “mussols”, com es va dirigir a tots nosaltres fent broma per l’ús de mascaretes que ens tapaven mig rostre deixant al descobert només els ulls-, es mostrava il·lusionat amb una posada en escena brillant i amb una banda que l’acompanyava al llarg de les dues hores que va durar el concert. L’espectacle -perquè més que un concert va ser això, un espectacle-, va meravellar per la qualitat de l’artista, la prodigiosa memòria que va mostrar -sense mirar en cap moment ni una sola partitura-, i pel bon estat físic que presentava; saltava, ballava, s’agenollava i, fins i tot, va finalitzar una de les cançons de la vetllada completament tombat sobre l'escenari del Liceu. I, és clar, el que té més mèrit, acompanyat sempre de la melodia del violí que no parava de fer sonar.
Malikian va oferir un repertori que va comptar amb temes del seu últim treball discogràfic com van ser Cosquillas a un Mimo, Krikor Aklor o Kalachnikov de Agua, que van obrir el concert. Tampoc hi van faltar temes d’anteriors projectes, com Concerto Grosso o Nana Arrugada, que van completar una estona plena de música i d’emocions. Entre tema i tema, Malikian conversava amb el públic, i ens explicava històries sobre el seu confinament. “Després de tot el temps que hem estat tancats, hi ha un risc real que fem un concert de 28 hores, ara ja ningú ens pot fer fora i no hi ha toc de queda”, deia somrient als assistents, que reien dels comentaris irònics que feia l’artista.
“Aquesta gira és el resultat de veure créixer el meu fill, és el resultat del meu creixement al seu costat, és tots aquests sons i melodies que intenten donar forma al que he sentit i m'ha inspirat d'ell i de la vida a través de ell. És una trobada amb el nen que no vaig poder ser i hauria somiat ser”. Les dues hores del concert van donar per a molt, i el violinista no va desaprofitar per tenir un especial record per a tota la seva família, a qui va nombrar dedicant-los cançons dirigides als seus avis, a la seva mare, i a les seves dues germanes, a qui els va voler dedicar una mateixa cançó, però que diu, "no es van acabar de donar per satisfetes, perquè resulta que en volien una cada una". Amb el coronavirus, detallava Malikian, “he passat de fer una mitjana de 120 concerts anuals a estar a casa tancat i confinat, i això m’ha fet adonar que tenia un fill, en Kairo, a qui he vist créixer”. Per això, moltes cançons, estan dedicades al seu fill que volia saber com per exemple, sonava un calamar robòtic -per la seva afició als calamars i els robots-.
Amb totes les anades i vingudes de l’artista per damunt l’escenari, no li vam arribar a veure caure cap cabell, això sí, de pèls de l’arquet amb què tocava el violí, n’hi van saltar uns quants, que deixava anar per la intensitat i l’entusiasme amb què tocava cada peça. Amb una carrera brillant a l’esquena, Ara Malikian coneix sobradament l’art del violí i de com fer-lo sonar. Semblava que l’instrument formés part de l’artista en un concert que es va fer curt per tots els assistents presents a la sala, que l’escoltàvem i el miràvem embovats com si el món s’hagués paralitzat. Per unes hores que es van fer segons, van desaparèixer els mòbils, les stories, el postureig a les xarxes o els problemes que ens esperaven a tots en sortir del teatre. Tothom estava centrat en la figura de l’artista que teníem al davant i que finalitzava la darrera cançó tal com havia començat, a les fosques i amb el so del violí.
I unes darreres paraules, perquè abans d’acabar, Malikian es va tornar a dirigir al públic ironitzant de nou i advertint-nos: “disculpeu-me perquè al llarg del concert us he explicat moltes històries i, algunes, potser les he tunejat una mica. No vull dir que siguin mentida eh, però és clar, us he dit que tocaríem 28 hores i el porter del Liceu ha rebut un WhatsApp de la seva dona, que li diu que ha de passar per la farmàcia de guàrdia de Manresa i clar, ha de tancar paradeta...”. Unes paraules que sumades a l’emoció que acumulàvem per la bona estona que havíem passat, va fer-nos acabar amb rialles generalitzades i amb l’esperança que aviat, el puguem tornar a gaudir a casa.