Caitlin Doughty és tanatopractora (maquilladora i embalsamadora de cadàvers) en una funerària. Però no està gens d'acord amb el tractament que es sol donar als morts als Estats Units i per això forma part del col·lectiu The Order of Good Death. Considera que hi ha millors formes de relacionar-se amb la mort i que a diferents cultures tenen pràctiques més correctes i més agradables, per al mort i per als vius. Doughty ha volgut viatjar pel món per tal de documentar-se sobre com tracten la mort a diferents cultures del món en l'actualitat. I fruit d'aquest viatge ha publicat el llibre De aquí a la eternidad. Una vuelta al mundo  en busca de la buena muerte (ed. Capitán Swing). El llibre compta amb il·lustracions de Landis Blair, un artista de còmics nord-americà.

Cemetery3 300

Il·lustració de Landis Blair.

Sense anar massa enllà

Doughty està molt interessada en les pràctiques tradicionals de culte als morts... Creu que ens poden suggerir formes diferents de relacionar-nos amb la mort. Per això, l'autora de De aquí a la eternidad coneix alguns dels rituals més estranys de culte als morts, com la celebració anual de la Famadihana de Madagascar, en què els cadàvers dels morts són trets de les seves tombes pels seus familiars, són netejats, comparteixen la jornada amb els vius i després tornen a ser amortallats per retornar a la tomba... Però en realitat, la majoria de les reflexions de Doughty es refereixen a pràctiques molt més comunes, perquè més que descriure rituals exòtics, busca referents que puguin ser útils a les nostres societats. No obstant, no pot evitar incloure alguns cerimonials plenament vigents a societats industrials, com el kotsuage, el ritual japonès en què els parents del mort introdueixen amb unes pinces els fragments d'os del mort a l'urna funerària. O las ñañitas, les calaveres que alguns bolivians veneren, adornades amb barrets, ulleres de sol i cigarretes. 

de aqui a la eternidad kotsuage Landis Blair

Il·lustració de Landis Blair.

Els catalans no som tan normals

Doughty ha passat també per Catalunya, i ha visitat a fons el tanatori d'Áltima, i també el cementiri del Parc Roques Blanques. Els seus comentaris, com a observadora externa a la nostra cultura, obliguen a replantejar-nos la nostra visió de la mort, que tant hem naturalitzat. Doughty, en primer lloc, qüestiona la mateixa essència del tanatori; argumenta en què no hi ha cap problema en tenir els morts a casa i que el mite que transmeten malalties és això, un mite completament sense fonament. En la mateixa línia, es mostra sorpresa per l'omnipresència d'urnes de vidre als tanatoris, que generen una distància insalvable entre el mort i els vius. A l'autora li sembla molt correcte que generalment no s'embalsami els morts, com és habitual als Estats Units, i que s'assumeixi que es podreixen i tornen a la natura. Però es pregunta, aleshores perquè a alguns cementiris se'ls posa a tombes rodejades de granit? Sobre els morts catalans, l'experta en cadàvers desil·lusionarà a més d'un ingenu. Explica que la pràctica "alternativa" d'oferir als parents dels morts incinerats una bossa amb les cendres, terra i unes llavors, perquè així el mort perduri a la natura en forma de planta, no té cap efecte pràctic. Els forns locals arriben a temperatures tan altes que destrueixen per complet la matèria orgànica. Que ningú es pensi que després d'incinerat es convertirà en flor. Per això més val que es plantegi ser ficat en una fosa de compost, com documenta Caitlin que ho fan alguns a Carolina del Nord.

Glass Coffin de aqui eternidad Landis Blair

Il·lustració de Landis Blair.

Comparar per aprendre

La idea de Doughty no és buscar costums escabrosos per escandalitzar, sinó intentar trobar en les pràctiques mortuòries d'altres bandes, tipus de relacions amb els morts que ens ajudin a millorar les que tenim a Occident. L'autora és especialment crítica en com veuen la mort els nord-americans. Lamenta la dificultat per acceptar la mort i adverteix que això és la causa d'aquestes relacions difícils amb els difunts. Reivindica que els morts s'han de vetllar, el temps que calgui, i que les cremacions o les inhumacions s'han de contemplar. De fet, Doughty també critica que bona part dels rituals funeraris estan més destinats a incrementar els beneficis de les empreses funeràries, que a confortar els parents del mort. Afirma que sovint els empresaris sense escrúpols s'aprofiten del dolor i la commoció de la família per imposar-los serveis de costos òbviament excessius i a vegades contraproduents per al dol familiar. I critica, a més a més, la profunda intolerància de les societats occidentals que neguen qualsevol possibilitat d'enterrar a una persona (fins i tot els immigrants) segons uns costums que no siguin els propis. Argumenta que les legislacions funeràries emmascaren amb arguments pseudomèdics sense valor prejudicis profundament etnocèntrics.

aqui eternidad sky burial landis blair

Il·lustració de Landis Blair.

Bona mort?

Caitlin Doughty està convençuda que pot haver-hi una bona mort. Ja que la mort és inevitable, aposta per afrontar-la de cara, per assumir-la, i per tant, argumenta que no s'ha de tenir por dels morts (en aquesta edició, les sorprenents il·lustracions de Landis Blair van en aquesta direcció). L'autora defensa que fins i tot els nens han de veure els morts, perquè tots hem de morir. Afirma que hi ha molts sistemes per aproximar-se a la mort: des d'una paret de budes amb petits llums a dins (una mica kitsch), fins a conviure amb els mortsal mateix llit, com ho fan a Tana Toraja, a Indonèsia. Reivindica les tradicions funeràries ancestrals, però no defuig la possibilitat d'incorporar qualsevol nova tecnologia a l'aproximació de la mort. L'acceptació de la mort és la base de les teories de Dughty. Sens dubte, molt raonables. Sens dubte, a contracorrent.

 

Imatge de portada: Ñañitas. Foto: Carlillasa.