El Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) presenta aquest dijous una exposició que pretén recuperar la figura de l'artista Antoni Fabrés, recordat sobretot per les seves pintures de caire orientalista. Antoni Fabrés (Gràcia, 1854 - Roma, 1938) va ser un artista que en vida va tenir un gran èxit, com a pintor, però també com a escultor. A Catalunya, durant la seva primera etapa artística, es va fer famós per les seves obres orientalistes. Més tard va ser molt popular a Mèxic, on va viure del 1902-1907, i també va ser molt ben acollit a Roma, on va ser-hi del 1907 fins a la seva mort. El problema és que a partir de cert moment no va ser gaire respectat per la crítica: tot i la seva perfecció tècnica i la seva versatilitat, sempre va ser considerat un "démodé", allunyat dels corrents artístics del moment. De fet, en els darrers anys va tenir problemes econòmics i va cedir a la ciutat de Barcelona bona part de la seva obra a canvi d'una pensió vitalícia. L'Ajuntament, malgrat tot, va deixar de pagar-li al cap d'algun temps; i tot i que va arraconar les seves pintures en un humit magatzem, es va negar a retornar els quadres a Fabrés (el que li hagués permés de viure còmodament, perquè encara era ben valorat a Itàlia, on vivia). Les obres que el pintor va cedir el 1925 a l'Ajuntament són les que ara s'exposen al MNAC. En alguns casos han tingut que ser profundament restaurades (tant pels molts trasllats que van patir a mans de Fabrés, com per la mala conservació a les instal·lacions municipals). L'exposició A. Fabrés està integrada per 147 peces de l'artista, ha estat realitzada amb el patrocini d'HP, Naturgy i el Banc Santander, i es podrà veure fins el 29 de setembre.
Antoni Fabrés. Autoretrat, cap a 1920. Donació de l'artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Versàtil
L'exposició pretén manifestar el valor de l'obra d'un artista polifacètic. El Fabrés més conegut és l'orientalista, situat en l'estela de Mariano Fortuny. Però en realitat va ser un pintor que va canviar contínuament d'estil i que mai no es va voler adscriure a cap escola. Del que no hi ha cap dubte és de la seva capacitat tècnica en tots els àmbits i de la seva habilitat per fer obres rellevants de diferents tipus. La llum esclatant dels seus quadres de tipus orientalista contrasta amb el tenebrisme dels quadres de temàtica romàntica com Cementiri. La subtilesa de les seves aquarel·les, com Pintor al seu estudi contrasta amb els seus quadres en la línia de Velázquez com L'esmolet. El misserabilisme d'algunes de les seves obres, com La boja, no té res a veure amb la exuberància d'altres (com la sala d'armes de Porfirio Díaz)... En algunes de les seves obres la natura hi té tot el protagonisme, com a Desert blanc, en d'altres desapareix per complet... Al MNAC hi trobem molts Fabrés, i en lloc destacat, a més a més de l'orientalista, hi ha el retratista.
Antoni Fabrés. Un lladre, 1883. Museo Nacional del Prado,
Madrid.
Retorn a casa
Fabrés va estudiar a la Llotja i es va destacar aviat com a escultor. Amb la seva escultura Abel mort (que es pot contemplar a l'exposició) va guanyar una beca per anar a estudiar a Roma. Però a Itàlia va renunciar a l'escultura perquè no tenia prou recursos com assumir els seus costos i des d'aleshores va dedicar-se bàsicament a la pintura i el dibuix. En retornar de Roma, el 1994, va treballar sovint com a il·lustrador per a revistes (com L'Esquella de la Torratxa, on va publicar dibuixos molt interessants), va fer-se molt amic de Narcís Oller, i va fer algunes de les seves obres orientalistes més conegudes, com Un lladre. En aquesta època va pintar algunes de les obres orientalistes més destacades de les que es presenten a l'exposició, com Els encantadors de serps. Però també es va interessar per personatges marginals, als que va retratar amb especial delicadesa. Mai deixaria de pintar, de tant en tant, captaires, pagesos pobres, indis miserables...
Antoni Fabrés. L’estudiant. Retrat del pintor Saturnino Herrán,1908. Donació de l'artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
L'orientalista que mai va trepitjar l'Orient
El més fascinant de tot és que Fabrés, que ha passat a la història com a pintor orientalista, pels seus quadres de temàtica marroquina, mai no va trepitjar el Marroc. Les seves pintures orientalistes eren deutores de l'obra de Fortuny i de Delacroix, i de les imatges romàntiques de l'Alhambra de Granada... Un Marroc d'harems, de luxe exuberant al costat de misèria absoluta, de colors variadíssims... Curiosament aquestes imatges de Fabrés van determinar profundament la idea del món àrab que tenien molts catalans. Un cop a Mèxic, en alguna ocasió va optar per l'orientalisme en pintar indígenes exòtics i sensuals; però a la fi les obres de Fabrés amb indígenes americans cauen sovint en el misserabilisme. No se sap si era perquè no va trobar en les escenes mexicanes la inspiració que li oferien les marroquines, o perquè el xoc amb la realitat va frustrar l'orientalisme.
Antoni Fabrés. La boja, cap a 1910. Donació de l'artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Produir arreu
El 1894 Fabrés va deixar Barcelona per anar a París, que en aquell temps era la gran capital artística mundial. Va ser molt reconegut. D'aquí va viatjar cap a Mèxic, el 1902. A aquest país l'arribada de l'artista català va despertar moltes esperances. Va dedicar-se a l'ensenyament de la pintura i es va convertir en el mestre d'alguns dels més destacats pintors mexicans, com Diego Orozco. Va gaudir de la confiança del president Porfirio Díaz, que li va encomanar la decoració de la Sala d'Armes de la presidència mexicana (on Fabrés mostraria, de nou, els seus gustos exòtics i arcaïtzants). Durant aquest temps amb freqüència va pintar paisatges o personatges del carrer, en les seves sortides amb els seus alumnes. El 1907 va arribar a Roma, on va ser molt ben rebut: fins i tot va pintar el retrat del papa Benet XV. Però el seu prestigi va anar decaient i Fabrés es va veure obligat a sobreviure de la docència de la pintura. Els darrers anys van ser molt durs per a ell, no només per les dificultats econòmiques, sinó perquè es considerava privat de la glòria que creia que mereixia. Li va sentar especialment malament que la seva ciutat li girés l'esquena.
Antoni Fabrés. Retrat del pintor Diego Rivera, cap a 1902-1906. Donació de l'artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Una vida especial
A l'exposició s'hi mostra, en una paret, una monumental fotografia de l'estudi de Fabrés a París. Diu molt de la seva vida i de la seva obra. Res a veure amb el Dormitori a Arlès de Van Gogh, ni amb el mite de l'estudi sobri de l'artista bohemi. Al taller de Fabrés a París hi havia una col·lecció immensa d'armes blanques, i d'armes de foc antigues (i fins i tot dues armadures antigues, completes). Al terra, una pell de lleopard, i als prestatges ceràmiques àrabs, teles exòtiques... Sens dubte, Fabrés va ser un personatge fora de sèrie...L'únic retret que se li pot fer a l'exposició és que no doni més relleu a la seva vida i a la seva contradictòria relació que va mantenir amb la seva ciutat. Per sort això es compensa amb un magnífic catàleg: Antoni Fabrés. De la glòria a l'oblit, on s'analitzen fil per randa la vida i l'obra d'aquest original artista.
Foto de portada: Antoni Fabrés. Repòs del guerrer, 1878. Donació de l'artista, 1925. Museu Nacional d’Art de Catalunya.