Andorra del dramaturg suís Max Frisch no parla de l’estat situat als Pirineus. El mateix autor ho fa dir a un dels personatges a la primera rèplica. Però no per això la directora andorrana Ester Nadal es va enamorar del text. Va trobar que era l’ocasió perfecta per construir un equipament potent a Andorra que pogués produir el muntatge. Per això va fundar l’Escena Nacional Andorrana, que ara dirigeix Alfons Casals. Ara l’espectacle es presenta al TNC, on estarà en cartell a la seva Sala Petita fins al 28 de gener. En una obra que, protagonitzada per Míriam Alamany, Roger Casamajor, Oriol Cervera i Oriol Guillem, despulla una societat on l'aparença és la base de les relacions socials; Max Frisch, un dels dramaturgs i els escriptors més notables de la literatura en llengua alemanya del període posterior a la Segona Guerra Mundial, ens parla d'engany i d'identitat.
Ester, com arribes al text?
Max Frisch és molt, molt conegut. Un autor de referència, com aquí Àngel Guimerà. Vaig estudiar a l'Escola Internacional de Teatre Jacques Lecoq, i quan em van presentar entre els altres estudiants, em van presentar com a andorrana. Tots els estudiants alemanys se’m van apropar dient-me que si això existia de veritat. No s’ho podien creure. D’aquesta anècdota, posteriorment, vaig descobrir el text. Fa temps que el volia muntar. Aquesta obra s’estudia a l’escola, està sempre en cartellera. Nosaltres ens hem basat en l’edició que va publicar l’Editorial Andorra amb pròleg de Joan Barril i traducció de Xavier Torruella.
Ara, des del 12 i fins al 28 podem veure Andorra al TNC, on hi has treballat molt anys.
Sí, hi he treballat molts anys com ajudant de direcció. Ha estat molt fàcil treballar-hi. Molt, tot l’equip t’ho posa molt fàcil. És un lloc idíl·lic.
Fa no massa anys el Teatre Lliure va representar una peça, La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrenmatt amb un gran èxit. Són obres similars?
Sí, és una obra de la mateixa època. Comparteixen reflexions: la identitat, la mirada de l’altre, la condició de l’ésser humà, és aquesta època en la qual els suïssos es confronten amb la posició de neutralitat durant la Primera Guerra Mundial. Passen una greu crisi. Això sí que fa pensar en Andorra, en la idea de país petit, en el qual tothom es veu reconegut i que té el funcionament d’un poble.
En el muntatge he volgut fer palès que el gran tema és amagar la mentida
Una posada d’escena expressionista.
En el muntatge he volgut fer palès que el gran tema és amagar la mentida. Hi ha dos bàndols. El mestre ve de l’altra banda, suposadament amb un nen que ha salvat per ser jueu. Això li fan creure al nen: que és jueu. Se sap des del primer moment, però, que és mentida. Que és un fill natural seu, però amb una dona de l’altra banda. Una gran imatge d’Andorra pintada de blanc neta.
El teatre expressionista, si és que Frisch ho és al 100%, és per definició un teatre que parla de la guerra.
Frisch té un món propi. Hi ha una escena en què els actors vesteixen unes teles negres i es posen a cercar el jueu. Era una acotació impossible. Vaig anar a Alemanya a veure’n un muntatge, i tot i no saber-ne, d’alemany, em va entusiasmar. Van saber transmetre tot això. I esperem fer-ho nosaltres també.
L’Andorra d’aquesta obra no té a veure amb l’estat que porta per nom. És un concepte, una metàfora
Hi ha qui parla que l’Andorra d’aquest muntatge és un retrat d’una certa tipologia de país.
Max Frisch escriu aquesta obra com una metàfora. La primera frase: l’Andorra d’aquesta obra no té a veure amb l’estat que porta per nom. És un concepte, una metàfora.
Fins a quin punt ha estat una obsessió aquest muntatge.
El 2007 vaig crear l’Escena Nacional d’Andorra. Plego l’any 2013. Sabia que si volia tirar endavant aquest muntatge no ho podíem fer sols, i calia coproducció i ningú volia fer-la. Vam fer diverses lectures dramatitzades, la darrera al Teatre Romea. Molta gent que integrem l’equip venia de fa temps. Fa molt de temps que vull muntar aquesta obra. En una de les lectures, en Cales Canut, que la coneixia, i que s’havia format a l’escola alemanya i que sabia apreciar el text, va formar-ne part de l’equip. I avui hi seria. Tots els actors del muntatge hi treballen per fidelitat. Des dels més novells, que hem triat per càsting, fins als més antics.