Aquesta setmana he llegit Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades (Editorial Pòrtic) de Carles Torner. El llibre s’organitza en forma de decàleg recollint el coneixement acumulat a través de l’experiència laboral de l'autor. Carles Torner té una dilatada experiència en l’àmbit internacional. Va iniciar el seu recorregut els anys vuitanta, formant part d’associacions d’estudiants i d’escriptors reconegudes per l’ONU i la Unesco. Va ser director del programa de literatura de l’Institut Ramon Llull quan la cultura catalana fou convidada d’honor a les fires de Frankfurt i Guadalajara i, en general, és un home que ha voltat pel món. El seu llibre, però, no explica aquest món, perquè parteix d’una noció desdibuixada del poder i la geopolítica i dels pitjors plantejaments càndids que van nodrir el procés.
Confondre desig amb realitat
Poques vegades passa que el títol del llibre en qüestió sigui tan explicatiu d’allò que l’articula, però a Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades el que es veu és el que hi ha. I el que hi ha és una idea que parteix d’una renúncia: no tenir ambaixades. I una idea que es resol des d’una ficció: ser ambaixador d’un país que no té ambaixades. Això, que ja fa aixecar sospites del pitjor dels processismes –el que es pensa que les actuacions internacionals de Pompeu Fabra, J.V. Foix, Mercè Rodoreda o Carles Riba als anys vint i trenta són victòries netament polítiques–, es confirma al cos del text. Aquest punt de partida de deix derrotista és la idea troncal d’un decàleg per l’activisme que, sense cap autocrítica seriosa sobre per què Catalunya encara no té ambaixades reals, acaba convertint l’alliberament nacional en una batalla que és factible de guanyar amb sentimentalisme, literatura i bones intencions.
Poques vegades passa que el títol del llibre en qüestió sigui tan explicatiu d’allò que l’articula, però a Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades el que es veu és el que hi ha
A tot això s’hi afegeix la noció de fons que el món és favorable als catalans. Que el món ens mira, vaja. Que el món sí que llegeix un gran discurs sobre la llengua catalana a tal organisme internacional com una victòria política del moviment independentista. Confondre desig amb realitat –i confondre la mera simpatia de qui no et tracta amb la brutalitat dels espanyols amb complicitat– va ser una de les badoqueries que va fer creure als catalans que amb portar-se bé i tenir raó n’hi havia prou per aconseguir separar-nos dels espanyols. Una ambaixada, però, no s’aconsegueix a cop de raó i de superioritat moral. O a cop de poesia o d’una mirada ensucrada i embafadora sobre la funció que ha de tenir la literatura. És cert que Carles Torner té un currículum internacional que podria avalar-ne certs arguments, però el país s’ha mogut, i hi ha aproximacions bucòliques i fins i tot infantils a la geopolítica que, després de l’ensulsiada del 17, ja no hi tenen lloc.
Costa deixar-se endur i llegir sense confrontar tothora ideològicament Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades. Acceptar-ne el plantejament és un gest polític d’acceptació d’unes idees que ens van dur pel pitjor dels pedregars. Perquè no és el mateix dir “com ser ambaixador d’un país sense ambaixades?” que “com aconseguir tenir ambaixades?”. En aquest matís hi ha un conformisme disfressat d’activisme que, en realitat, justifica el fet de no tenir ambaixades. Perquè les ambaixades simbòliques no existeixen, de fet. I bo i que els gests i els símbols són importants per embolcallar i identificar, no és el mateix un copet compassiu a l’esquena de l’estranger que t’aguanta la tabarra independentista que una ambaixada al centre de París, o de Berlín, o de Londres, o de Roma.
Una ambaixada, però, no s’aconsegueix a cop de raó i de superioritat moral. O a cop de poesia o d’una mirada ensucrada i embafadora sobre la funció que ha de tenir la literatura
No és el mateix un gran discurs sobre literatura que un edifici plantat al bell mig d’una capital europea amb una senyera i uns soldats de l’exèrcit català a la porta. I com que no és el mateix, qualsevol que pretengui assimilar-ho partirà d’un postulat desmoralitzador. Jo no vull ser ambaixadora d’un país sense ambaixades: jo vull ambaixades de Catalunya repartides per tot el món. I vull per al meu país tot el poder simbòlic i real que això comporta. Sense succedanis conformistes, sense anestèsies romàntiques, sense haver de fer d’activista per compensar allò que per la via del poder, l’ambició i la confrontació veritables, la classe política no ha volgut aconseguir. Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades m’ha fet pensar que no es pot escriure ni parlar del país com si l’immobilisme internacional dels anys del procés i l’infantilisme amb què des de Catalunya vam triar mirar-nos-el no s’haguessin esdevingut.