L'escriptor Àlvar Valls (Barcelona, 1947) acaba de guanyar el Premi Crexells, que atorga l'Ateneu Barcelonès a la millor novel·la de 2020, per Entre l'infern i la glòria, una monumental biografia novel·lada del poeta i sacerdot Jacint Verdaguer. Aprofitant el lliurament del premi, conversem amb aquest "picapedrer de la cultura", tal com el va definir el membre del jurat Joan Santanch, que ha fet de corrector de textos, traductor i periodista i que va guanyar l'any 1968 el premi Amadeu Oller de poesia.

Àlvar Valls entrevistat per Joan Safont en motiu del lliurament del Premi Crexells/Chopo Foto

Àlvar Valls entrevistat per Joan Safont en motiu del lliurament del Premi Crexells/Chopo Foto cedides per l'Ateneu Barcelonès.

Què suposa guanyar el Premi Crexells?

En primer lloc, assegurar que la novel·la passi a la posteritat. I, sobretot, un gran honor estar en l'impressionant elenc de les grans novel·les que l'han guanyat, tant en la primera etapa del premi com en la segona. A més, els premis que es donen a obra publicada –i el Crexells és el segon que rebo– són premis agraïts perquè et venen a buscar a tu. No són premis als quals postules.

Entre l'infern i la glòria és el resultat de quinze anys de treball en la cronologia i la bibliografia de i sobre Verdaguer, feta conjuntament amb la Roser Carol, la seva dona. En quin moment va veure que aquest material podria ser matèria primera d'una novel·la?

Entre el cinquè i desè any que estàvem treballant vaig pensar que en Verdaguer era un personatge perfecte per una novel·la. Hi ha molts Verdaguers. És un home absolutament polifacètic, que te'l trobes per tot arreu. I no té res a veure amb aquella visió que es té de Verdaguer, a escala social, del "pobre mossèn Cinto", en blanc i negre, amb sotana... sinó, que a més de ser un gran escriptor era un rebel. Es va rebel·lar contra el que llavors era la Caixa, és a dir, el marquès de Comillas, contra el bisbe, el seu superior...

Però no contra els reis.

No, ell era un gran monàrquic perquè entenia la monarquia com una voluntat de Déu.

Aquesta imatge d'home dur i rebel és d'una enorme modernitat.

Ell era un modern sense saber-ho. Quan estava desterrat al santuari de la Gleva té unes cartes dirigides a amics seus on es lamenta d'estar "lluny de mon editor", "lluny de mos col·legues"... és a dir, lluny del món literari. Tenia consciència de formar part del grup dels escriptors en català. A més, tenia assessors i correctors literaris. Ell tenia consciència d'escriptor i volia fer-se una carrera literària.

Era un autor molt conscient del valor de la seva obra i de la seva vàlua com a escriptor. Això trenca la imatge d'un Verdaguer ingenu o innocent.

Jo crec que era crèdul en el sentit religiós. Era un sacerdot que s'ho creia, al costat de tants que no s'ho creien. Va hipotecar la seva vida per fer caritat, perquè creia que el conflicte social –va viure la bomba del Liceu i l'atemptat contra la processó del Corpus– s'havia de resoldre a través de la caritat: "Pobres i rics, ameu-vos uns als altres!". Ara potser fins i tot fa riure, però llavors demostrava que es creia el que predicava.

Verdaguer era un sacerdot que s'ho creia, al costat de tants que no s'ho creien

Àlvar Valls entrevistat per Joan Safont en motiu del lliurament del Premi Crexells/Chopo Foto cedides per l'Ateneu Barcelonès

En la tensió entre el calze i la lira, fins a quin punt va limitar el Verdaguer capellà al Verdaguer poeta?

Ell va tenir moltes limitacions. De molt joves va tenir la limitació de la societat que l'envoltava, és a dir, l'alta societat de Vic. A més, pel meu gust, va guanyar els Jocs Florals i es va fer famós massa d'hora. Verdaguer hauria estat ben diferent si no s'hagués fet amb els nois de l'Esbart de Vic i amb els barbuts conservadors dels Jocs Florals. Les seves primeres poesies són sobre els mossos d'esquadra, la batalla de Lepant, Rafael Casanova... tota una sèrie de temàtiques que denoten que hauria estat un poeta molt radical nacionalment i polític si no hagués estat frenat, implícitament o explícitament. Si volia continuar guanyant els Jocs Florals s'havia de limitar.

Sensualment, també devia haver-hi un fre.

Les corrandes i altres poemes de jove eren fresques, precioses... i la seva entrada en religió, li va estroncar la poesia amorosa. Penso que Verdaguer, al meu criteri, no és un poeta al 100% bo. Hi ha materials que a mi no m'hauria agradat que els hagués escrit.

Com ara quins?

Per exemple, poesies d'encàrrec i de lloança a il·lustres burgesos, bisbes i altres obres de circumstàncies que ja no s'aguantaven a la seva època i no tenien res a veure amb les genialitats de la seva obra, començant per L'Atlàntida. A més, cal distingir la mística de la propaganda catòlica, que és també la pitjor part de l'obra verdagueriana. Si només hagués escrit això no n'estaríem parlant. Els Idilis i cants místics, i poemes com el Sum vernis, són superiors a qualsevol altra cosa.

Deia que hi ha diversos Verdaguers. Amb quin es quedaria?

Així com hi ha diversos Verdaguers i cada escriptor podria o hauria de fer el seu, com als dramaturgs i actors els agrada fer la seva Fedra, la meva tria sobre Verdaguer és algunes de les seves obres i, especialment, la seva vida, que va ser de novel·la. Si no existís s'hauria d'inventar.

Aquesta relació de Verdaguer amb la política també es veu en els darrers temps de la seva vida, quan republicans progressistes i catalanistes conservadors es llencen els plats pel cap pel llegat de l'escriptor.

Un llegat no pas econòmic, perquè Verdaguer va morir endeutat, sinó la seva fama i poder fer-se'l seu. Popularment era un personatge que havia estat maltractat pel bisbe per fer caritat. El cert és que no era així. El bisbe Murgades no el va maltractar per això, sinó per desobeir-lo. Eren dos caràcters intransigents. I li va treure el que era més preuat per ell, perquè s'ho creia, com era la missa.

De tota manera, quan mor ja és gairebé un ídol de la classe senzilla, un autèntic heroi romàntic.

Amb Verdaguer les lletres catalanes tenen un escriptor romàntic. Per mi el primer, sense menystenir-ne d'altres de molt importants, i l'hem deixat morir una mica per l'inveterat costum dels catalans de reduir a la lluita política qualsevol cosa, encara que sigui una cosa tan gran com Verdaguer, que no sé si ens el mereixíem. El que se'n va dir el drama de Verdaguer, els de la Lliga Regionalista i els republicans i maçons –tots ells amics de Verdaguer– barallant-se perquè signés un testament o l'altre, era una lluita entre el que avui seria la dreta i l'esquerra, i tenia misèries com discutir sobre el lloc on havia de ser enterrat. Un dels temes més importants del segon testament, per allà on ell no passava, era en el fet que volia ser enterrat a Barcelona, "la ciutat que tantes satisfaccions i insatisfaccions m'ha donat". Els lligaires no volien que l'enterressin a la ciutat perquè l'Ajuntament era republicà, i feien córrer que si l'enterraven a Barcelona, no li donarien cristiana sepultura!

A Verdaguer l'hem deixat morir una mica per l'inveterat costum dels catalans de reduir a la lluita política qualsevol cosa

Àlvar Valls entrevistat per Joan Safont en motiu del lliurament del Premi Crexells/Chopo Foto cedides per l'Ateneu Barcelonès

Volia parlar de la geografia de Verdaguer, que corre la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra...

Era un viatger inveterat. Ja va començar a viatjar de Barcelona a Vic i de Vic a Barcelona abans que hi arribés el tren. Baixaven a Granollers en diligència i allà agafava el tren. Va córrer tot el Principat i tots els Països Catalans, va fer nou viatges com a rector de mar que en deia ell, anant a Cuba i Puerto Rico, va visitar Terra Santa –Palestina, Egipte i el Líban–, va recórrer tota Europa –París, Berlín...– fins a Sant Petersburg amb Eusebi Güell, va fer tres viatges pel Mediterrani amb el marquès de Comillas, passant pel Nord d'Àfrica, va anar de punta a punta dels Pirineus...

El llibre es basa en cartes, versos, testimonis que els verdagueristes sabran identificar.

La novel·la és per a tots els públics, no només per a verdagueristes. Jo volia fer el Verdaguer en color. Perquè abans que el conegués a fons, per mi Verdaguer era una estampeta en blanc i negre. Ara, els verdagueristes ens han convidat a la Roser i a mi ser membres honoraris de la Societat Verdaguer. La cronologia i la bibliografia encara no estan enllestides, però que convidin a un novel·lista formar part d'una societat savanta és un signe de modernitat i no és gaire corrent.

Com s'hi va aproximar a Verdaguer?

Jo sóc nascut l'any 47 i per mi Verdaguer era el pobre mossèn Cinto que deia la meva àvia. Vaig començar a llegir un petit volum de L'Atlàntida de l'editorial Selecta i no vaig passar del primer cant... per sort amb el temps hi vaig tornar a entrar i ja va ser una altra cosa!

Quina seria la seva obra de Verdaguer favorita?

Si hagués de triar alguna cosa de Verdaguer per sobre les altres, triaria algun text de prosa. Pla i Riba consideraven que era fundacional, però aquest darrer deia una cosa que no era veritat: "Verdaguer és un rústec passat pel seminari". Aquí Riba s'equivoca.

Verdaguer, de fet, era un personatge molt connectat amb el que passava a la literatura universal.

No sabia anglès, però tenia llibres d'autors anglesos traduïts al francès. Llegia Víctor Hugo, tot i que era el seu contrincant. Hugo era la "liberté, egalité, fraternité" i la laïcitat, mentre que Verdaguer era el lema dels Jocs Florals: "Patria, fe i amor".

Per acabar, amb tot aquest material real, on queda l'autor de ficció?

Jo em preguntava mentre l'escrivia: això és una novel·la? Com també em preguntava, encara que m'importés ben poc, què en dirien els verdagueristes. Ara ja n'estic convençut.

Jo volia fer el Verdaguer en color. Perquè abans que el conegués a fons, per mi era una estampeta en blanc i negre

Àlvar Valls entrevistat per Joan Safont en motiu del lliurament del Premi Crexells/Chopo Foto cedides per l'Ateneu Barcelonès