Pedro Almodóvar esperava el Lleó d'Or del Festival de Venècia des de feia més de tres dècades. Aquest dijous es va treure l'espina en rebre'l com un "fet de justícia poètica". Li ha atorgat a tota la seva trajectòria.

La Mostra ha distingit Almodóvar en considerar-lo el director espanyol més important des de Luis Buñuel. També se'l veu com un fill pròdig, perquè va ser a Venècia on va debutar internacionalment, el 1983, amb Entre tinieblas.

Fou el primer gran festival que acollí aquell noi vingut de la movida madrilenya. Cinc anys després hi tornaria amb una de les seves obres més aclamades, Mujeres al borde de un ataque de nervios, que va rebre el premi al millor guió.

No es va endur el cobejat Lleó d'Or. Per això creu que el Premi Honorífic que ara ha rebut, trenta-un anys després, és un "fet de justícia poètica", com va ironitzar abans de la cerimònia, tot subratllant que no feia cap retret al Festival.

En aquella Mostra, la seva pel·lícula va rebre les lloances del president del jurat, ni més ni menys que Sergio Leone i d'una de les integrants, la realitzadora italiana Lina Wertmüller.

Desitjat des de 1988

"Si vius prou... Crec que el temps em dona la raó (...). Em trobo que 31 anys després em donen el Lleó d'Or per una pel·lícula que vaig presentar el 1988. M'agrada creure que és un fet de justícia poètica", ha dit.

El director ha afegir que a Venècia va néixer com a director, allí hi va rebre el "baptisme". Això va suposar tot un miracle, atès que Entre tinieblas, una història de vicis i secrets en un convent de monges, no va agradar al llavors president del jurat, Gian Luigi Rondi, de la Democràcia Cristiana.

Cinc anys després va tornar a la ciutat dels canals amb les seves "noies", Carmen Maura, Julieta Serrano, Rossy de Palma, Loles León i Chus Lampreave, i es va adonar que "era una imatge d'una Espanya de la qual em sentia orgullós, una Espanya ultramoderna", a finals dels anys vuitanta, desempolsegada de quatre dècades de dictadura.

De fet va presumir que les seves pel·lícules demostren que des del principi la democràcia espanyola era real: "Jo era una demostració d'això", ha afirmat, després de reconèixer que el gran nutrient del seu geni era el carrer, la "interminable i divertida" nit madrilenya.

Aquest record li ha servit per reivindicar l'Espanya actual com un país "modern" malgrat el recent auge de partits d'ultradreta, als que ha tret importància.

Cinema de reacció

Almodóvar va repassar algunes característiques del seu cinema, el seu color, tota una "reacció" a l'aridesa de la seva Mancha natal o del dol de les dones de la seva infantesa, la validesa de la comèdia o l'"autonomia moral" dels seus personatges, amb la llibertat sexual i la diversitat com a bandera.

Acompanya al cineasta en el premi la britànica Julie Andrews.

A la cerimònia de lliurament va parlar, emocionada, la directora argentina Lucrecia Martel, presidenta del jurat de la Mostra i a qui Almodóvar ha produït diverses pel·lícules.

Va aplaudir la concepció "religiosa" que l'espanyol té del seu ofici i la seva tasca dels anys en què Espanya despertava a la democràcia, temps en què Almodóvar i la seva generació van combatre "amb les millors armes", les de la cultura.

Necessitat vital

El cineasta va pujar a l'escenari per reivindicar la italianitat com una de les seves influències més notòries, ja que la seva infantesa va estar marcada indeleblement pel cinema i la música del Bel Paese.

Ara, als seus 69 anys, no veu un futur sense l'art que ha conreat tota la vida i que l'ha convertit en un dels cineastes espanyols més rellevants, si no el que més.

"El cinema ha estat la meva vida i no concebo el que me'n queda sense fer pel·lícules", ha avançat, en referència a una "necessitat vital" sobre la que s'esplaia en la seva última obra, Dolor i Gloria (2019).

Ha tancat el seu discurs lloant la indústria espanyola, "modesta però plena de talents", i ha agraIt a totes les seves estrelles anomenant-les pel nom: Penélope, Marisa, Carmen, Antonio.

"No he pretès canviar el món, sinó narrar el meu amb llibertat i innocència", ha clos abans de tenir entre les mans un premi que han rebut alguns dels seus referents: Buñuel, Antonioni o Fellini.