Albert Pla torna als escenaris, a la Sala Barts, amb una obra de teatre musical, Miedo, que estarà a l’espai del Paral·lel del 10 al 20 d’octubre (amb descompte pels socis del Club El Nacional). Arriba a Barcelona després d’una gira que l’ha portat per diverses ciutats catalanes, espanyoles i llatinoamericanes.

Albert Pla foto

Albert Pla a Miedo.

Què és Miedo?

És un musical. Estic jo sol, acompanyat d’unes imatges de vídeo, basades en l’obra pictòrica de Mondongo, i explico: em fa por això, em fa por allò, em fa por tal... I aquestes pors que explico estan expressades en forma a vegades de cançó, a vegades de monòleg, a vegades en forma d’imatge, a vegades de performance teatral... Qui vingui em trobarà a mi sol en mig d’aquest pollastre. I parlaré de la por...

Parlo de la por, i no tinc per què ser poruc

El seu és un univers de pors?

He fet cançons sobre gats i no m’he considerat mai un gat. He fet cançons sobre terroristes i no soc un terrorista. Parlo de la por, i no tinc perquè ser poruc. A l’escenari simplement hi expresso les coses que se’m passen pel cap. A mi o a la gent que treballava amb mi, un equip bastant nombrós que va apuntar 4.852 pors. I entre els milers que hi ha es van triar les 50 o 60 que tots, tant els de vídeo, com els pintors, com els músics, pensàvem que eren fàcils d’explicar, tècnicament... Les que ens eren massa complicades les descartàvem....

A l’obra el protagonista diu que és "un cagao”. Albert Pla és “un cagao”?

No té res a veure. L’escenari per a mi no és terapèutic. No hi vaig a exposar les meves culpes ni a expiar els meus problemes. I tampoc soc expert en les pors dels altres... Només les que m’han explicat. Potser en podries parlar de la por més tu que no pas jo... No soc un hacha de la por.

Hi ha qui diu que els infants són éssers bàsicament feliços. Els nens que presenta a Miedo ho són?

L’espectacle aquest no va néixer com a obra de teatre, sinó que vam dir: “Anem a fer cançons de por per a nens”. Hi ha contes per a nens i tots són terrorífics. I per què no podria haver-hi cançons de por per a ells, enlloc de fer cançons que siguin pedagògiques o de jiji-jajà? Va ser un experiment. Volia fer cançons per a nens en castellà i em sortien cançons de por... No sé per què, no sé per què cojones...

Es pot odiar a les pel·lícules i a les novel·les, però a les cançons, no

Algunes de les seves cançons destil·len odi. Ara diuen que no es pot odiar...

Sí que es pot odiar. A les pel·lícules sí.  A les pel·lícules i a les novel·les, sí, però a les cançons, no... No sé per què ara no es pot... No sé per què ha passat això. Abans tampoc se’n feien gaires, però almenys la gent es divertia quan feies una cançó de por o de terror, o desagradable... Ara sembla que no només no se’n fan, de cançons d’aquestes, sinó que a més a més està mal vist...

Què opina de Miedo el públic que ja ha vist l’obra?

La veritat és que surto abans que ningú del teatre i per això he sentit molt poques opinions, a part d’allò de “m’ha agradat molt, m’ha agradat molt...”.

La tècnica del 'mapping' és fantàstica. Pots convertir l’escenari en allò que vols

Albert Pla 04 (Nora Lezano)

Miedo. Foto: Nora Lezano.

Com ha estat això de fer un espectacle basat en les noves tecnologies?

Era inevitable acabar fent-lo: jo sempre ho havia intentat. Ja n’havia fet uns intents amb el Veintegenarios. Però la tecnologia sempre va per darrera del que imagines. La tecnologia del mapping la vaig veure claríssima. Pots volar, pots navegar, pots córrer per un bosc brut... És fantàstic. Pots convertir l’escenari en el que vols. Pots fer una orquestra amb 128 músics que t’acompanyi, i que, tot de cop, el violoncel·lista es desmaï... Pots fer tot el que t’imagines...

Ha resultat molt difícil?

No ha estat difícil. Quan fas un treball així, ho fas amb el Raül, amb la Judith, amb el Mondongo... Amb un munt de gent d’altres àrees, amb la que treballes per l’admiració que sents per ells. I això és genial... Amb ells tot és molt senzill, pel suggestius que són els seus mons. Això t’ajuda i t’ensenya molt.

No s’havia caracteritzat pels seus pronunciaments polítics, i a Miedo hi són absents...

Mai he fet cançons socials. Els polítics i l’actualitat han estat sempre molt apartats dels meus espectacles. I Miedo és potser l’espectacle més antisocial que he fet. És una obra que parla de coses més personals i més íntimes (encara que no ho siguin). Però sempre al final descobreixes que com més al final vas cap endins, cap a tu, la gent ho entén millor...

Ni el Gaudí, el Trabal, l’Obiols i el Dalí junts no haguessin pogut concebre mai l’1 d’octubre

Darrerament ha formulat acusacions molt fortes contra el poder, com amb Juerga catalana 2. Per què?

En aquests dos anys l’actualitat social ha estat tan aclaparadora, tan inevitable i tan bèstia, que no me’n vaig poder estar. Al tema li vaig posar Juerga catalana 2, perquè ja havia fet Juerga catalana 1: eren 2 tios que se n’anaven de juerga i ho rebentaven tot. I a mi em sembla que Juerga catalana 2 és el mateix, però aquí han estat 3 milions de tios, perfectament organitzats, fent una marcianada, una performance. Una cosa que ni el Gaudí, el Trabal, l’Obiols i el Dalí junts ho haguessin pogut concebre mai. És una anada de flapa, pròpia d’una societat micòfila. Enfrontada a una realitat micòfoba, com és l’espanyola, que és clar, no ha entès res. Els espanyols no tenen el mateix sentit de l’humor que tenim nosaltres: i per això han reaccionat amb el “que los metan en la cárcel”.

Aquesta setmana publicava un article a Público, “Llamadme fascista, pero soy antifranquista. ¿Me puedo quedar en España?”. Què l’ha dut a escriure això?

Res. El mateix que m’ha portat a escriure altres coses. Em sembla divertit anar a un de Vox o a un del PP i dir-li: “hola, soy una mujer catalana, homosexual, divorciada porque mi pareja no quiere que aborte”. Em sembla curiós que això no pugui ser normal...

A mi m’han censurat sempre. Obertament censurat i sibil·linament apartat, silenciat tant com han pogut

Té por que l’acabi afectant la censura, ara que hi ha artistes, com Hassel o Valtònyc, que estan essent perseguits per les seves cançons?

Jo no tinc por... Jo els dono la benvinguda al club. Al primer disc ja em van censurar el vídeo, al segon li faltaven dues cançons, el quart disc va trigar quatre anys a sortir... A mi m’han censurat sempre. Obertament censurat i sibil·linament apartat, silenciat tant com han pogut. Em sembla genial. Com més serem més riurem. Gairebé que d'aquí a poc, si formem un partit polític, podríem guanyar les eleccions per majoria, perquè serem més gent censurada que censors.

Què et sembla aquesta obsessió per prohibir lletres i cançons?

Entenc una mica que ells em censurin, perquè he de reconèixer, encara que sigui trist reconèixer-ho, que jo també censuraria a aquests gilipolles que es presenten com a presidents del país on jo visc. També els prohibiria de sortir per la televisió i els xaparia aquesta puta boca que només diu que mentides i maldats. Si pogués, i tingués el poder, jo també els donaria pel cul. O sigui que ho entenc. Ho entenc perfectament.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat