Buenos Aires, 29 de gener de 1830. El govern de la nació argentina confirmava el grau de sergent major i aprovava la concessió d’una pensió vitalícia a Remedios del Valle que, d’aquesta forma, es convertia, oficialment, en la primera infermera militar de la història americana. Remedios del Valle, afroargentina nascuda esclava el 1766, després de vuit anys com a infermera militar (1806-1814), i de quinze anys batallant contra la burocràcia i la cultura patriarcal (1815-1830), es convertia en la primera dona que accedia al selecte club de “pares de la pàtria argentina”. En el seu cas, la primera “mare de la pàtria argentina” i la primera heroïna oficial de la història americana.
Representació de l'exèrcit independentista argentí (1812) / Font: Museo de Arte de la Nación Argentina
Qui era Remedios del Valle?
Remedios del Valle havia nascut esclava en alguna explotació agrària dels afores de Buenos Aires el 1766. Río de la Plata (el nom primigeni d’Argentina) era un territori de colonització tardana, però en aquell moment es trobava en plena fase expansiva. I això seria el que, en aquell context de colonització, explicaria l’existència del mal conegut fenomen de l’esclavitud en aquella regió meridional del continent americà. No obstant això, les fonts documentals apunten clarament que en algun moment de la seva vida va ser desplaçada del camp a la ciutat. L’any 1806, amb quaranta anys d’edat, consta com a “domèstica” d’una família benestant de la ciutat de Buenos Aires.
Representació de les guerres contra les invasions britàniques (1806 1807). Font Gobierno de la ciudad de Buenos Aires
De “domèstica” a infermera militar
El 25 de juny d’aquell any, un exèrcit britànic format per mil sis-cents efectius i comandat pel capità Beresford, desembarcava a Quilmes i iniciava la conquesta de Buenos Aires. Les milícies civils “porteñas” (l’exèrcit colonial espanyol ni hi era, ni se l’esperava) es van organitzar; i, durant quaranta-cinc dies, van batallar carrer a carrer, i plaça a plaça contra l’invasor britànic. Un d’aquests combats va ser al fort de Miserere (a l’actual barri de Balvanera), que va enfrontar les tropes invasores britàniques i la milícia civil “Miquelets de Catalunya”, formada -exclusivament- per immigrants catalans. Aquell combat va ser, també, el bateig de foc de la infermera Remedios del Valle.
Representació de Buenos Aires durant la Revolució independentista (1810) / Font: Gobierno de la ciudad de Buenos Aires
La connexió catalana de Remedios del Valle
Les fonts documentals revelen que les úniques forces locals que van combatre en aquella batalla van ser les formades per la milícia civil catalana. Per tant, la presència de Remedios del Valle en aquell episodi bèl·lic (que es va resoldre a favor dels catalanoargentins) no s’explica sinó és que era la “domèstica” d’una família de comerciants catalans que, per les circumstàncies del moment, va ser reconvertida en infermera de la milícia catalana. Més tard, en el decurs del segon intent britànic d’invasió (1807), Remedios apareix, de nou, sobre els escenaris bèl·lics on combaten els “Miñones de Cataluña”; el nou nom que el virrei hispànic Liniers li havia imposat a la milícia civil catalana.
Infermera de l’exèrcit llibertador
L’any 1810 esclatava la guerra de la independència de Río de la Plata. Durant quatre anys (1810-1814), Remedios del Valle va acompanyar l’exèrcit independentista, i va ser present -sempre com a infermera militar- en tots els grans escenaris bèl·lics d’aquell conflicte. Des de Buenos Aires fins a Tucumán (al peu dels Andes). El 14 de novembre de 1813, va ser feta presonera a Ayohuma (Potosí). Reclosa en un camp de presoners, no es va limitar a assistir els soldats independentistes ferits, sinó que, a més, va assumir un rol de comandament i va planificar diverses fugues que van culminar amb èxit. En resposta, l’exèrcit espanyol la va represaliar: va ser brutalment violada i torturada.
Representació de Buenos Aires després de la independència (1816) / Font: Instituto Nacional Sanmartiniano
De l’esclavitud a la llibertat
No es coneix amb precisió el moment en què Remedios va guanyar la condició de persona lliure. Algunes fonts apunten que abans de Miserere (1806) ja era lliure. I d’altres, que va guanyar la llibertat en el moment en què es va incorporar a l’exèrcit independentista (1810). Però ni l’una ni l’altra no tenen fonament perquè, en aquell context colonial i postcolonial, ni els comerciants d’origen català tenien una ideologia abolicionista (si més no, la majoria); ni la proclamació d’independència (25/05/1810) va resoldre la xacra de l’esclavitud. En canvi, el que sí que és segur, i així ho confirmen els testimonis documentals, és que a l’acabament de la guerra (1814), Remedios ja era una persona lliure.
Mapa del Virregnat de Rio de la Plata (1763) / Font: Cartoteca de Catalunya
La dura lluita pel reconeixement
En acabar la guerra (1814) Remedios va ser totalment oblidada. Durant quinze anys va malviure venent pastissos i coques fregides pels carrers de Buenos Aires. Batallant contra una nova burocràcia, la que havia sorgit de la independència, contrària a reconèixer els mèrits d’una heroïna per la seva condició de gènere i per la seva raça. No va ser fins al 1830, amb seixanta-sis anys d’edat, que Remedios obtindria el reconeixement i la pensió que des de l’acabament de la guerra tenien i cobraven els seus companys d’armes de gènere masculí i de raça blanca. La primera infermera militar de la història americana moria el 8 de novembre de 1847, als vuitanta-un anys. El seu cadàver mostraria un cos ple de cicatrius i de fractures mal soldades.
Imatge principal: Representació moderna de Remedios del Valle, obra de Cleto Cioccini. Font Universidad Nacional de la Plata