L’antropòleg i traductor Adrià Pujol, col·laborador de La Llança, és llança a la narrativa de ficció amb Míster Folch (ed. Empúries), una novel·la que situa la seva trama a la Barcelona de la postguerra, però que s'allunya molt de les obres més habituals sobre el tema.
El més peculiar de Míster Folch, potser, és el seu narrador. Sens dubte, és un narrador omniscient, que ho sap tot...
El narrador omniscient de tota la vida, és insubstituïble... Hi ha hagut molts intents a la història de la novel·la per donar-li la volta, però el narrador omniscient és la millor eina per explicar històries. Però al segle XXI ja és una eina desgastada: o li dones un gir o no funciona. Els escriptors gasten moltes energies en intentar crear noves vies d’explicar històries: a través de diàlegs, en segona persona... La novel·la, com a motlle, encara pot donar joc... Però és un joc que demana una mica de risc, actualment, perquè no som al segle XIX, ni al XX... Jo el que he fet és buscar l’únic personatge possible que ho sap tot i ho veu tot: Déu... D’aquesta forma, el narrador omniscient es converteix en un personatge. Quan vaig començar la novel·la la vaig fer amb un narrador omniscient convencional, i vaig veure que no acabava de funcionar, era molt plana. Vaig decidir canviar de narrador i el vaig convertir en Déu...
No és difícil posar-se en la pell de Déu
El narrador de Míster Folch, Déu, contradiu els principis que ensenyen a les classes de literatura: que el narrador, o és omniscient, o és en primera persona.
L’avantatge que té Déu és que té unes característiques narratològiques molt guais... No és difícil posar-se en la pell de Déu. El meu déu és un ésser que després de mirar el desastre que és la humanitat, es torna un babau... I ja no pot fer la seva feina... Ningú creu amb ell...
Quin problema té el Déu de Míster Folch?
Al darrera del seu fracàs hi ha el problema del mal. En teoria, Déu és una oficina per gestionar el tema del mal, però aquest Déu no aconsegueix acabar amb el mal, que continua planant per la Terra.
En què es va inspirar per escriure aquesta novel·la?
Per fer-la vaig llegir molt sobre mitologia grega, més que sobre la guerra civil... M’interessava veure com els déus pringuen.
Surt del seu Empordà natal i situa la novel·la a Barcelona, perquè?
En primer lloc, perquè el país és molt petit. Jo ja soc l’antropòleg que parla de l’Empordà, no podia tornar a donar voltes al mateix. A més a més, aquesta història no podia succeir a una zona rural, havia de passar a la capital catalana... Per altra banda, per a mi, el context en aquesta obra era una cosa secundària.
N’estic fart de novel·les que expliquen la postguerra com a coartada. Prou. N’estic tip...
Narra una Barcelona molt fosca, no gaire diferent de la Barcelona de Nada, de Carmen Laforet, però el to és bastant diferent, no?
N’estic fart de novel·les que expliquen la postguerra com a coartada. Prou. N’estic tip... La Laforet, la Rodoreda o el Marsé retraten ideològicament un període. Jo no... No els menyspreo, però no vull fer el mateix que ells. No vull escriure més paràgrafs per retratar la misèria... Ja no es pot treure més suc a retratar la Barcelona de la postguerra. En canvi, posant-hi tocs d’humor, de surrealisme, pots trencar el context... Jo vull fer una cosa com un còmic... Només m’interessa situar un context, no retratar-lo.. A més, avui en dia tothom copia el context de Wiquipèdia... Per fer això no cal ni posar-ho....
En canvi, el que retrata Míster Folch és molta misèria moral.
Sí que n’hi ha molta. Però això també ho faig com en un mite... El mite dona unes dades de context, i a partir d'aquestes t’explica una història moral. Totes les històries que paguen la pena són històries morals... A mi, la misèria moral m’interessa moltíssim: novel·lísticament és molt útil. En els meus personatges hi ha pocs matisos: o són molt bons o molt dolents, tal i com passa en el mite...
Crec que la humanitat és així, es guia per quatre impulsos i busca grans excuses per justificar-se...
El mal, a la novel·la, també hi és omnipresent...
Les històries de tota la vida, de bons i dolents, de bons i dolents diàfans, a mi m’agraden molt, molt... I en el fons, Míster Folch no és gaire complex... La gent fa coses, molt bones i molt dolentes, però sempre molt esquemàtiques... I a mi això m’interessa molt per a escriure novel·la. Quan tracto algun tema en profunditat, ho faig amb l’assaig. Però quan vull escriure novel·la, m’interessa molt Frankenstein, la Caputxeta o Moby Dick, on tot és molt esquemàtic... És la lògica dels mites grecs, on hi ha accions molt extremes, però amb poca complexitat. Crec que la humanitat és així, es guia per quatre impulsos i busca grans excuses per justificar-se...
D’on surt la idea d’aquesta obra?
Jo també volia fer la meva novel·la sobre la guerra civil i la postguerra. La idea em surt d’un gag: “Tot escriptor català que es preui ha de tenir una novel·la sobre la guerra civil o la postguerra”. I com que el que més m’agrada al món és escriure, vaig decidir que havia d’escriure la meva novel·la sobre la guerra civil, una novel·la amb poca trama, amb poc context, i amb molts circumloquis... Fent que el text es converteixi en un protagonista més.
Quin tipus de lector creu que buscarà Míster Folch?
Jo vull que hi hagi lectors, i crec que aquest llibre és una forma de trobar altres lectors. Jo no competeixo amb Rafel Nadal, tenim públics diferents. Jo busco lectors on hi ha poca gent. Només em retuiteja gent de menys de 30 anys. Potser que m’ho faci mirar...
Quan escrius un llibre, el tema l’has de dominar, no et pot arrossegar. I molta gent es deixa arrossegar
Cita, a Míster Folch, la crema d’esglésies per la Setmana Tràgica “que tan males novel·les ha inspirat”. Es referia a algú en concret?
Sí, a totes les novel·les sobre el tema, a la Pilar Rahola... I no és un atac a la Rahola, que escriu molt bé, sinó a una forma de treballar, que ella comparteix amb molts d’altres. La novel·la històrica, que té tant de prestigi, molt sovint cau de la banda de parlar d’Hiroshima, de la guerra civil, de l’1 d’octubre... Els autors pensen que parlar d’aquest tema ja prestigia l’obra. Això és un error, perquè allò que prestigia l’obra no és el context, sinó la mateixa obra... Jo també he fet història, i narrar els fets, solament, no funciona en una novel·la... Quan escrius un llibre, el tema l’has de dominar, no et pot arrossegar. I molta gent es deixa arrossegar; les males novel·les històriques tenen més pàgines de context que de novel·la. Hi ha molta novel·la gandula, de pur context, oportunista... Posen un fet important i ja han resolt 150 pàgines.
Faria un llibre sobre l’1 d’octubre?
Prou de llibres sobre el procés! Ja n’hi ha massa. Ara per ara no hi ha prou perspectiva com per fer-ne una novel·la.
Fa anys la gent llegia El pèndol de Foucault i ara cap editor el voldria.
Les novel·les sobre la guerra civil sembla que estan de moda i acumulen premis. No va pensar en presentar Míster Folch al Premi Ramon Llull?
Ja m’agradaria guanyar un premi així, pels diners... Els diners són guais. Em compraria una furgoneta. Però ni se’m va passar pel cap... Perquè miro el que guanya als premis i ja veus que no tens res a pelar... Jo no em presento a premis... Si un premi dona molts diners, n’han de vendre molts exemplars, i jo dubto molt que Míster Folch vengui molt... Però ves a saber: tot són modes... Fa anys la gent llegia El pèndol de Foucault, d’Umberto Eco, i ara cap editor el voldria.