Fa 40 anys, un 25 de juliol de 1980, els australians AC/DC publicaven Back in Black. Tota una prova de foc, ja que va ser el seu primer disc després de la mort del seu carismàtic cantant Bon Scott. Pedra angular en la història del rock, van vendre 50 milions de còpies, el segon àlbum més venut de tots els temps només superat pel Thriller de Michael Jackson.
Ell voldria que seguíssiu
L'última vegada que van veure amb vida a Bon Scott va ser al Music Machine, un antic teatre reconvertit en discoteca i sala de concerts del barri de Candem Town (encara ara continua oberta amb el nom de KOKO). Era la nit del 18 al 19 de febrer de 1980 i Scott acabaria dormint la mona al Renault 5 del seu amic Alistair Kinnear. No va despertar. Tenia 33 anys. Com a bona estrella del rock, hi ha teories de tota mena sobre la seva defunció. La versió oficial, però, diu que va morir ofegat en els seus propis vòmits.
Bon Scott, el cantant original d'AC/DC, va morir el 19 de febrer de 1980 / Viquipèdia
Va ser una cerimònia íntima. Era el 29 de febrer, només havien passat deu dies des de la seva mort, i els familiars més propers i els seus companys de grup, van acomiadar-se de Bon Scott al cementiri de Fremantle Memorial Garden, prop de Perth, Austràlia. Els germans Young estaven destrossats. Tenien clar que sense Scott no tenia sentit seguir endavant amb el grup. Tot ho va canviar les paraules del Chick, el pare del Bon. Va ser un d'aquells moments catàrtics. Acabat el funeral es va apropar al Malcolm i a l'Angus i els va dir: "Heu de seguir. És el que hauria volgut el Bon".
La carta del fan
En el seu viatge d'Austràlia cap a Londres, ciutat on feia temps que havien establert el seu centre d'operacions, Angus i Malcolm van començar a donar voltes als possibles candidats a substituir en Bon. L'Stevie Wright, cantant dels Easybeats, una de les bandes australianes de rock més populars dels seixanta, era un dels seus favorits. I amb aquest, també altres noms com Steve Marriott d'Small Faces o Angry Anderson de Rose Tattoo. Van fer proves amb tots. Cap d'ells va funcionar. I aleshores van rebre una carta d'un fan en què els recomanava que provessin un tal Brian Johnson, cantant d'una semidesconeguda banda anomenada Geordie: "A Bon Scott li agradava molt".
Certament, van recordar que en Bon una vegada els va explicar que havia vist en directe uns tal Geordie i li havia impressionat el cantant. Una opció que va començar a guanyar punts quan Mutt Lange, el productor amb què havien treballat en el seu darrer disc, tot un clàssic com Highway to Hell (1979), també els va parlar d'aquell tal Brian.
AC/DC van rebre una carta d'un fan recomanant-los que provessin Brian Johnson, un cantant de Newcastle que treballava de mecànic / Viquipèdia
A inicis dels anys 80 Brian Johnson vivia a Newcastle i treballava en un taller mecànic. Tenia 32 anys, s'havia divorciat i tenia dos fills. Els caps de setmana es treia un sobresou cantant amb el seu grup de tota la vida, uns Geordie que s'havien format l'any 1973. Havien tingut algun èxit menor, però en Johnson ja havia renunciat a tot somni de ser una estrella del rock... fins que va rebre la trucada dels germans Young. ¿Ser el nou cantant d'AC/DC? On s'havia de firmar. Primer, però, havia d'aconseguir els calés per poder pagar-se el bitllet de tren de Newcastle a Londres.
El primer palpit de que aquell paio podia ser el candidat ideal per ocupar la vacant el van tenir els germans Young el dia que dia a mitjans de març es van trobar per fer la prova i li van preguntar quina cançó volia cantar. Tots, absolutament tots els candidats anteriors havien respost "Smoke on the Water" de Deep Purple. Estaven fins als nassos ja d'aquell riff. En Brian, però, els va demanar de fer alguna de Chuck Berry. Després van tocar "Nutbush City Limits" d'Ike & Tina Turner i un imprescindible del repertori d'AC/DC com "Whole Lotta Rosie".Ja el tenien, ja havien trobat el seu home. Quatre dies més tard li van trucar per dir-li que si volia es podia unir al grup. No podien perdre el temps, en res marxaven a Nassau a gravar el seu següent disc.
Sis setmanes al Carib
AC/DC van estar sis setmanes, des de mitjans del mes d'abril fins a finals de maig de 1980, aïllats a les Bahames treballant amb el productor Mutt Lange en les cançons del seu següent disc i acoblant la nova peça a la maquinària. Quan van acabar, havien donat vida a deu temes que conformarien un dels discos més capitals en la història del rock. Riffs demolidors i versos filats sobre els tòpics i l'imaginari del gènere, tot el que era i representava AC/DC estava allà encapsulat, en cançons com "Hells Bells", "Rock and Roll Ain't Noise Pollution", "You Shook Me All Night Long" o la mateixa "Back in Black".
AC/DC van gravar Back in Black durant sis setmanes a les Bahames / Viquipèdia
Una vegada van tornar i amb l'objectiu que Brian Johnson anés agafant confiança i es refermés en la seva nova posició, AC/DC van organitzar una breu gira pel centre d'Europa prèvia a la publicació del nou disc. Johnson era un tros de cantant, això era indiscutible, però li estava costant prendre el relleu d'algú amb un carisma tant brutal com Bon Scott. Tot va canviar la nit que, després d'actuar a Holanda, se li va apropar un fan. Duia un tatuatge de la cara de Bon Scott en un braç. "Era el meu heroi, però ara s'ha anat i et desitjo tota la sort de món". Ja no va tornar a dubtar, els seguidors del grup l'havien acceptat.
Pagar la hipoteca i ser una estrella del rock
Back in Black es va publicar el 25 de juliol de 1980, avui tot just fa 40 anys, una efemèride que el mateix grup està celebrant amb una sèrie documental on expliquen la història rere el disc i que podeu anar seguint a YouToube.
Des de la portada al títol i moltes de les cançons de Back in Back, eren el personal i sentit homenatge del grup al seu cantant mort només cinc mesos enrere. També el seu particular exercici catàrtic. El disc va situar-se gairebé de forma immediata en el número u de les llistes d'èxits de més de mig món: Austràlia, Estats Units, Anglaterra, França... fins i tot va ser número 1 a les llistes espanyoles.
AC/DC han venut 50 milions de còpies de Back in Black, el disc de rock més exitós de tots els temps.
AC/DC acabarien venent més de 50 milions de còpies del seu setè disc, un àlbum fonamental per entendre l'evolució del rock. Un descomunal èxit comercial que tan sols va aconseguir superar Michael Jackson amb un altre disc referencial com Thriller. El somriure de felicitat que va dibuixar el bo de Brian Johnson quan va rebre el seu primer xec per les vendes del disc per un valor de 30.000 lliures. Va pensar que pagaria la hipoteca, deixaria la feina al taller i, ara sí, es convertiria en una estrella del rock.