El jeet kune do és, probablement, el gran llegat que va deixar Bruce Lee a la humanitat. D’alguna manera, tot el seu camí vital, tots els seus aprenentatges, totes les seves influències, en les arts marcials i en la filosofia, hi eren abocades. No es tractava tant d’un sistema de defensa com, en paraules d’ell mateix, “un art d’atac basat en el desenvolupament de les pròpies habilitats”. El jeet kune do seria un model d’arts marcials basat en ferms conceptes filosòfics que reuneix una sèrie de tècniques de combat dissenyades per desenvolupar no només el cos, també la ment, sense estar lligat a paràmetres i limitacions.
Aquest darrer punt resulta clau per la seva relació directa amb les passes que Bruce Lee va haver de fer abans d’arribar a un cim efímer. Perquè l’actor va ser sempre un asiàtic en un món de caucàsics racistes que el menyspreaven. Així eren la Nord-amèrica i el Hollywood dels anys 60 i 70 (tampoc ha evolucionat tant la cosa). Un oriental mai podria triomfar a la meca del cinema, i això va ser un motor per aquest home fet a si mateix que s’aixecava cada cop que el tiraven a terra, i que creia fermament en adaptar-se, com l’aigua.
L’aigua és la substància més tova de la Terra, però pot penetrar la roca més dura. No la pots agafar, no pots colpejar-la o ferir-la, així que intenta ser tou com l’aigua, i flexible, i tenir profunditat davant l’oponent. Sigues aigua, amic meu
En un moment d’una entrevista televisiva al The Pierre Berton Show, després reconvertit en popularíssim espot publicitari, Bruce Lee parlava de les seves bondats: “L’aigua és la substància més tova de la Terra, però pot penetrar la roca més dura. No la pots agafar, no pots colpejar-la o ferir-la, així que intenta ser tou com l’aigua, i flexible, i tenir profunditat davant l’oponent. Sigues aigua, amic meu”.
Actor infantil, delinqüent juvenil
La seva és una història d’etern retorn, a Hong Kong i als Estats Units. I d’una eterna recerca de la clau de volta que fes petar un sistema racista per aconseguir el seu propòsit. Diu la llegenda que va afirmar que volia ser “una estrella més gran que Steve McQueen i James Coburn junts”. No era casual que es comparés amb aquest parell de mascles alfa, els coneixia bé com a alumnes de l’escola d’arts marcials que va obrir a Los Angeles i que també freqüentaven celebritats com James Garner o Kareem Abdul Jabbar.
Bruce Lee havia nascut, quasi per accident, al barri xinès de San Francisco, l’any 1940. La seva embarassada mare havia acompanyat el pare, en una gira del seu espectacle d’òpera cantonesa. Lee Hoi-Chuen era bastant conegut al seu Hong Kong natal, també com a actor de cinema. Això va ajudar que, des de nen, Bruce ja sortís a pel·lícules hongkoneses i creixés entre bastidors als teatres.
Havia rodat un grapat de films acreditat com Lee Siu Lung (en cantonès) o Li Xiao Long (en mandarí) i va guanyar certa popularitat com a actor infantil. Després arribarien les seves classes de l’art marcial wing chun, però la disciplina s’acabava entre les parets de l’escola (el van expulsar repetidament) i als carrers, on participava en baralles entre bandes. Paradoxalment, qui ho diria, donava classes, i fins i tot va guanyar un concurs, de cha-cha-chà. En tot cas, els pares van veure les orelles al llop, li van posar cent dòlars a la butxaca i el van enviar de retorn als Estats Units, on va aterrar amb 18 anys, trobant-se amb un país que mirava amb recel i violència a negres i orientals.
Hollywood, part 1
La primera oportunitat a l’audiovisual nord-americà va arribar amb la sèrie The Green Hornet, adaptació d’un còmic on formava parella justiciera amb el protagonista. Lee va aconseguir que el seu personatge, inicialment el xofer de l’heroi, acabés guanyant pes en les trames. Però l’audiència no va respondre del tot, i es va cancel·lar. Van ser temps complicats per a un Lee que es concentrava en la seva escola, en papers esporàdics (a Marlowe, un detectiu molt privat o a la sèrie Longstreet) i com a coordinador d’escenes d’acció a films com La mansión de los siete placeres.
La primera oportunitat a l’audiovisual nord-americà va arribar amb la sèrie The Green Hornet
Una trucada del productor Raymond Chow ho va canviar tot, i Bruce va decidir tornar a Hong Kong amb la seva família per rodar Karate a mort a Bangkok (1971), Fúria oriental (1972) i La Fúria del Dragó (1973), que ell mateix va escriure i dirigir. Són les tres pel·lícules que 1) confirmarien el seu estatus a Hong Kong i 2) farien que Hollywood el tornés a reclamar. Les seves patades voladores, els seus moviments hipnòtics i el seu carisma van convertir aquests tres films en icones del gènere de les arts marcials.
Les seves patades voladores, els seus moviments hipnòtics i el seu carisma van convertir aquests tres films en icones del gènere de les arts marcials
Hollywood, part 2
Encara ho va petar més la producció nord-americana Operación Dragón (1973) que, amb una recaptació de quasi cent milions de dòlars de l’època, fou un èxit brutal que Lee no va viure. Perquè, deu dies abans de l’estrena, una migranya el va fer anar a dormir una migdiada. Ja no es va despertar mai més. Tot i que es va explicar que la causa de la seva mort fou un edema cerebral provocat per l’analgèsic que es va prendre, les teories conspiratives no van deixar d’aparèixer amb el pas del temps.
Operación Dragón, amb una recaptació de quasi cent milions de dòlars de l’època, fou un èxit brutal que Lee no va viure
Es va parlar d’una revenja d’una tríada, o de la màfia italiana. Es va dir que l’havia matat una prostituta després que Lee es posés violent després de prendre’s uns potents afrodisíacs. Es va comentar que la raó de la seva mort va ser una hiponatremia (una ingesta excessiva d’aigua) que li va provocar una intoxicació fatal als ronyons. Fins i tot, va planejar la boja teoria d’una maledicció, reconfirmada quan el seu fill, Brandon, moria en ple rodatge d’El Cuervo, quan es va disparar un tret al cap amb una pistola que se suposava que no estava carregada.
Llums i ombres d’un home temperamental, amb caràcter, i una autoconfiança insultant, que no va témer enfrontar-se a un Hollywood racista, que sempre va voler fer les coses al seu aire
Admirat com a actor, però també com a filòsof, be water my friend, el nostre home tenia una cara més fosca, si fem cas a Quentin Tarantino, que a la meravellosa relectura de la història que va fer amb Érase una vez en... Hollywood el va mostrar com “un gilipolles arrogant”. O així ho va percebre la filla de Lee, Shannon, després de veure el film, elevant la seva percepció a queixa pública. El director defensava la seva visió: “Els especialistes l’odiaven, Bruce els tractava sense cap respecte”. Llums i ombres d’un home temperamental, amb caràcter, i una autoconfiança insultant, que no va témer enfrontar-se a un Hollywood racista, que sempre va voler fer les coses al seu aire.
Marxar aviat assegura un lloc a l’Olimp, l’home esdevé llegenda. En el seu cas, aigua
En el moment de la seva mort, el 20 de juliol de 1973, Bruce Lee tenia 32 anys, i va encaixar perfectament amb allò de “viu de pressa, mor jove i deixa un bonic cadàver”. Com James Dean, com River Phoenix, com Heath Ledger. Marxar aviat assegura un lloc a l’Olimp, l’home esdevé llegenda. En el seu cas, aigua.