'Bullet Train': Sang, riures, un tren i... Brad Pitt

Probablement, sigui una pel·lícula irregular i gens rodona, però l’afegim per convidar-vos a descobrir una de les interpretacions més sorprenents de la carrera de Pitt. En aquesta, una de les primeres produccions de Netflix amb una superestrella de Hollywood, l’actor interpreta el general Glen McMahon, enviat a l’Afganistan per mirar de salvar l’inevitable fracàs de l’actuació militar nord-americana al país. Amb un to obertament satíric, el film comença amb una veu en off que diu això: “Aaah, Amèrica. Model d’autocontrol i respostes proporcionades. Portador de calma i bondat al món. Què fas quan participes en una guerra que no pots guanyar de cap manera? Òbviament, acomiadant al paio que no la guanya i contractant-ne un altre”, per assenyalar-nos McMahon, deixant veure els seus peus mentre aixeca el cul del vàter i tira de la cadena.

A partir d’aquí, Máquina de guerra dibuixa el perfil del protagonista, un militar que només juga per guanyar, a qui els seus homes adoren perquè sempre dona la cara per ells, i que es veu atrapat entre la seva voluntat estratègica i els càlculs, aliances i interessos de pixatinters, polítics de baixa estofa i alta influència, i diplomàtics que només pensen en tornar a casa. Dirigida per David Michôd (Animal Kingdom), la pel·lícula defensa la seva tesi antibel·licista posant el focus en com és d'absurd conquerir un país amb l’excusa de salvar-lo, i tractar que la població vegi com a amics els seus invasors. I explota els recursos interpretatius d’un Pitt insòlit, capaç de crear el seu personatge a partir d’una forma de caminar i córrer molt particular i d’una ganyota facial. (Disponible a Netflix)

Andrew Dominik és un altre cineasta amb el qual Pitt ha donat el millor de sí mateix. Ho va fer a un western més líric que èpic, gens convencional i molt reivindicable, com L'assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (2008). I també en aquesta sorprenent mostra de cinema noir que també pretenia destruir les consolidades claus del gènere. I que afegia una gens amagada capa de crònica, i crítica, sociopolítica: i és que la terrorífica crisi econòmica de 2008 i el capitalisme que trontolla són dos personatges més en aquest thriller de mafiosos i matons morts de gana, de revenges i atracaments, que maten mentre de fons escolten, o veuen, discursos d’Obama i Bush Jr. alertant de les inevitables mesures que paguen els de sempre.

A Mátalos suavemente, Brad Pitt no apareix fins als 25 minuts de metratge, però un cop el presenten, es converteix en inevitable centre d’atenció per l’espectador. I això que per la pel·li s’hi passegen James Gandolfini, Ray Liotta o Ben Mendehlson. Sicari al servei d’un invisible mafiós, el personatge de Pitt dispara sense miraments, i deixa anar perles políticament incorrectes: “Amèrica no és un país, és un negoci. I ara, paga’m”. Feina feta no fa destorb. (Disponible a Filmin i Movistar+)

“Hi ha equips rics, equips pobres, 15 metres de merda i per sota estem nosaltres. Som donants d’òrgans pels rics”, diu Billy Beane, general mànager dels Athletic’s d’Oakland, en una reunió on, després de traspassar els millors jugadors del seu equip, intenta planificar una plantilla que doni la cara a una Lliga Professional on la resta d’equips multipliquen per molt el seu pressupost. La desesperació el porta a confiar en un mètode insòlit al món de l’esport, basat en estadístiques i càlculs informàtics: matemàtiques contra experiència i olfacte. Moneyball ens endinsa en el món del beisbol, i, de vegades, l’espectador europeu pot perdre’s enmig de termes i regles que ens queden ben lluny. Però, en realitat, entendre o no què carai fa un primera base o un receptor no té importància.

Moneyball parla de què significa lluitar contra els elements i esquivar les pressions per ser fidel a una idea trencadora, i reflexiona sobre les pors davant les esquerdes del sistema. I va molt més enllà, sense deixar d’abraçar-lo, de les constants del cinema esportiu: que l’equip aconseguís el rècord de victòries consecutives de la història de la lliga de beisbol no té l’èpica esperada perquè, com diu Billy Beane, “tot això només importa si canviem les coses, si trascendim”. Basada en una història real, i amb un guió de ferro coescrit per Steven Zaillian (La llista de Schindler) i per Aaron Sorkin (El Ala Oeste de la Casa Blanca), Moneyball ens regala una de les millors interpretacions d’un Brad Pitt molt ben acompanyat per Jonah Hill i Philip Seymour Hoffman. (Disponible a Movistar+)

En realitat, les tres pel·lícules que Pitt ha interpretat a les ordres de David Fincher haurien de ser en aquest top-5. Tant l’icònica El Club de la Lucha (1999) com El curiós cas de Benjamin Button (2008) són fabuloses, però ens quedem amb Seven per diverses raons. La primera, perquè és, probablement, el thriller més rellevant i influent (mil i una pel·lis s’hi han inspirat, o directament l’han copiat sense escrúpols... heu vist The Batman?) dels darrers 50 anys, encara més que El silenci dels anyells, la seva principal competidora al tro dels millors films de suspens contemporanis.

Fincher aposta per una estètica fosca i incòmode, que construeix una atmosfera asfixiant, tèrbola, perfecta per una recargolada i esgarrifosa trama que planteja dilemes morals de llarg abast i en la que un parell de policies (quina química, la de Pitt i Morgan Freeman) segueixen la pista d’un assassí en sèrie que mata seguint pautes bíbliques i castigant culpables dels set pecats capitals. Una altra obra mestra amb un dels millors finals de la història del cinema. (Disponible a HBO Max i Movistar+)

Quentin Tarantino reescriu la història i fa el seu particular homenatge al Hollywood d’aquell període, finals dels anys 60, on el país va perdre la innocència. Mirant Vietnam de reüll, havent trepitjat la Lluna i patit els traumàtics atemptats als germans Kennedy i a Martin Luther King, aquella època encara havia d’omplir pàgines dels diaris amb els assassinats rituals de Sharon Tate i els seus convidats a la casa que l’actriu compartia amb el seu (aquella nit absent) marit Roman Polanski. Tarantino (que ja havia dirigit a Pitt a una altra meravella que podria ser al top, Maleïts malparits) fa servir l’atmosfera de pànic que es va viure per culpa de Charles Manson i els seus demoníacs per explicar-nos un conte: el de la redempció d’un actor en hores baixes, interpretat per Leonardo DiCaprio.

En aquell Hollywood que obria les portes a una nova onada de creadors (els Coppola, Scorsese, Friedkin, Bogdanovich, Cimino...), Tarantino posa el focus en aquella altra part de la indústria, la de les sèries televisives i els spaghetti-western com a refugi d’antigues estrelles tronades. A la pel·li, Brad Pitt es converteix en un especialista d’escenes perilloses, mà dreta, xofer, noi dels encàrrecs, i amic inseparable del protagonista. I Tarantino li regala un grapat d’escenes extraordinàries, on el lacònic Cliff Booth (el personatge de Pitt) es baralla amb Bruce Lee, es treu la camisa mentre arregla una antena al sostre d’una mansió, es passeja per un ranxo deixat de la mà de Déu okupat per la secta mansoniana (una escena que és pur cinema de terror), o es col·loca fumant-se una cigarreta banyada en àcid mentre passeja el seu gos, a la meravellosa recta final d’una inqüestionable obra mestra. (Disponible a HBO Max)