Parlar de Roberto Bolaño (1953, Santiago de Xile – 2003, Barcelona) avui significa rascar i furgar en la superfície d’un mite. La força de la seva literatura, la joventut furiosa a Mèxic, la vida precària a Catalunya i, sobretot, la llarga malaltia i els últims anys d’agonia han creat, al voltant de l’escriptor xilè, una boirina que fa que els lectors s’hi apropin com si s’acostessin a una substància que no dista molt de ser sagrada. O com a mínim plena de misticisme.
Aquest magnetisme, eteri i fosc, ha potenciat el reconeixement d’una obra que, quan es compleixen vint anys de la seva mort a Blanes, segueix atraient i inspirant lectors, escriptors i estudis
Aquest magnetisme, eteri i fosc, ha potenciat el reconeixement d’una obra que, quan es compleixen vint anys de la seva mort a Blanes, segueix atraient i inspirant lectors, escriptors i estudis. En el cas de Bolaño, a més, hi ha una altra circumstància afegida: el seu èxit literari va arribar mentre vivia a Catalunya i això ha deixat un rastre d’anècdotes, vida i records que encara és possible rastrejar a través dels llocs que freqüentava, amb una càrrega vital i espontània que completa deliciosament la mitificació de l’autor.
La joventut salvatge
Deia Jorge Herralde que 2666, la novel·la pòstuma de Bolaño, era “el somni de qualsevol editor”. Publicada el 2004, va vendre en pocs anys més de 100.000 exemplars als Estats Units, mentre recollia elogis pràcticament unànimes per part de la crítica, que en comparava l’impacte a Cien años de soledad. Va ser la seva consagració definitiva. Bolaño és aclamat avui com un dels millors escriptors de la seva generació, a la vegada que provoca una fascinació que no està a l’abast de molts dels seus companys, amb una obra de qualitat similar.
Bolaño és aclamat avui com un dels millors escriptors de la seva generació, a la vegada que provoca una fascinació que no està a l’abast de molts dels seus companys, amb una obra de qualitat similar
L’autor de Los detectives salvajes era fill d’un transportista ex-boxejador i d’una professora de matemàtiques xilens. Durant la seva infància, es diu que un metge li va receptar que deixés de llegir perquè ho feia de forma massa compulsiva. Però ho va seguir fent tota la vida. Els qui el van conèixer a Blanes, expliquen que sempre estava llegint. Inclús diuen que se l’havia vist al cine amb un llibre obert al passadís de la sala, mentre mirava la pel·lícula. Tot i néixer a Santiago de Xile, Bolaño va passar la seva adolescència a Mèxic D.F., on hi va arribar el 1968, poc abans de les revoltes estudiantils que tindrien un èxit més que notable a la ciutat. Hi passaria els anys formatius d’adolescència i joventut, que no només li confirmarien la vocació literària sinó que el posarien en contacte amb una sèrie d’escriptors mexicans amb els quals fundaria un moviment literari: els infrarrealistes. Aquest moviment poètic, contracultural, contestatari i punk, directament impregnat de l’esperit del ‘68, no només és clau per explicar la seva introducció al món literari, sinó també una de les seves obres més conegudes Los detectives salvajes. Situada al Mèxic de mitjans i finals dels setanta, la novel·la ficciona la trajectòria d’aquest grup sobretot a través de les figures d’Arturo Belano i Ulisses Lima, els seus fundadors i líders.
Belano i Lima són en realitat els alter egos del propi Bolaño i de Mario Santiago Papasquiaro, un altre poeta mexicà company del xilè, amb qui fundaria el moviment. Els personatges es passegen pels carrers, els cafès i les aules del Mèxic D.F., de París i de Barcelona, bevent, escrivint i llegint, tractant de revolucionar l’escena literària mexicana amb happenings i performances i execrant els seus tòtems més sagrats, com l’escriptor Octavio Paz. La novel·la és una crònica hilarant, commovedora i absurda a parts iguals, construïda a través dels dietaris d’alguns dels protagonistes del particular grup poètic.
La novel·la és una crònica hilarant, commovedora i absurda a parts iguals, construïda a través dels dietaris d’alguns dels protagonistes del particular grup poètic
El protagonisme de la poesia, per altra banda, no és casual. I és que si bé la major part de la seva producció literària va ser en forma de novel·les, el primer amor literari de Bolaño va ser la lírica. Com ell mateix explicava, és possible trobar el rastre d’aquesta art als seus textos en prosa. I també més enllà del paper: “Sempre havia admirat les vides desmesurades dels poetes, tan arriscades..”, explicava l’autor.
Bolaño i la Barcelona del boom
De Ciutat de Mèxic, a Barcelona. Tant la capital catalana com Blanes, són dos indrets lligats íntimament a la biografia de l’escriptor xilè fora de les fronteres d’Amèrica Llatina. A la ciutat comtal, el recorda una petita placa al número 45 del carrer Tallers, en l’edifici del minúscul pis on va viure a finals del setanta. La geografia del Raval també està plena dels indrets que solia freqüentar, sobretot en companyia de Bruno Montané, també poeta infrarrealista (que apareix com a Felipe Müller a Los detectives salvajes), i els escriptors Antoni Garcia Porta i Jaume Benavente, companys d’aventures a Barcelona.
Tant la capital catalana com Blanes, són dos indrets lligats íntimament a la biografia de l’escriptor xilè fora de les fronteres d’Amèrica Llatina
Al bar Tra-llers, hi anaven a jugar al futbolí i s’hi entretenien amb converses de tot tipus. També a la Granja Parisien, un bar de tota la vida al mateix carrer Tallers. A la llibreria Canuda, un dels mítics establiments a la ciutat pels llibres de segona mà, Bolaño s’hi passava hores perdut, buscant exemplars de valor, tot i que també freqüentava la Documenta de Josep Cots. I al Drugstore Liceo, local emblemàtic de la Rambla dels anys setanta hi acabaven les nits. Barcelona era, en aquell moment, the place to be, en paraules aproximades de Mario Vargas Llosa. Havia substituït París com a ciutat on calia anar per convertir-se en escriptor i, a més a més, era especialment hospitalària amb els autors llatinoamericans, en plena era post boom d’aquesta literatura. En paraules de Bolaño, es tractava d’“una ciutat en moviment, amb una atmosfera de goig on tot era possible. Es confonia la política amb la festa, amb un gran alliberament sexual i un desig de fer coses constantment”.
La trobada amb l’èxit
“Rechazos de Anagrama, Grijalbo, Planeta, con toda seguridad / también de Alfaguara, Mondadori. Un no de Muchnik, / Seix Barral, Destino…” escrivia Bolaño al seu poema Mi carrera literaria el 1990. Però la seva sort estava a punt de canviar. El 1996 Seix Barral li publicava La literatura nazi en América, que tot i no ser ni de bon tros el seu primer llibre, sí que va suposar un primer salt en la seva notorietat. Quan l’editorial li va contestar dient que havien acceptat el manuscrit, hi va trucar fins a dues vegades incrèdul per confirmar la notícia. La tendència va continuar amb la publicació dos anys després de Los detectives salvajes, que guanyaria el Premi Herralde de novel·la. Significaria la ràpida consolidació literària de l’escriptor, que veuria ampliat tant el reconeixement de la crítica com la seva fama. En aquell moment, ja feia més de deu anys que s’havia establert a Blanes, on convivia amb Carolina López, la seva parella. Enrere començaven a quedar els anys en què feia de vigilant de seguretat al càmping ‘Estrella de mar’ de Castelldefels.
L’autor, però, seguiria sense perdre la seva visió crítica i desencantada de la seva condició d’artista: “L’ofici d’escriure està poblat d’estúpids, que no s’adonen de la fragilitat immensa i com és d'efímer. Jo puc estar amb vint escriptors de la meva generació i tots estan convençuts que són boníssim i perduraran”, diria en una entrevista. Als carrers, bars i establiments de Blanes, l’escriptor es convertiria en una presència habitual i coneguda. Tal com passa amb Barcelona, la geografia de la ciutat de La Selva està plena dels llocs que l’escriptor freqüentava. El recorden especialment, per exemple, a Jocker Jocs, l’establiment de joguines on Bolaño solia a anar a jugar a jocs de taula d’estratègia militar. Aquests inspirarien, de fet, l’escriptura d'El tercer Reich, l’última de les seves novel·les.
Una herència literària que perdura
Blanes seria però també l’escenari de la seva agonia física. Bolaño patia una insuficiència hepàtica crònica que li havien diagnosticat a mitjans dels noranta i que, a poc a poc, va anar pansint-lo físicament. Només el podria haver salvat un trasplantament que no va arribar mai, mentre l’autor escrivia per assegurar el futur econòmic dels seus dos fills. Vint anys després de la seva mort, Bolaño i la seva obra segueixen inspirant literatura. Com a prova, Mohamed Mbougar Sarr, el guanyador del premi Gouncourt 2021 per La memòria més secreta dels homes. La brillant novel·la de l’escriptor senegalès és en realitat una reescriptura de Los detectives salvajes, protagonitzada, en aquest cas, per un grup de joves escriptors senegalesos que també es mouen buscant un misteriós autor desaparegut.
Vint anys després de la seva mort, Bolaño i la seva obra segueixen inspirant literatura
La seva recerca és pràcticament igual de tràgica, absurda i còmica que la de Belano i Lima a Los detectives salvajes. I en realitat, segurament com la recerca mateixa de la vida, a ulls de Bolaño. Però això, és clar, no era una excusa per claudicar: “Escribiendo hasta que cae la noche / con un estruendo de los mil demonios. / Los demonios que han de llevarme al infierno, / pero escribiendo”.