Barcelona, 7 de juliol de 1931. El Banc de Catalunya, el primer hòlding bancari del país, presentava suspensió de pagaments. Darrere d’aquella sonada fallida hi havia una operació política instigada pel ministre d’Hisenda, el basc Indalecio Prieto, del PSOE, i el negociant, també basc, Horacio Echevarrieta, promotor de les empreses Iberdrola, Astilleros Españoles i l’aeronàutica Iberia. Una pressió amb traca final que en provocaria la fallida i liquidació. D’aquesta manera, tres mesos després que el president Macià hagués restaurat la Generalitat i hagués proclamat la República Catalana dins una federació de repúbliques ibèriques (14 d’abril), Catalunya perdia l’entitat senyera del seu sistema financer. Tres setmanes abans del referèndum de l’Estatut (2 d’agost), el govern de la República espanyola avisava amb un escac i mat als bancs catalans.

Què era el Banc de Catalunya?

El Banc de Catalunya era un hòlding bancari creat a Reus l’any 1920 pels financers locals Francesc i Eduard Recasens, i Evarist Fàbregas. El 27 de desembre de 1920 havia fet fallida el Banc de Barcelona pels efectes de la crisi espanyola posterior a la Primera Guerra Mundial (1918). Fàbregas i els germans Recasens —que ja eren propietaris dels bancs de Reus, de Tarragona i de Tortosa— van recollir les escorrialles de l’entitat barcelonina i les van sumar al seu florent negoci per fundar el Banc de Catalunya. La seu central es va ubicar a la Rambla dels Estudis, 12, de Barcelona. Amb el decurs del temps disposaria d’una xarxa de més de cent sucursals escampades arreu del Principat i el nord del País Valencià. I l’any 1930 iniciaria la internacionalització del seu negoci amb l’obertura de l’oficina de París.

El Banc de Reus a l'inici del segle XX / CIMIR

Quina era la base del negoci del Banc de Catalunya?

El Banc de Catalunya tenia la base del negoci en la indústria. La tradicional activitat de Fàbregas i dels Recasens, que havia contribuït a reforçar el paper industrial de Reus, llavors la segona plaça fabril del Principat, va ser trasplantada al Banc de Catalunya i projectada a l’àmbit del conjunt de l’estat espanyol. Les grans oportunitats de negoci del Banc de Catalunya arribarien, paradoxalment, durant el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930). L’any 1925, el ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo, reunia els amos del banc amb l’oligarquia bancària del nord peninsular i els encarregava la creació del Banco de Crédito Local, que havia de finançar les administracions municipals. Entre 1927 i 1929, però, Calvo Sotelo, sorprenentment, encarregaria als homes del Banc de Catalunya en solitari la creació de Campsa, l’administració monopolista dels petrolis, i del Banco Exterior de España.

La tèrbola relació entre el Banc de Catalunya i el règim dictatorial de Primo de Rivera

Aquest darrer detall és molt important perquè explica la tensió creixent que es generaria, a partir de Campsa, entre els antics socis fundadors del Banco de Crédito Local. Una tensió que s’incrementaria exponencialment i que va adquirir tints de pel·lícula de mafiosos quan el 1929 el ministre Calvo Sotelo va autoritzar Fàbregas i els Recasens a crear Cepsa, la companyia monopolista de distribució de petrolis. No cal ni dir que el ministre, a títol particular, va ser un dels grans beneficiats de l’operació. I que el Banc de Catalunya es convertiria en el gestor únic del moviment dinerari procedent de l’activitat petroliera espanyola. Una operació que no hauria estat possible sense la intervenció de Francesc Cambó, líder de la llavors clandestina Lliga Regionalista, amic de Fàbregas i dels Recasens i molt ben relacionat amb el rei Alfons XIII.

El president Macià i Evarist Fàbregas, a la seva esquerra, a Reus (1931) / Arxiu d'El Nacional

Echevarrieta, l’enemic declarat de Fàbregas i dels Recasens

En aquella guerra soterrada (1927-1931), l’empresari basc Horacio Echevarrieta Mauri es convertiria en la punta de llança de les oligarquies bancàries de Bilbao i de Santander. Echevarrieta era un empresari multimilionari que tenia interessos en quasi tots els sectors de l'economia: des de la construcció fins a la banca, passant per la indústria elèctrica, la naval, l’aeronàutica i l’armamentista. Era l’home més poderós i influent d’Espanya, després del rei i del dictador. I malgrat la seva declarada ideologia republicana i socialista, mantenia una sòlida amistat i una sorprenent comunió d’interessos amb el rei Alfons XIII. Per motius obvis, Echevarrieta va declarar la guerra als banquers de Reus. Tant perquè el perjudicaven empresarialment, a ell i al grup que representava, com perquè sentia que l’ombra freda de Cambó segava l’herba del seu vedat sota els seus propis peus.

El triangle Alfons XIII-Echevarrieta-Cambó

El triangle Alfons XIII-Echevarrieta-Cambó revela una lluita de poder que abastava tots els ministeris del règim de Primo de Rivera. En aquest punt és important no oblidar que el cop d’estat de Primo de Rivera (1923) —que va posar fi a mig segle de constitucionalisme— havia rebut el suport entusiàstic del rei Alfons XIII i el patrocini necessari de les oligarquies econòmiques basca i catalana. La terrible repressió imposada per la dictadura —il·legalització dels partits polítics i de les organitzacions sindicals i persecució de les xarxes culturals basca i catalana— pretenia ocultar un redibuix del poder, sobretot l’econòmic, que implicava el repartiment de les parcel·les més estratègiques. Els casos Campsa i Cepsa són prou reveladors. Com ho és també que el ministeri d’Hisenda era en l’òrbita de Cambó. I que Calvo Sotelo era alguna cosa més que un corrupte.

Francesc Cambó i Evarist Fàbregas / Arxiu d'El Nacional i Centre de Lectura de Reus

L’aliança Prieto-Echevarrieta

La pinça Prieto-Echevarrieta era inevitable. No tan sols compartien un origen, una ideologia i una cultura (el socialisme basc era profundament antinacionalista), sinó que també eren vells companys de viatge (el PSOE era l’únic partit de tradició democràtica que havia col·laborat activament amb el règim dictatorial de Primo de Rivera). Quan es va fer evident la descomposició política de la dictadura (1930), Prieto es va erigir en un dels líders del PSOE i en la figura de consens entre les famílies socialistes enfrontades de Largo Caballero i de Besteiro. En aquell estratègic recorregut, la mà oculta d’Echevarrieta i del grup que representava hi van tenir molt a dir. Tant, que, quan va ser nomenat ministre d’Hisenda del primer govern de la II República, Prieto va convertir Echevarrieta en el seu assessor personal: l’anunci de la mort del Banc de Catalunya.

Crònica d’una mort anunciada

L’escenificació de l’enfrontament entre Prieto i els banquers de Reus —els púgils d’Echevarrieta i de Cambó— va tenir lloc poc després de la proclamació de la II República (14 d’abril de 1931). Els resultats de les eleccions municipals de 1931 —que havien precipitat la caiguda de la monarquia— van ser molt desfavorables al partit de Cambó, la promonàrquica Lliga Regionalista. Un detall que Echevarrieta no passaria per alt. El PSOE, malgrat que havia obtingut uns discrets resultats, va aconseguir situar dos ministres en el primer govern provisional republicà: Fernando de los Ríos, a Justícia; ... i, oh, sorpresa!, Indalecio Prieto, a Hisenda. Des de la poltrona ministerial, Prieto desencadenaria una guerra oberta i pública que trencaria la confiança entre el banc i els seus impositors i que es traduiria en una pèrdua importantíssima de dipòsits.

Horacio Echevarrieta i Indalecio Prieto / Museu Marítim de Bilbao i Enciclopèdia

L’estocada final

El 2 de juliol de 1931 el ministre Prieto ordenava retirar tots els saldos de Campsa i de Cepsa dipositats al Banc de Catalunya, que en aquells moments representaven més del 50% del volum de dipòsits de l’entitat. No cal ni dir que serien els bancs en l’òrbita d’Echevarrieta els destinataris d’aquella colossal transferència. A partir d’aquell moment, el Banc de Catalunya, que les setmanes precedents havia patit una forta erosió de dipòsits de particulars i d’indústries, va entrar en una perversa situació de col·lapse que el conduiria, cinc dies més tard, a la fallida: no va poder atendre els pagaments compromesos derivats de la pròpia activitat de Campsa i de Cepsa. Senzillament, perquè el Banc d’Espanya, que depenia del ministeri d’Hisenda, es va negar a finançar el Banc de Catalunya per atendre aquelles obligacions.  

... i el Govern de Catalunya?

Evarist Fàbregas i Pàmies (1868-1938) era propietari del banc que tenia un perfil més social i cultural. Havia estat qui havia donat l’impuls definitiu, pagat amb els seus propis recursos, al Centre de Lectura de Reus, el nucli de cultura i de negocis de la capital del Baix Camp. Les fonts documentals revelen que, malgrat que era molt proper a Cambó, tenia una bona relació amb tot el món de la política. Amb Francesc Macià, també. Però quan Indalecio Prieto va prémer l’accelerador, Macià i el seu gabinet, que governaven provisionalment la Generalitat des del 14 d’abril, no van voler fer res. No van perdonar als banquers de Reus la complicitat amb els elements dirigents del règim dictatorial de Primo de Rivera i amb els de la Lliga Regionalista, el gran rival polític del partit de Macià, que, de manera encoberta, hi havien col·laborat. I els van deixar caure, literalment. Escac i mat.

Imatge principal: Oficina de Reus del Banc de Catalunya (1928) / Arxiu Històric de l'Agrupació Fotogràfica de Reus

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat