Dia 1r - 15 de gener
És possible veure una pel·lícula en un cinema que ja no és un cinema? Aquest matí, mentre em disposava a iniciar la meva quarantena cultural basada a escriure en vers a Tinder, he anat al Bonpreu que em queda a mig camí de la feina i m'he topat amb una sorpresa inesperada: just al davant de la zona de carnisseria, recolzades al córner on dos cuiners asiàtics preparen sushi, hi ha tres butaques de l'antic Cinema Urgell amb un rètol al damunt que diu "Reposa". L'impacte ha estat tan majúscul i inesperat que, sense dubtar-ho, he decidit abandonar el repte d'utilitzar la poesia com a mètode seductor a la manera de Lope de Vega i encarar un propòsit molt més especial: ressuscitar, ni que sigui durant uns minuts al llarg de tretze dies i mig, l'esperit d'un cinema que només existeix a la memòria.
Dia 2n
He saludat al guarda jurat de l'entrada del Bonpreu del carrer Urgell per segon dia consecutiu amb ganes de fer-li saber que ens veurem les cares cada dia durant dues setmanes. Mentre que ahir la situació va enxampar-me en silenci, sense banda sonora, avui l'atzar ha volgut que en aquell moment es creués al reproductor automàtic de la meva playlist particular Cultura y compromiso, un temasso ja vell de Los Chikos del Maíz. "Derribaron el viejo cine/ y hoy es un Starbucks", diu la cançó, i el més dolorós de tot és que no només podria haver encaixat com una elegia pel Cinema Urgell -per bé que no s'ha convertit en una cafeteria-, sinó també pel Cinema Alexandra, que ara és una botiga on comprar texans i samarretes, o el Lauren Horta i el Niza de la Sagrada Família, convertits també en súpers de barri on comprar tomàquets allà on algun dia s'hi va projectar Tomates verdes fritos.
Dia 4rt
Ahir era diumenge i no vaig poder anar a l'antic Urgell, però vaig complir amb la quarantena portant-lo jo a casa. Diuen que les sales de cinema estan cada vegada més buides perquè la gent cada cop té televisors de més polzades, altaveus Dolby Surround més potents i plataformes digitals plenes de pel·lícules al seu abast, per no parlar de microones on amb cinc minuts pots fer-te unes crispetes. Equiparar una sala de 1.832 butaques amb el menjador de casa és com comparar Santiago Segura amb Lars von Trier, però, tal com vaig comprovar ahir quan vaig tornar-me a empassar A la recerca de l'arca perduda, l'última pel·lícula que vaig veure a l'Urgell, l'any 2010, abans del seu tancament l'any 2013: l'adorable Dr.Henry Jones Jr. va tenir-me dues hores clavat al sofà mentre em feia vibrar en la seva missió de trobar l'Arca de l'Aliança abans que els nazis, però res va ser igual que aleshores, quan assegut en aquelles butaques vermelles de la sala més gran de Barcelona vaig comprendre que si "l'Arca és una ràdio per parlar amb Déu", com li diuen a Indiana Jones durant el film, les sales de cinema són l'espai per explorar sensorialment les vides que no vivim.
Aspecte actual de l'entrada del supermercat on hi havia el Cinema Urgell. (@quadern_tactil)
Dia 5è
Des de la secció dels congelats, just quan dubtava entre les croquetes de pernil o les de pollastre, m'ha semblat veure a Steve McQueen camuflat rere unes Persol 714 i fumant sinuosament mentre agafava tanda a la carnisseria. Corprès i emocionat, m'hi he apropat i he vist que no, que estava mal fixat. Ha resultat ser un home elegantíssim acabat d'operar de cataractes que mastegava un pal de regalèssia mentre feia cua per comprar dos bistecs.
Dia 6è
Venir cada dia aquí és com assistir a una pel·lícula basada en el gran teatre quotidià que és la vida. Mentre gaudia del film d'avui he pensat que Dziga Vértov estaria enamorat d'aquest supermercat. Si fos viu potser vindria a l'antic Urgell amb un propòsit semblant al meu: gravar allò que hi passa, capturar moments sense fer ús de guió, prescindir de decorats o actors i, sobretot, captar l'objectivitat integral d'un espai. La teoria del Cinema-Ull creada per Vértov no va ser només l'embrió del Cinema vérité impulsat per Jean Rouch o cineastes de la Nouvelle vague com Jean-Luc Godard durant els anys seixanta, sinó que també va servir de pretext per a artistes experimentals d'altres disciplines, com ara la literatura: l'any 1975 l'escriptor George Perec publicava Tentative d'épuisement d'un lieu parisien, un llibre basat en l'observació cent per cent objectiva durant tres dies a la Place Saint-Suplice de París, i tres dècades més tard Enrique Vila-Matas en feia la seva rèplica barcelonina a Tentativa de agotar la Plaça Rovira. Motivat pels referents, he esgotat els últims minuts dins el Bonpreu preguntant-me si això que fa exactament una setmana que faig és herència indirecta del que va inventar fa un segle Vértov, però canviant una càmera pel quadern tàctil que és el "bloc de notes" del meu mòbil. Quan he agafat la moto per tornar a casa he decidit que, des d'avui, aquest repte es titula Temptativa d'esgotar un supermercat de pel·lícula, per bé que al diari només en publicaré les notes.
Dia 7è
He entrat al supermercat dient-li "Buongiorno, principessa!" al guarda de seguretat, però lògicament no m'ha caçat les intencions i m'ha mirat de forma estranya.
Dia 8è
He demanat al noi de la xarcuteria que em tallés 200 grams de formatge Stilton i en aquell moment he caigut que, segons els meus càlculs, la peça de formatge es trobava exactament al mateix punt on fa cinquanta anys Sammy Davis Jr. va cantar davant més de mil persones. Que la peixateria, carnisseria i xarcuteria del supermercat ocupa l'antic escenari de l'Urgell és una cosa fàcil de veure, però després d'haver buscat a l'hemeroteca cròniques i imatges d'aquell concert, he explicat al xarcuter que Davis Jr. havia actuat una nit de 1967 allà, possiblement col·locant els peus just on ell mateix els tenia ara mentre em tallava formatge. Per això, quan he marxat cap a casa, m'he posat a escoltar alguna cosa del músic americà, membre del famós Rat Pack que juntament amb Frank Sinatra, Dead Martin o Peter Lawford va revolucionar les nits musicals de Las Vegas. The rythm of life, es titulava la cançó, però malgrat el seu ritme alegre o el fet de descobrir-la amb la felicitat d'un bon formatge a les mans, escoltar-la dins l'antic Urgell l'ha tenyit inevitablement de rèquiem.
Dia 9è
"No me'n recordo d'oblidar", li he dit a la noia del córner sushi parafrasejant el protagonista de Memento. "No me'n recordo d'oblidar que hi havia una vegada el cinema més gran de Barcelona, amb una façana amb lletres immenses i il·luminades que convertien aquest tros de carrer entre Floridablanca i Sepúlveda en un petit Broadway", he seguit. "No me'n recordo d'oblidar que hi havia una vegada una ciutat plena de cinemes d'una sola sala, amb pantalles infinites, un pati de butaques oceànic i noms que només en pronunciar-los es transformen en una petita carícia a l'ànima: Regio Palace, Savoy, Astòria, Novedades, Montecarlo i tants d'altres.", he seguit explicant. Estranyada, la noia m'ha mirat sense entendre res i m'ha confessat que ja no recordava si li havia demanat makis o sashimi. En efecte, Cristopher Nolan s'havia apoderat de tots dos.
Dia 11è
Per fi, després de tants dies, he pogut parlar amb els responsables del supermercat. M'han explicat que, després de comprar els terrenys de l'Urgel Cinema, una de les prioritats del Grup Bon Preu era conservar la memòria de l'antic cinema, així com millorar-ne l'entorn. Per això es va rehabilitar el pati interior de l'illa de cases, i per això van decidir mantenir tres butaques a l'entrada del supermercat, i tres més a dins. "És una política de l'empresa homenatjar la memòria dels espais on ara tenim botigues, per això a altres Bonpreu o Esclat del país hem mantingut també màquines o elements industrials en establiments que abans eren fàbriques tèxtils", m'han dit. Agraït per la conversa, m'he apropat pensatiu als únics elements de l'Urgell que encara existeixen i he resseguit amb els dits la tela color carmesí d'una butaca de la fila 25. La butaca d'una sala inexistent, per això segurament he notat a la punta dels dits l'abisme d'assimilar que allò era poca cosa més que un fòssil. Venerat i respectat, això sí. Poca cosa més que un record, potser. O bé una relíquia sense vitrina. En definitiva, la metonímia d'un món perdut: primer van ser les masies convertint-se en hotels amb encant, després les esglésies en centres cívics, més tard les fàbriques en oficines d'estètica minimalista i ara, finalment, els cinemes en botigues de gran superfície.
Una butaca de l'antic Cinema Urgell en l'actualitat. (@quadern_tactil)
Dia 12è
Ahir, abans de dormir, vaig haver de prendre'm les pastilles contra la nostàlgia. Aquest matí, just quan ja havia decidit no caure de nou en el catastrofisme, ha estat posar els peus a l'Urgell i llegir a Twitter que els Yelmo, el Gran Sarrià i l'Aribau tanquen momentàniament per culpa del coronavirus. No és cap novetat que les restriccions ocasionades per la pandèmia de Covid-19 estan destrossant diversos sectors del món cultural, per això la notícia d'aquests tancaments temporals s'entén millor si recordem que fa escassos quatre mesos un altre cinema mític, el Meliès, anunciava el mateix, en aquest cas com a tancament definitiu; paradoxalment, un cine capaç de superar el sotrac d'un incendi l'any 2012 havia de posar punt i final a la seva història per culpa d'un virus. Sí, el coronavirus està colpejant de forma duríssima la majoria de sales de cinema del país, però abans de la Covid-19 un altre virus letal ja s'havia acarnissat amb el món del cinema en pantalla gran: la pirateria, primer, i les plataformes audiovisuals de pagament, després. L'anunci del tancament el passat mes de febrer del Palau Balañá, la sala més gran de Barcelona després de l'extinció del Cinema Urgell, va posar èmfasi a la trista realitat de desenes de sales que arreu del territori han vist com, en la darrera dècada, rebien cada vegada menys espectadors mentre que els ordinadors de la població consumien cada vegada més bateria visualitzant pel·lícules, fossin descarregades il·legalment o pagades mitjançant una subscripció. Els optimistes diuen que el que ha canviat no és l'amor o l'atracció pel cinema, sinó la forma de consumir-lo. "Potser sí", seguim assentint amb resignació els pessimistes mentre, íntimament, entenem l'existència de cada cineclub arreu de Catalunya com un bastió de resistència que celebrem enèrgicament.
Dia 13è
He agafat tanda per comprar unes hamburgueses de vedella i la senyora del davant, que superava de llarg els setanta anys, en veure'm prenent notes al mòbil m'ha dit que els joves estem enganxats a les pantalles. "És que fer cua m'avorreix", li he dit, i aleshores m'ha explicat que abans la gent sabia suportar millor les cues que ara. "Ara ho tenim tot tant a l'abast que ens fastigueja el fet de perdre dos minuts fent cua per alguna cosa". He pensat que el coronavirus ha ressuscitat l'art de fer cua, però ha estat ella mateixa, veïna del barri, qui m'ha explicat que anys enrere havia vist cues que donaven la volta sencera a la mançana del Cinema Urgell. "Mil persones no podien entrar pas de cop, pensa que hi havia gairebé deu acomodadors per cada sessió!". M'ha fascinat, segurament per l'edat que tinc, el fet que fins no fa tants anys la gent suportés deu o vint minuts de cua per entrar a una sala a veure Psicosis, Apocalypse Now, Pulp Fiction o Holy Motors amb l'emoció de qui compleix l'espera durant mitja hora per pujar al Dragon Khan. "Ara quan se'ns penja la connexió del Wi-Fi som incapaços de suportar els dos minuts que tarda el mòdem a tornar a funcionar", li he dit. "El meu fill ja m'ho diu, que sóc massa analògica, però és que sóc més feliç així", m'ha dit. I després, quan ens hem acomiadat, he desitjat que allà hi hagués l'Albert Serra capturant-ho tot i dient "Talleu, és bona".
Dia 14è - Fi de l'aventura
Què somiava la gent abans que existís el cinema? Diuen que al món encara hi ha persones que somien en blanc i negre, ja que durant dècades la seva imaginació visual va formar-se veient pel·lícules sense color. Avui, últim dia de la quarantena, he decidit que marxaré del supermercat acomiadant-me del guarda jurat dient-li "Adéu, hasta el infinito y más allá", ja que el meu pare m'ha explicat que va ser al Cinema Urgell on vam anar a veure Toy Story, l'any 1996, quan jo tenia set anys. Un dels motius pels quals aquest repte de tretze dies i mig ha estat especial, però, és perquè també va ser en aquell cine on vaig sentir el primer gran desig inassolible de la meva vida: viatjar fins a la fi del món amb Monica Bellucci. Era l'any 2001, jo era un adolescent que no sabia ni fer equacions i venir a veure Malèna em va canviar per sempre l'existència, ja que els amors utòpics, pel sol fet de no realitzar-se mai, són eternament immortals. Vint anys després, sabent que potser la meva italianitat o la meva fascinació per la 2a Guerra Mundial deriven d'aquell film de Giuseppe Tornatore, no sé si el cinema transforma els somnis de la gent, però sé que sí que ens permet somiar desperts, per això les sales de cine són espais que haurien de fer olor de líquid amniòtic: entrar-hi és estar viu, però la foscor, la comoditat i el so ens permeten experimentar una 'petite mort' entesa a la manera moderna, amb aquella pèrdua de consciència a mig camí entre l'orgasme, l'emoció i el somni que només un art total com el cinema aconsegueix provocar. Per això a vegades, quan en acabar una gran pel·lícula surten els crèdits i s'encenen les llums, que la sala resti en silenci i ningú s'aixequi de la cadira és sinònim que l'experiència ha provocat una catarsi tan gran en els espectadors que ja ningú sortirà de la sala sent exactament la mateixa persona que un parell d'hores abans hi havia entrat. És a dir, que d'alguna manera o altra, una sala de cinema és aquell indret on tornar a néixer és possible.