7 d’octubre de 1934. El president i el Govern de la Generalitat són detinguts i empresonats. El dia abans (fets del 6 d’Octubre) el president i el Govern de Catalunya havien proclamat l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La proclamació del president Companys era la resposta del Govern de Catalunya a dos fets que havien malmès la confiança entre els governs de Barcelona i de Madrid i entre la societat catalana i l’espanyola: la brutal retallada de les Corts espanyoles a l’Estatut de 1932, el primer text estatutari de la Generalitat contemporània, i les agressives polítiques involucionistes del govern espanyol sorgit de les eleccions generals de novembre de 1933, format per una coalició de partits conservadors i antiautonomistes (i fins i tot antirepublicans) liderada per la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i el Partido Republicano Radical (PRR). La resposta armada de l’Estat espanyol se saldaria amb l’empresonament del govern legítim i democràtic de Catalunya, el tancament del Parlament, la suspensió de l’autogovern i la intervenció de la Generalitat.

El govern Companys, empresonat (1934) / Arxiu d'El Nacional

Qui governava a l’Estat espanyol?

Les eleccions generals de novembre de 1933 havien provocat un daltabaix en la composició de les Corts espanyoles. Aquelles eleccions les va guanyar la CEDA, que va obtenir 115 diputats dels 472 de la cambra. La CEDA havia estat creada pocs mesos abans d’aquelles eleccions i girava al voltant de figures polítiques de la dreta dinàstica, entre les quals destacava el líder, l’ultraconservador José Maria Gil-Robles y Quiñones, que, reveladorament, havia fet la carrera política durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), a l’ombra dels ministres Calvo Sotelo i Ossorio Gallardo. La CEDA era un conglomerat de petits partits que representaven la ideologia i els interessos dels funcionaris madrilenys, les oligarquies agràries castellana i andalusa, l’estament militar i el clergat de bona part de l’Estat espanyol. Era la representació més fidel de l’atàvic fenomen del caciquisme polític i econòmic.

Amb els vots dels 115 diputats de la CEDA no n’hi havia prou per formar govern. I en aquell context va entrar en joc el PRR, que havia obtingut 104 diputats (10 més que als comicis anteriors, els del 1931). El PRR era una formació política liderada per Alejandro Lerroux, que en el curs de la seva carrera havia fet un curiós viatge des de l’esquerra obrerista anticatalanista fins a la dreta pretesament renovadora. Un viatge que no li havia estalviat la pèrdua de suports importants, cosa que compensaria amb l’enduriment progressiu del seu discurs espanyolista i anticatalanista. La premsa de l’època havia apuntat unes reveladores complicitats entre les oligarquies bancàries i industrials de Madrid i el PRR. Doncs bé, amb l’afegit dels 36 diputats del Partido Agrario, liderat per l’ultraconservador Martínez de Velasco, i els dos del Partido Republicano Liberal Demócrata, de l’intel·lectual conservador Melquíades Álvarez, es conformava la majoria parlamentària a les Corts espanyoles.

Manifestació a Barcelona a favor de l'Estatut aprovat en referèndum (1932) / Arxiu d'El Nacional

Qui governava a Catalunya?

Les eleccions al Parlament del 20 de novembre de 1932 havien donat la majoria absoluta a l’Esquerra Republicana de Catalunya de l’aleshores president Macià. Havia aconseguit 56 dels 85 escons del Parlament i havia guanyat clarament a les cinc circumscripcions electorals catalanes. Comptant altres formacions afins, el suport a Macià arribava als 67 escons, és a dir, el 52,60% del total del vot escrutat.

Com a curiositat cal dir que en aquelles primeres eleccions de la història del Parlament, Macià, president provisional de la Generalitat des de la restauració de la institució el 12 d’abril de 1931, s’havia presentat com a cap de llista d’ERC per la circumscripció de Lleida. Només a Lleida, el territori menys poblat del Principat, el president Macià va obtenir més vots (32.404) que el partit de Lerroux a tot Catalunya (25.795), que restaria sense representació al Parlament. Per altra banda, la Lliga Regionalista de Ventosa i Calvell, desnaturalitzada i convertida en una mena de marca catalana de la CEDA, només va obtenir 16 escons.

Pasquí contra l'Estatut (1932) / Arxiu d'El Nacional

La mort de Macià (25 de desembre de 1933) va suposar una sèrie de canvis en el Govern que venien, en part, de la necessitat de restablir la figura del president i, en part, de la deriva antiautonomista i anticatalanista del govern de l’Estat i d’una bona part de la societat espanyola. Aquesta canvis van comportar una pèrdua substancial de lideratge i expliquen parcialment el fracàs de la proclamació del 6 d’Octubre. Amb tot, cal insistir que el paisatge polític i sociològic espanyol en cap cas feia possible una solució políticament negociada. L’èxit electoral de la ultraconservadora CEDA de Gil-Robles i, fins i tot de l’antiautonomista PRR de Lerroux, només s’expliquen amb l’ensorrament del PSOE, que havia perdut la meitat de la seva representació, en relació a 1931, i per l’enfonsament del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo, la formació més progressista del socialisme espanyol, que havia perdut el 90% dels vots. En definitiva, a l’Estat espanyol l’oferta electoral anticatalanista triomfava i posava pressió sobre el Govern de Catalunya.

Concentració a Madrid contra l'Estatut de Catalunya (1932) / Arxiu d'El Nacional

Les autèntiques causes de la intervenció

Els fets del 6 d’Octubre són la resposta catalana a aquella pressió, expressada en forma de calúmnies, difamacions, boicots, amenaces i alertes constants al risc d’un pretès trencament de la unitat espanyola. Tots els historiadors coincideixen que mai, en aquella Espanya majoritàriament camperola i proletària de 1933, hauria estat possible el triomf electoral de les dretes involucionistes, i fins i tot antirepublicanes, sense el recurs a l’anticatalanisme. I en aquest punt convé no perdre de vista que els anys 1933 i 1934 Catalunya era l’únic territori autònom de la República espanyola. Euskadi i Galícia no assolirien la recuperació de l’ autogovern fins al 1936. La coalició de dretes va assaltar el poder i va esborrar les esquerres del mapa polític espanyol, amb un discurs nacionalista que associava l’autogovern català als règims autonòmics de Cuba i Puerto Rico previs a la independència. Una densa cortina de fum per ocultar els problemes veritables de la societat espanyola, que històricament havia generat el caciquisme.

Proclamació del 6 d'Octubre / Arxiu d'El Nacional

La Generalitat intervinguda

Després dels fets del 6 d’Octubre, el govern espanyol va nomenar fins a quatre governadors que actuaven de facto de presidents d’una Generalitat desballestada. Quatre “presidents” en setze mesos, una mitjana d’un “president” cada quatre mesos. No només la curta durada en l’exercici del càrrec, sinó també la mateixa llista de personatges que van exercir la dignitat és molt reveladora. El primer governador va ser el coronel Jiménez Arias que, posteriorment, tindria una destaca participació en el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. El segon va ser Portela Valladares, un tot terreny que sota una pretesa ideologia liberal havia fet carrera en tots els règims polítics, la dictadura inclosa, del primer terç del segle XX. El tercer va ser el lerrouxista Pich i Pon, que exerciria alhora i reveladorament d’alcalde de Barcelona. I el quart i darrer seria Escalas i Chamení, membre de la Lliga Catalana, hereva desnaturalitzada de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba.

El gabinet de govern d'Escalas i Chamení / Arxiu d'El Nacional

L’escàndol de l’Estraperlo

Les eleccions generals del febrer de 1936 van representar un daltabaix per a les forces governants. Els resultats invertien totalment la composició parlamentària sorgida de les eleccions de 1933. L’amenaça dels feixismes alemany i italià serien el gran argument propagandístic de les esquerres. Però cal no oblidar que durant el bienni 1934-1936, el Bienni Negre, la coalició de dretes del govern espanyol va protagonitzar l’escàndol de corrupció més gran de la història de la II República. El 5 de setembre de 1935 saltava a la premsa l’escàndol de l’Estraperlo, un cas de corrupció relacionat amb el joc i amb les comissions que cobraven alts càrrecs de l’Administració espanyola i que implicava directament dirigents del partit de Lerroux: el nebot d’Alejandro Lerroux, el ministre de governació Salazar Alonso, i l’alcalde de Barcelona i “president” de la Generalitat, Joan Pich i Pon.

Cartell d'ERC a les eleccions de 1936 / Universitat de Barcelona

Les eleccions de 1936

El govern català empresonat va guanyar aquelles eleccions. El 7 d’octubre, el 155 de la República espanyola, no havia fet més que impulsar ERC, el partit del president, que s’havia convertit en la formació política dipositària de la legitimitat democràtica del poble de Catalunya. A Barcelona ciutat va obtenir 8 (10, sumant-hi les confluències) dels 20 escons possibles; a la província de Barcelona, 5 (7 amb les confluències) dels 14; a la província de Girona, 3 (5 amb les confluències) dels 7; a la de Lleida, 3 dels 6, i a la de Tarragona, 2 (3 amb les confluències) dels 7. Amb els 21 diputats d’Esquerra Republicana del president empresonat Lluís Companys, els 5 diputats d’Acció Catalana Republicana del conseller empresonat Martí Esteve i els 2 del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra del conseller empresonat Joan Lluhí i Vallescà, el partit del president consolidava el lideratge a Catalunya (28 de 54 escons) i confirmava que Catalunya i Espanya eren —i són— dues realitats polítiques i sociològiques radicalment diferenciades.

Cartell electoral de la Lliga Catalana a les eleccions de 1936 / Universitat de Barcelona

 

Imatge principal: L'exèrcit espanyol assalta la Generalitat (1934) / Arxiu d'El Nacional