Avui en dia per progressar al món acadèmic cal tenir publicacions. Però no publicacions qualsevol: és bàsic que un investigador compti amb articles a les anomenades "revistes indexades". Les revistes científiques (generalment publicades online) són qualificades per agències que els donen una categoria. Perquè una revista obtingui una alta publicació cal que demostri que publica articles d'alt impacte, que són citats per molts científics, i que la tria de col·laboradors es fa amb molt rigor (s'exigeix que els articles es valorin protegint l'anonimat de l'autor, per evitar amiguismes, i que es revisin tantes vegades com calgui). El problema és que la majoria de revistes que estan a les categories més altes dels rànquings són publicades per editors privats. Aquests editors cobren unes tarifes molt altes per la subscripció a un paquet de revistes. La lectura d'aquests textos té un preu elevat: llegir un sol article d'història pot valdre 35 € (i per fer una tesi, per exemple, cal llegir centenars d'articles). Moltes universitats dels països subdesenvolupats no tenen accés a la producció científica més avançada perquè no poden pagar les elevades quotes. El cost és molt elevat, i paradoxalment, ni els autors ni els revisors reben ni cinc d'aquests ingressos (se suposa que haurien de sentir-se prou satisfets per figurar a una revista "indexada"). I, curiosament, bona part de les recerques que generen grans ingressos a les editores privades han estat finançades íntegrament amb diner públic. De fet, això ha generat fins i tot una web especialitzada en el pirateig de continguts científics d'alt nivell: Sci Hub.
De cobrar als lectors a cobrar als autors
Actualment les normatives d'alguns països, com la Gran Bretanya o el Brasil, així com les directrius de la Unió Europea, estableixen que les recerques finançades amb alguns programes públics han de ser publicades en accés obert. Però com que hi ha molt poques revistes indexades amb una alta puntuació d'accés obert, els autors es veuen obligats a oferir els seus articles a les revistes científiques de sempre. Aquestes estan disposades a publicar els articles en línia de forma gratuïta a canvi d'una compensació que sol oscil·lar en torn als 2.000 euros, però que pot elevar-se fins als 5.000. Els científics, que estan desesperats per publicar, han d'acabar abonant aquestes quantitats, que generalment acaben sortint de fons públics (la UB fins i tot té una partida de pressupost destinada per a aquests menesters i molts projectes reserven part dels fons públics per a pagaments a editors). Segons Patrick Gámez, professor d’investigació ICREA al Departament de Química Inorgànica i Orgànica de la UB, i editor en cap de la revista Chem2, una sola empresa va obtenir uns beneficis de 2.000 milions d'euros el 2017, procedents gairebé tots ells de diner públic.
Contra el model
Moltes universitats llatinoamericanes ja s'han revoltat contra aquest sistema i han promogut revistes d'accés obert controlades per acadèmics. Ara s'han sumat a aquesta iniciativa alguns experts de la Facultat de Química de la Universitat de Barcelona, de l'associació Science for Science, que han llançat la revista Chemistry Squared (Chem2). Science for Science vol contribuir a canviar el paradigma tradicional de la publicació en ciència mitjançant la creació de revistes científiques d’alta qualitat i d’accés lliure, que serien gestionades pels mateixos científics des d’un esquema no lucratiu. Science2, que neix amb el suport actiu de desenes de científics de prestigi a tot el món, està liderada pels investigadors Patrick Gámez, Guillem Aromí, Jordi Ribas i Leoní Barrios, de la Facultat de Química de la UB, i té el suport de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia (IN2UB) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA). En l’àmbit internacional, el procés de fundació també s’està impulsant des de la Universitat de Rennes (França).
Qüestió de justícia
Guillem Aromí, professor del Departament de Química Inorgànica i Orgànica i editor de Chem2, considera escandalós el funcionament del sistema actual de publicacions científiques: "Per accedir als nostres propis articles les nostres universitats han de pagar grans quantitat". Reivindica que en una revista els que fan la feina són els científics: "som els que escrivim, els que fem les valoracions, els que establim els criteris de validesa... però nosaltres no cobrem". Això, no li sembla malament, i tampoc a Patrick Gámez; consideren que "És un sistema molt digne". Però el que no els sembla bé és que "hi ha qui se n'aprofita d'això". De fet, denuncien que han aparegut "editorials depredadores", que llancen revistes on publiquen de tot, sense cap criteri ni rigor, a canvi dels pagaments dels autors.
Una aposta arriscada
La solució, per a aquests dos investigadors, és que "els científics ens organitzem impulsant les nostres pròpies revistes sense ànim de lucre". Ells aposten per Chem2 i recorden a la comunitat científica que el poder és a les seves mans “Que la nostra revista, i altres com aquesta, tinguin èxit depèn de que més gent gosi enviar els seus articles a revistes com les nostres”. El seu objectiu és fer "divulgació de la ciència d’altíssima qualitat sense un cost excessiu per als fons públics, que és el que ara està passant". No volen treballar de forma amateur, en una revista de segona fila; al contrari, volen "que publicar aquí sigui molt difícil, perquè això vol dir que tens molt de prestigi". Creuen que el que cal és aconseguir una "massa crítica" d'acadèmics compromesos que publiquin i consultin aquests mitjans. I asseguren que no és utòpic acabar amb l'oligopoli de les grans editorials científiques.
Matisos
Judit Casals, del Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació (CRAI) de la Universitat de Barcelona, també apunta que les subscripcions a revistes científiques constitueixen una de les principals despeses de qualsevol biblioteca universitària. Està d'acord en què la informació científica generada amb diner públic ha de ser el més oberta possible i considera que la situació d'oligopoli existent avui en dia en el món de les editorials universitàries no contribueix a disminuir costos, ja que permet a les empreses obtenir grans beneficis, tot aprofitant que el model de comunicació científica està canviant. De fet, les universitats públiques catalanes s'han agrupat per tal de negociar amb els editors científics en millors condicions. La UB intenta promoure el lliure accés per dues vies: la "via verda" (crear un repositori amb els articles dels seus professors) i la "via daurada" (promoure la creació de revistes d'accés obert). Malgrat tot, Judit Casals apunta que "les revistes científiques que existeixen tenen la seva funció" i que "la informació científica de qualitat té un cost: o la paguen els lectors o la paguen els autors, però tot i que estigui penjada a internet, de gratis no surt. Algú l'ha de pagar".
Els més radicals
Però hi ha investigadors més radicals que no només pensen en fer revistes indexades des del propi sistema públic, sinó que qüestionen el sistema d'avaluacions a través de les revistes indexades. El 2015 va aparèixer l'anomenat "Manifest de Leiden" que es mostrava molt crític amb les avaluacions que de seguida va rebre nombroses adhesions. Critiquen l'avaluació de les recerques en base a criteris quantitatius que desvirtuen l'essència de la recerca. Apunten que el sistema margina les recerques d'interés local, que on més qualitat té és en les revistes locals, i no en les grans publicacions en anglès. Per altra banda, molts especialistes en avaluació denuncien que no es sap quins són exactament els criteris pels que una revista és més ben puntuada que una altra i denuncien que els actors privats actuen amb falta de transparència (de fet, els avaluats no poden saber els motius perquè han rebut una puntuació baixa). El manifest de Leiden també critica que s'hagin homogeneïtzat totes les avaluacions científiques seguint el criteri de les ciències exactes i donant prioritat als articles publicats en anglès; asseguren que a humanitats amb freqüència allò més rellevant és la publicació de llibres en llengua pròpia, i en informàtica és molt important el fet d'impartir certes conferències. Els partidaris del Manifest de Leiden adverteixen que la suposada precisió de les avaluacions és enganyosa, simplista i fins i tot clarament errònia. La hipervaloració de les revistes indexades és un problema clar en aquest àmbit, però els màxims beneficiaris d'aquest problema són els editors d'aquestes publicacions.