"Ni valen excuses ni es reben condolences". Amb aquesta frase percutant, entre heràldica i castrense, el veteraníssim periodista Miguel Ángel Aguilar (Madrid, 1943) va cloure la Junta Extraordinària de Socis que va decidir el tancament del setmanari Ahora, del que ell n'és ell director fins al pròxim 14 d'octubre, dia en què publicarà el número 55 i últim. El primer va sortir el 18 de setembre del 2015, imprès en format llençol (el doble d'un diari habitual, com volent dir) i disseny solemne i modern.

Aguilar i els seus volien oferir "informació completa i que convidés a la reflexió" sobre política, economia i cultura "sense concessions al groguisme sensacionalista, al xantatgisme rendible, a la docilitat mercenària ni al sectarisme". Pocs temes i text llarg. Per llegir assegut. El Álamo, vaja, però en diari. En aquest afany han esgotat tots els seus recursos: 1,8 milions d'euros aportats per 218 socis.

Llegint els opinadors d'Ahora era difícil sostreure's a la sensació d'assistir a un partit de la secció de veterans d'El País enriquida amb algunes glòries de la noblesa progre dels anys 80 i 90 del segle passat (Joaquín Almunia, Reyes Mate, Julián Campo, Rosa Regàs, Miguel Satrústegui, Diego López Garrido, Juan José Solozábal, Nativel Preciado, Eduardo Mendoza, José María Maravall, Santos Juliá...) i alguns juvenils del mateix equip (Ignacio Martínez de Pisón, David Trueba, Ignacio Vidal-Folch, Jordi Gracia, Javier Pérez Andújar...). L'Alemanya de Beckenbauer provant de guanyar el Mundial que ve. Els rivals et respecten, però amb prou feines si et defenses.

 

Miguel Ángel Aguilar. Foto: APM

El setmanari ha estat la càrrega de la Brigada de cavalleria de Pomerània contra el batalló de la 20è d'Infanteria Motoritzada de la Wehrmacht sorprès al riu Brda. És molt possible que sigui l'última iniciativa impresa d'Espanya en el seu gènere. Una redacció d'una vintena de persones, entre elles una dotzena de periodistes, editava una versió digital i una altra d'impresa, que venia en quiosc uns 5.000 diaris i sumava 1.200 subscriptors. Entre una i altra, ha facturat aquest any prop de 180.000 euros en publicitat. No són xifres dolentes. Són pitjors.

La vida i la mort d'Ahora deixen almenys tres lliçons, segons Aguilar. Primera: calen diners de debò i gastar fort en màrqueting. A més, la tendència als bons resultats ha d'aparèixer en un any o poc més. Segona: és impossible defugir "els assumptes calents", com els anomena, que conformen les tertúlies de teles i ràdios i les converses del carrer, per molt poc substancials que se'ls consideri. Tercera: és precís aglutinar esforços periodístics, ara dispersos en una col·lecció de marques petites que concentren talent, però centrifuguen recursos.

Per al periodista madrileny, el moment és crucial: "S'estan tornant a repartir les cartes polítiques i mediàtiques", diu baixant un punt la veu.

Portada del número 39

Una línia de distinció

"Nosaltres ens llancem perquè estàvem convençuts que hi calia fer alguna cosa  —explica Aguilar—, que teníem alguna idea vàlida per a sortir de la típica cultura de la queixa dels periodistes: que els diaris han degenerat, que fan costat a causes discutibles, que estan subjugats pels seus creditors, que el govern els té agafats pel... coll. Volíem treballar en una altra línia, amb un altre propòsit."

La idea que va reunir els promotors és "marcar una línia de distinció", en els dos sentits de la paraula. "Per exemple, el fet de sortir en paper o en aquest format, que és una declaració de principis. Pensàvem (i jo encara n'estic convençut) que el paper és un element de luxe i el luxe és l'únic sector immune a la crisi", explica.

La primera causa del tancament "és que ens van faltar diners", agrega. "El projecte era de quatre milions d'euros i el vam posar en marxa amb 1,8 milions. Això ens ha impedit de tenir pulmó per donar-nos a conèixer".

El periodista té clar que Ahora "estava ben escrit, ben pintat i oferia angles i assumptes menys freqüentats, per exemple, la cobertura que hem fet de ciència i recerca", però va faltar "entrar en temes periodístics més... calents. Els teníem ben identificats, però no ens ha donat temps a arribar-hi. D'altres ho faran".

A l'actual mercat mediàtic, diu, "hi ha una dispersió molt forta d'iniciatives periodístiques. Són necessàries aliances que permetin actuar de manera més intel·ligent. Nosaltres hauríem d'haver treballat més en composar aquestes aliances des del principi".

En la professió "està tot molt confús", explica. "Però comencen a decantar-se alguns col·legues valuosos que destaquen del to una mica submís i mediocre que ho impregna tot. És veritat que tot està tacat de l'infotainment [informació+entreteniment], d'una tendència molt forta a la banalitat, però hi ha projectes que poden recuperar la professió".