La cantant Lídia Pujol viu amb els seus gossos a una masia de la Sagarra des de fa nou anys, però el ser veritable cau contemplatiu el situa a la propera ermita de Sant Salvador de l’Aguda, on assaja i crea lliure d’interferències. Tot just està acabant el seu nou àlbum, “Conversando con Cecilia”, dedicat a la cantant compromesa dels anys 70 que va morir prematurament i que forma part del corpus ètic-moral-ideològic que modela el seu estil de vida. Per això, el confinament governamental per la covid_19 no l’inquieta més enllà del caràcter obligatori que li obre interrogants sobre com actuaria si la seva mare o la seva germana s’estiguessin morint i li impedissin acompanyar-les amb un darrer gest d’amor en aquest trànsit al més enllà.

“Aquest confinament ens condiciona per una malaltia que mata els nostres cossos, però hi ha una altra malaltia que mata el sentit de les nostres vides i no li estem donant prou atenció” confessa una Lídia Pujol còmoda i sincera mentre fem la videoconferència ermita segarrenca-Barcelona i havent-nos obsequiat d’entrada amb un últim assaig de “Nada de nada”, el videoclip del qual ens presenta aquest dimecres. “Si em relaciono molt amb els altres necessito també relacionar-me amb mi mateixa”.

Lídia Pujol està en un procés constant d’interrogació sobre quin paper assolir en un món que no és nostre i que es pot fruir sense competir en tenir més que els altres. “Espero que aquest confinament ens ajudi a prendre la mesura del que veritablement ens ajuda a ser persones”. Això vol dir què consumim, com ens comportem amb la natura, amb els veïns, amb el que ens envolta... Un pas per la vida lliure, amb valors ètics i cívics, respectuós amb la diversitat, que impregna el seu repertori musical de la última dècada. Per això ha incorporat Cecília, a la que ja havia evocat, de la mateixa manera que té Llull, Brontë, Espriu, Forcades o Panikkar com a referents amb els que establir un diàleg franc. “Cecilia et pregunta: I tu, què penses?, et prens seriosament a tu mateix?. I Lídia hi afegeix: “Hem de ser sobirans de la nostra pròpia vida. I entrar en diàleg amb nosaltres mateixos”.

La nostra entrevistada, acostumada a dur “una vida petita”, amb una tensió “entre el que necessito i el que desitjo”, reivindica, però, el valor de la feina dels “artesans” de la cultura, que han de viure de la seva professió. Evoca la seva àvia, que li retreia que fer de “cantanta” no era treballar. Aquestes setmanes ha emergit la temptació de la cultura gratis, que amb bon criteri no vol fomentar perquè desvaloritza la feina. Ella mateixa porta dos anys i mig preparant aquest àlbum i encara li resta ben bé mig any per tornar a fer concerts, on s’omple d’energia perquè aspira “a la comunicació autèntica, que és amb el públic. Tot el que canto té  un sentit i una necessitat de desenvolupament personal”.

Una lliçó final del confinament governamental: “ens ha nodrit l’ànima i l’estabilitat emocional” i un temor: “els carrers han deixat de ser sempre nostres”. Recorda mobilitzacions com la de la guerra d’Iraq i al final “han passat per damunt del exercici de la nostra autodeterminació que és dir no com a poble.”

La campanya #joimpulsotalent permet fer aportacions econòmiques per apadrinar talent d'una forma molt senzilla, ara i aquí.