Optar per l’acolliment com a via d’accés per ajudar a créixer, estimar i compartir el camí de la vida amb un infant que es troba en una situació de vulnerabilitat, és l’opció que va escollir el 2012 l’Àngels Herrero (Lleida, 1972), quan a través d’un anunci publicitari per televisió, va descobrir que existia aquesta possibilitat. “La meva idea inicial era adoptar, però vaig entrar en contacte amb l'entitat acollidora i a partir d’aquí tot va anar rodant fins que al cap de dos anys vaig començar l’acollida”, recorda l’Àngels davant l’entrada dels Camps Elisis de Lleida, ciutat on viu des que va acabar la carrera.
“Per a mi l’acolliment és una opció, un projecte de vida”, Àngels
L’acolliment de l’Àngels té una peculiaritat, i és que aquest consisteix en un acolliment de caps de setmana i de vacances, un tipus d’acolliment adreçat a infants majors de nou anys, que es troben residint en centres residencials i necessiten gaudir d’un ambient familiar. “Em vaig decantar per aquest tipus d’acolliment per la meva situació; soc una persona soltera i la meva família viu lluny, a la Garrotxa, per això des de l’equip se’m va proposar aquest format, que d'entrada sembla que siguis una cangur, però amb el temps, crees un vincle amb la persona que es transforma i deixa de ser de caps de setmana i vacances, adaptant-se a les necessitats de l'infant”.
El testimoni de l’Àngels
L’Àngels té en acollida de caps de setmana i vacances una adolescent de 17 anys
“La meva experiència es podria resumir com una muntanya russa; hi ha moments on tot són alegries i d’altres on xoques amb la frustració, la tristesa o la impotència”, remarca l’Àngels, sobre la seva experiència amb l’acolliment. El fet que hagi optat per aquest tipus d’acolliment fa que l'infant no comparteixi amb ella el seu dia a dia, un fet que provoca que la canalla en qüestió, constantment es trobi vivint en indrets diferents amb normes que varien segons qui en tingui la responsabilitat. “A cada indret on viu l'infant —a la institució, a casa la família biològica o a casa meva—, hi ha un funcionament diferent, i això em fa preguntar si és bo per a ells”. Malgrat tot, l’Àngels reconeix que també hi ha moments de molta gratificació i de molta alegria en veure com el que fa té un sentit, “oferint-li l’oportunitat de donar-li a conèixer una altra realitat de vincular-se de manera sana, estable i fiable amb un adult”.
L'acolliment no és un pas previ a l'adopció, sinó que té com a objectiu que l'infant torni amb la família d'origen quan aquesta en tingui les capacitats. Per això, és important tenir clar que arribarà un dia en què l'infant es pot reintegrar al seu entorn familiar biològic, allunyant-se del dia a dia de la família d’acollida en qüestió. “La nena que tinc acollida m’ensenya una cara molt dura de la realitat social que vivim i que m’agradaria que es pogués transmetre a tothom”, apunta l’Àngels. “T'adones que hi ha nens i nenes que no han tingut un camí gens fàcil, que han viscut abandonats des de petits i que necessiten l'amor, l'afecte, el vincle segur, el fet de poder confiar i saber que allà hi haurà algú”.
L'Àngels observant la Seu Vella de Lleida
L’acollida, una opció per ajudar a nens i nenes en situació de vulnerabilitat
Amb l’experiència que ha viscut l’Àngels, assegura que ha pogut veure com la persona a qui ha acollit ha estat vivint i creixent en un centre institucional, d’aquí que ara valori molt més la importància que qualsevol infant creixi en un nucli familiar, sigui d’acollida o biològic. “El que li aportem la família d'acollida no té res a veure amb el que li aporta el centre, que evidentment és positiu perquè li permet créixer i viure en condicions, però això no substitueix la família, la necessitat d'afecte, el fet que algú et digui bona nit i et faci un petó cada dia”, conclou visiblement emocionada.
"Ella m’aporta aprenentatge, creixement personal i adonar-me de la realitat en la qual viuen aquesta canalla", Àngels
A la darrera pregunta sobre si recomanaria l’acollida com a opció per ajudar a aquestes criatures, l’Àngels ho té clar; “I tant, hi hauria d’haver més famílies acollidores i penso que és una responsabilitat de la societat acollir aquests nens que estan desemparats, no només de l'administració, sinó de tots, com a ciutadans, com a éssers humans, donar un lloc on aquestes persones puguin créixer de forma saludable”.