El doctor en Història per la Universitat de Barcelona i tècnic de l'Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la UB, Ricard Conesa, és l'autor del llibre La ciutat que recorda. Memòries de guerra i dictadura a l'espai públic de Barcelona (Icaria Editorial - Ajuntament de Barcelona), una obra on planteja la relació de la ciutat amb la memòria històrica a partir de l’evolució que han tingut a la ciutat els monuments franquistes —monument als Caiguts a la Diagonal o a José Antonio a l’avinguda Tarradellas— i els antifranquistes —Fossar de la Pedrera o estàtua de la República—, i quina significació històrica han tingut en una Barcelona que encara ara “té molts debats oberts”, com el futur d’espais com “la presó Model, la Prefectura de Via Laietana o la presó de la Trinitat”.
Senyor Conesa, vostè defineix aquest llibre com una "història social de les accions que es van dur a terme per recordar la Guerra Civil i la lluita antifeixista a l'espai públic de Barcelona". Si hagués de posar una nota del zero al deu de les polítiques de memòria sobre aquests fets històrics a Barcelona, quina nota li posaria i per què?
Depèn del moment. Al meu llibre tracto sobretot els anys setanta, vuitanta, noranta, que és una conjuntura molt diferent de la que vivim ara, on hi ha més consens sobre que les polítiques de memòria democràtica s'han de dur a terme, i en aquells anys no estava tan clar, però és quan es percep més la lluita de moviments socials per aconseguir que es duguin a terme. En aquells moments s'hauria de posar una qualificació diferent de la que podem posar ara. Ara podem ser més crítics, tenim més consciència, sabem què s'està fent en altres països, sabem què és el que ens demana la societat i també podem avaluar què estan fent les administracions públiques.
Al llibre es parla de memòria històrica, es parla de la monumentalització de la memòria, es fa un repàs dels monuments dedicats al franquisme, al procés pel qual els van retirar i també es parla dels monuments de memòria antifranquistes. A més, planteja el següent debat: Els monuments són en si història o només són una manera de recordar la història?
Jo entenc que els monuments no són per si mateixos història. Els monuments són una marca a l'espai públic feta en un moment determinat, impulsada per un col·lectiu determinat i amb el suport d'una administració que vol que es recordi una persona o un missatge en concret. Per exemple els monuments franquistes de la Victoria i els Caídos. La història és una cosa diferent. La història és la narrativa que fem els historiadors i les historiadores buscant la veracitat del que va passar. I ens cenyim a unes fonts, amb una documentació, arxius, i intentem escriure aquest relat. Són dues coses diferents. Una cosa és recordar, commemorar, que té un objectiu concret, i l'altra és la història, que és la construcció d'aquest relat sobre el que va passar en el passat.
El llibre parla d'alguns monuments al franquisme que hi havia a Barcelona, que avui en dia ja no existeixen i gairebé no es recorden, com el monument dels Caídos que hi havia a la Diagonal, el monument a José Antonio que hi havia a l'avinguda Tarradellas... S'ha trigat molt o s'ha trigat poc a treure'ls? S'hauria d'haver fet alguna mena de recordatori, reinterpretació o ressignificació d'aquests monuments?
És un debat recurrent i no només a Espanya i a Catalunya, també a altres països en el que s'està discutint el llegat sobre què fer amb aquests testimonis patrimonials de dictadures anteriors. S'ha polaritzat molt la qüestió de: el traiem o el ressignifiquem. No és tant el debat que s'hauria de dur a terme perquè les dues opcions tant poden ser bones com dolentes. Potser treure-la és una bona opció perquè la majoria de la ciutadania ho vol, però també pot ser una mala opció perquè es fa un esborrament de què hi havia o es feia en aquell espai. Fins a cert punt es podria dir que s'està blanquejant tot el que havia passat allà. I, d'altra banda, la ressignificació s'ha convertit en una paraula que pot englobar una varietat molt gran d'accions, des de posar només un cartellet a fer veritablement una intervenció que capgiri el significat que va tenir i que converteixi aquest espai en un espai de reflexió sobre el passat. No crec que el debat hagi de ser tant sobre ressignificació sí, ressignificació no, o treure el monument sí o treure el monument no, sinó que com englobem la intervenció que volem fer. És a dir, tenim una política de memòria amb la qual es pugui contextualitzar aquesta intervenció? Què és el que pretenem fer? Si traiem el monument, què farem allà? Si el ressignifiquem, què farem allà? Quins elements més podem donar a la ciutadania per pensar críticament en el passat i en tot el que va succeir en aquell espai. Aquest hauria de ser l'element fonamental de la discussió.
Treure un monument pot ser és una bona opció perquè la majoria de la ciutadania ho vol, però també pot ser una mala opció perquè es fa un esborrament de què hi havia o es feia en aquell espai"
Però això no passa. Per exemple, al monument als caiguts de la Diagonal, ara hi ha uns jardinets que en certa manera recorden la forma de la columnata, però no hi ha cap senyal. És correcte això o s'hauria de fer alguna cosa més?
Crec que s'hauria d'haver fet alguna cosa més. Aquest monument concret testimonialitza en el franquisme l'adhesió dels sectors benestants de Barcelona cap a la dictadura. Aquests monuments són un testimoni i és interessant veure com es produeix aquesta adhesió de certa part de la població als sistemes dictatorials. D'altra banda, aquest monument serà un objecte constant d'atacs per l'oposició antifranquista i després també d'accions populars, per exemple, l'any 2002 per la celebració del Dia de les Forces Armades, que és quan al final es tira a terra. El que es va fer finalment va ser treure'l i ja no hi ha res que expliqui què era aquell espai, què significava ni totes les accions antifranquistes i populars que va haver-hi per tirar-lo a terra.
En una de les parets de la catedral de Barcelona encara es pot veure, almenys intuir, un mural que diu: "José Antonio, presente". Què s'ha de fer amb aquestes lletres?
Aquest cas també podria ajudar a explicar l'adhesió a la dictadura i el que passava els vint de novembre. Durant la dictadura era el dia en què es feien aquests actes d'adhesió i de culte al gran ausente que era José Antonio i en les façanes de les esglésies s'escrivien els noms dels caídos per establir una mena de deure de memòria. La població durant el franquisme havien de sentir que devien alguna cosa a aquells que havien mort a la guerra i que havien d'obeir la dictadura. Aquesta cosmologia simbòlica que s'estableix durant el franquisme crec que ajuda a entendre què és el que va passar. En el cas d'aquest espai, una cosa és el que opinem els historiadors i l'altra cosa és que crec que enfrontar-nos amb aquests tipus de materials mereix interdisciplinarietat. No només som els historiadors els que ens hem d'enfrontar al passat, sinó també des de les belles arts, des de l'arquitectura, jugar amb altres llenguatges que ajudin a contestar i a donar-li la volta a aquest tipus de llegats.
Correm el risc, que potser és molt de la cultura de la transició, d'oblidar les coses?
Aquest és el perill que a vegades ens enfrontem quan es fa algun tipus d'eliminació d'algun d'aquests símbols franquistes sense anar més enllà d'això.
Al llibre parla de dos temes relacionats, un és la memòria feixista i l'altre l'antifeixista i explica a bastament el procés constitutiu del Memorial del Fossar de la Pedrera. El Fossar de la Pedrera és el millor memorial antifeixista que podia tenir Barcelona?
Tampoc sé si és el millor memorial, però és el que tenim i en tot cas el que més importància he donat al meu estudi és a documentar com hi ha tot un moviment associatiu des dels anys setanta perquè es dignifiqui aquest espai sobretot gràcies al moviment associatiu. Però, com es transforma un espai d'aquestes característiques en un memorial? Com es transmet el record de les víctimes del franquisme en un espai i com es transmet la lluita antifranquista o la lluita antifeixista en un espai memorial? Són debats que encara són actuals i és interessant veure o documentar com es produeix aquesta patrimonialització del Fossar de la Pedrera convertint-lo en un memorial. Es tanca el dol, però comencen a sortir altres conflictes de memòria: el tema dels noms, el tema de qui s'hi commemora, com es gestiona un espai d'aquestes característiques. Documentar tots aquests conflictes, tots aquests debats que sorgeixen i que encara avui hi són, ens dona eines a l'hora de valorar què és un memorial o com s'ha de fer un memorial.
Hi ha tota una xarxa d'associacions que sorgeixen un cop mort el dictador que tenen una memòria totalment antifeixista i antifranquista que xoca amb el relat de la reconciliació nacional"
La memòria del franquisme la sustenta el mateix règim. En canvi, la memòria antifranquista no el sustenta el règim democràtic, sinó l'associacionisme civil?
En certa manera sí. Intento comentar el paper de totes aquestes associacions que neixen un cop mort el dictador: la Lliga de Mutilats, Amical de Mauthausen, Associació Catalana d'Ex-presos Polítics, Associació Pro Memorial als Immolats, Amical dels Antics Guerrillers de Catalunya. Hi ha tota una xarxa d'associacions que sorgeixen un cop mort el dictador, i alguna abans, que tenen una memòria totalment antifeixista i antifranquista que xoca amb el relat de la reconciliació nacional, que és un relat que intenta girar full.
Gairebé a noranta anys de l'inici de la Guerra Civil, quin futur té l'associacionisme que ha portat a terme totes aquestes obres de memòria històrica?
Aquest associacionisme que va néixer als anys setanta va patir ja una forta crisi als anys noranta per qüestions de vida i perquè des de l'administració no s'ajudava. Algunes d'elles van desaparèixer, com la Lliga de Mutilats o l'Amical dels Antics Guerrillers. Però després hi ha un canvi de conjuntura a partir dels anys 2000, que és quan entrem en un període on el moviment per la recuperació de la memòria històrica entra de ple a l'agenda política i dels mitjans de comunicació. I aquí ja es creen noves associacions i hi ha un increment d'aquestes associacions, que no són persones que van lluitar durant la Guerra Civil o fins i tot ni en el franquisme, però que se senten vinculades a aquest relat antifranquista i antifeixista. Ara hi ha una revitalització d'aquestes associacions. Només cal anar a la Model per veure tots els actes que s'hi duen a terme. Auguro que aquest moviment associatiu té encara una llarga vida.
Al llibre explica molt tot el procés del monument del Cinc d'Oros: l'estàtua de la República la posen, la treuen, la canvien, es recupera i es porta a Nou Barris, a la plaça Llucmajor, ara plaça de la República. Però, tot i això, correm el risc que els monuments quedin buits de contingut? No tothom sap la història de l'estàtua ni què representa. Per molts, simplement, és una estàtua al mig d'una plaça...
Aquest risc el pateixen totes les estàtues. És un risc que qualsevol monument té. La vida quotidiana d'una ciutat es menja qualsevol significat que se li vulgui donar en un moment determinat a un espai. I l'única cosa que pot mantenir-ho viu són les accions que hi fa la societat civil o les administracions. El fet que un espai sigui de memòria és perquè hi ha un diàleg entre associacions que li donen un significat, s'hi reuneixen, fan accions en aquell espai i perquè també les administracions públiques hi celebren les seves commemoracions o hi fan actes. Si tot això desaparegués, doncs com molts monuments o noms de carrer, passaríem pel costat i no sabríem ben bé què representen. I això és una mica també una denúncia que hi havia quan es va posar l'estàtua de la República de Viladomat a Llucmajor, que estava descontextualitzada. No s'entenia ben bé què era aquella estàtua en aquell espai, però es van recuperar mitjançant les accions de les associacions que van donar-li un significat republicà a tot aquell espai. Ara es diu plaça de la República... tota aquesta vida que se li dona des de la societat fa que aquells espais tinguin un significat concret. Si no hi hagués aquesta vida, aquests espais quedarien desapercebuts.
Es va aconseguir aquella idea d'Oriol Bohigas de monumentalitzar la perifèria? La plaça de la República, el Fossar de la Pedrera, el monument a David i Goliat... Hem aconseguit que es visualitzin aquests monuments encara que estiguin a la perifèria?
La política d'Oriol Bohigas de monumentalitzar la perifèria es va determinar durant els anys vuitanta i va causar que els grans referents republicans ja no estiguessin en el centre del nucli de la ciutat, sinó que estiguessin més dispersats. Això ha fet que, per exemple, amb el monument de la República, s'hagi donat una nova vida a aquell espai. El veïnat del barri es va apropiar d'aquella estàtua. Quan l'any 2000 sortien els debats de retornar l'estàtua a l'actual plaça del Cinc d'Oros, els veïns d'allà van dir: "No, no, no, és la nostra estàtua, nosaltres ens la quedem". I això també dona una visió d'una ciutat viva.
Barcelona té algun deute pendent? Falta encara algun projecte clar de recuperació de la memòria, monumentalització de la memòria?
A Barcelona hi ha molts debats oberts i n'hi haurà cada vegada, perquè la memòria és un llenguatge i és un conflicte constant, perquè es basa a revisar el passat i el revisem cada dia. Hi ha molts melons oberts a Barcelona. Des de la Model, on la quarta galeria serà un nou centre d'interpretació dedicat a la memòria. Però evidentment tenim altres espais com la Prefectura de Via Laietana, que és una ferida sagnant, tant per les associacions com per a la ciutadania, També hi ha el debat sobre què s'ha de fer amb la presó de la Trinitat, la presó de dones de la Trinitat. S'estan posant ara mateix noves eines com el Consell Assessor sobre el Fossar de la Pedrera, per fixar els criteris per actuar en espais d'aquest tipus. També està la qüestió del funcionament de les taules de memòria del districte o com les associacions de veïns participen d'una política pública. Hi ha diversos debats al voltant de les polítiques públiques i és important que hi siguin. I crec que també l'Ajuntament ha de saber respondre-hi.
Puig Antich té un memorial a Roquetes, que és perifèria monumentalitzada. És una política errònia portar aquestes coses tan lluny del centre de Barcelona?
Puig Antich hauria de tenir també el seu espai a la Model. S'hi fan activitats anualment quan arriba la data de la seva execució. Però més enllà de marcar aquests espais, ha d'haver-hi també una política educativa en els currículums escolars, etcètera, sobre el que va suposar també l'execució de Puig Antich i totes les mobilitzacions que va haver-hi en aquest període final de la dictadura.
Puig Antich té un recordatori que és aquella taca de pintura en una de les facultats de la Zona Universitària en protesta per l'execució. Si mai volen repintar allò, què hem de fer?
Seria un gran error, perquè és un testimoni de la denúncia de la barbàrie que va suposar l'execució de Puig Antich. Aquests espais, si es documenten bé, si s'expliquen, perquè entenc que la majoria dels ciutadans no saben què és allò... Llavors hi hauria una voluntat més contundent a l'hora de preservar aquests espais. I no només preservar per conservar i ja està, sinó donar-li voltes: Com denunciaries tu ara mateix l'execució d'una persona? No només pensar en el passat, sinó de quina forma ens ajuden a pensar el que està passant ara mateix.
I en aquesta mateixa línia, l'estàtua eqüestre de Franco, ja prou malmesa, ha d'estar en un magatzem o hauria d'estar en un museu?
Jo crec que no hauria d'estar en un magatzem com està ara. Hauria d'estar, per exemple, en el nou Centre d'Interpretació del Castell de Montjuïc. Que s'expliqui aquesta estàtua, quina és la política memorial del franquisme, per què hi havia una estàtua eqüestre al castell de Montjuïc, què és el que va passar amb aquesta estàtua. Com testimonialitza les lluites dels insubmisos als anys vuitanta que entraven al castell per tirar-li pintura. Com va haver-hi diferents accions que reclamaven que fos enretirada. No va ser fins als anys 2008 que es va portar a un magatzem i allà el seu cap va desaparèixer. La intenció de debatre sobre els monuments franquistes a l'espai públic, que era la intenció que hi havia rere l'exposició que es va fer al Born, des del meu punt de vista va ser un encert. Crec que aquest diàleg que es va obrir amb la ciutadania va ser molt enriquidor a l'hora de poder documentar què és el que estava passant. Aquests símbols franquistes tenen una vida fantasmagòrica després de la seva mort, i és important poder-les documentar perquè també és un reflex de tota aquesta lluita d'accions populars i socials que hi ha al seu voltant.