A l’hora d’escriure aquest article, està previst que avui, dia 16 de juliol, la Comissió Europea aprovi les seves propostes de perspectives financeres per al període 2028-2035, així com les seves noves propostes per, entre altres, la política europea que dona sentit a aquesta columna, la política agrària comuna.

Ja hem escrit indirectament sobre ambdues propostes esperades amb antelació; hi haurà temps per analitzar-les amb detall i compartir les meves reflexions amb vostès. Ens esperen llargs mesos de negociació, cosa que és una eternitat en un moment de voràgine i inestabilitat com el que vivim. 

Convé recordar que, fins ara, el pressupost estructural de la Unió Europea arriba a l’1% del PIB

Des del punt de vista pressupostari, el gran debat en aquests moments a Espanya, com en altres països membres de l’OTAN, és el percentatge del PIB destinat a la política de defensa. La negativa del govern espanyol és coneguda, negant-se a acceptar, ni tan sols com a objectiu per a l’any 2030, la fita del 5% del producte interior brut. Per cert, fins que m’he assegut a l’ordinador per escriure aquestes línies, no sé quina és la posició que defensen els partits que no donen suport al govern espanyol.

Em sembla evident que, en l’actual context, Europa s’ha de dotar d’una capacitat defensiva pròpia i que ja no pot confiar exclusivament en el paraigua dels Estats Units. No entraré en un debat, per al qual soc incompetent, sobre la dimensió exacta que, en el millor dels mons, hauria de mobilitzar aquest objectiu, però sí que crec que cal posar alguns punts sobre les is.

  1. Invertir o gastar. Pensava el mateix quan hi havia campanyes lògiques per aconseguir que el 0,7% del pressupost es dediqués a l’ajuda al desenvolupament. Tot augment pressupostari ha de ser progressiu per assegurar-se que no es tracta d’una despesa sinó d’una inversió. Estem bombardejats de males notícies sobre usos presumptament incontrolats de fons públics en adjudicacions. L’augment de la despesa ha d’anar acompanyat dels mecanismes de control corresponents.
     
  2. Invertir junts. Una política comuna és molt més barata i eficient que la suma de 27 polítiques nacionals. Hi ha estudis que han calculat l’estalvi pressupostari per als 6 estats membres fundadors de la Comunitat Econòmica Europea, i l’augment d’eficàcia i eficiència que, en el seu moment, va representar disposar d’una política agrària comuna en lloc de 6 polítiques nacionals. Com més sinergies s’assoleixin entre els membres, més eficàcia a menor cost.
     
  3. El percentatge com a problema. Es manegen percentatges, però és molt difícil representar-se què signifiquen realment. Avui que es publiquen les propostes ja esmentades de la Comissió Europea, convé recordar que, fins ara, el pressupost estructural de la Unió Europea arriba a l’1% del PIB. 

    Ho han llegit bé. El compromís europeu dels estats membres, els diners que fins ara han posat en comú per a les polítiques europees agràries, de cohesió, socials, regionals, d’investigació, de veïnatge… s’ha limitat a aquest 1%. 

    No estic en el secret dels déus. Espero que en les propostes d’avui la Comissió manifesti més ambició i aquest percentatge augmenti. Però estem parlant de dècimes, lluny de les xifres que es manegen quan es parla de política de defensa.
     
  4. La seguretat europea també és alimentària. Molts dels que omplen la boca parlant de seguretat europea, d’independència o d’autonomia estratègica, s’obliden de la seguretat alimentària, tant en el seu vessant de garantia de qualitat i seguretat dels aliments (“Food safety”) com de seguretat quantitativa del subministrament (“Food security”). El pressupost europeu per assolir i garantir aquest objectiu, fins ara, és del 0,3% del PIB.